Resultats de la cerca

Estudià comerç i econòmiques, però es dedicà a la pintura i al periodisme El 1939 anà a Roma i treballà a la revista “Cinema”, editada pel règim de Mussolini Els anys quaranta començà a dirigir curtmetratges i formà part del nucli de realitzadors vinculats al neorealisme El 1950 dirigí el seu primer llargmetratge Cronaca di un amore , que mostrava de manera incipient els trets peculiars de la seva filmografia peripècia argumental que s’esvaeix en benefici del temps realitat presentada com a circumstancial i distanciada i identificada amb el contingut de consciència temàtica de la crisi de…

Es formà com a documentalista i s’inicià amb dos films de caràcter polític — Macunaíma 1969 i Os inconfidentes 1971— Posteriorment es dedicà a la comèdia intranscendent A guerra conjugale 1974, Vereda tropical 1979, etc El seu darrer film fou O Homem do Pau-Brasil 1981

Després de començar a treballar com a realitzador d’anuncis publicitaris, conegué el dibuixant i dissenyador Marc Caro Tots dos signaren els curtmetratges d’animació L’évasion 1978 i Le manège 1980, aquest últim guanyador d’un premi César al millor curt Els seguiren una sèrie de guardonats curts −el més reeixit dels quals fou Foutaises 1989−, fins que debutaren en el llargmetratge amb Delicatessen 1990, una imaginativa comèdia que posà les bases d’un univers caracteritzat pel to fantasiós, el barroquisme visual i l’humor negre A continuació dirigiren conjuntament La cité des enfants perdus…

Es donà a conèixer interpretant papers dramàtics a Privileged 1982, de M Hoffman, White Mischief 1987, de M Radford, Remando al viento 1987, de G Suárez, Maurice 1987, de J Ivory, The Dawning 1988, de R Knights, The Big Man 1990, de D Leland, o Impromptu 1991, de J Lapine Però és més conegut pels seus papers en comèdies romàntiques com Sirens 1994, de J Duigan, Four Weddings and a Funeral 1994, de M Newell, o Sense and Sensibility 1995, d’A Lee Posteriorment ha interpretat Notting Hill 1999, de R Michell, Mickey Blue Eyes 1999, de K Makin, Small Time Crooks 2000, de W Allen, Bridget's Jones…

Després de protagonitzar diversos musicals al teatre, debutà al cinema amb For the Moment 1994, d’AK Johnston, i després interpretà The Sum of Us 1994 i Virtuosity 1995, de B Leonard Però el paper del policia Bud White a LA Confidential 1997, de C Hanson, el donà a conèixer popularment Darrerament ha interpretat Heaven's Burning 1997, de C Lahiff Breaking Up 1997, de R Greenwald The Insider 1999, de M Mann Gladiator 2000, de R Scott, per la qual obtigué l’Oscar al millor actor Proof of Life 2000, de T Hackford A Beautiful Mind 2001, de R Howard Master and Commander The Far Side of the World…

Després d’acabar la seva formació en animació en una escola tècnica d’Osaka 1930, s’incorporà als estudis cinematogràfics Toho La seva primera pellícula fou la història de titelles Musume Dojoji ‘Una noia al temple Dojo’, 1946, perduda arran de l’ocupació dels EUA Posteriorment dirigí nombroses produccions d’una estètica molt influïda pels còmics, sovint dominades per l’humor negre i les situacions inversemblants Sobresurten Pu-san ‘El senyor Pú’, 1953 Okuman Choja ‘El milionari’, 1954 Biruma no tategoto ‘L’arpa birmana’, 1956, guardonada amb el premi San Giorgio del Festival de Venècia Nobi…

El 1969 entrà a treballar d’ajudant de direcció als estudis Saw Brothers de Hong Kong, i des del 1973 dirigí pellícules de diversos gèneres fins que a partir de Ying huang book sik ‘Un demà millor’, 1986 començà a adquirir un prestigi com a autor de films d’acció tan violents com estilitzats Pellícules com Die xue shuang xiong ‘L’assassí’, 1990 feren que la indústria de Hollywood es fixés en ell Marxà als Estats Units a rodar Hard Target 1993 Allà ha realitzat Broken Arrow 1996, Face/Off 1997, Mission Impossible II 2000, Windtalkers 2002 i Paycheck 2003

S'inicià com a dramaturg, i entre la segona meitat dels anys cinquanta i la primera dels seixanta fou autor d’un centenar d’obres d’avantguarda L’any 1968 estrenà la seva primera pellícula, Tres tristes tigres , que el convertí, després de Miguel Littin , en el principal realitzador xilè Professor de cinema a la Universitat Catòlica de Valparaíso 1969-72, després del cop d’estat del 1973 s’exilià a França, on continuà la seva carrera cinematogràfica, que comprèn més de cent cinquanta títols i es caracteritza per una tendència cap a l’experimentació, l’absurd i el surrealisme, i la influència…

Debutà el 1973 amb Luces de mis zapatos i dos anys més tard intervingué en la pellícula collectiva Las sorpresas Però no pogué seguir treballant en el cinema fins que, el 1983, l’Institut Nacional de Cinematografia del seu país donà suport als debutants i als projectes ajornats de realitzadors que feia deu anys que havien donat les seves primeres passes Li arribà el prestigi internacional amb La historia oficial 1985, una crònica de les seqüeles de la dictadura que es convertí en la pellícula argentina més guardonada de la història entre altres premis, rebé els guardons a la millor actriu i…

La seva primera interpretació en cinema fou al curtmetratge d’Alejandro Amenábar Luna 1995, i també fou aquest director qui li donà un paper important en la seva primera pellícula, Tesis 1996, i, més endavant, el paper protagonista de la pellícula Abre los ojos 1997 També ha interpretat Cha-cha-chá 1998, d’Adel Real Nadie conoce a nadie 1999, de MGil Plata quemada 2000, de MPiñeyro El espinazo del diablo 2001, de Gdel Toro Visionarios 2001, de MGutiérrez Aragón Guerreros 2002, de DCalparsoro Novo 2002, de JPLimosin Les mans buides 2003, de MRecha El Lobo 2004, de…