Resultats de la cerca

Estudià a l’Escola de Bibliotecàries 1935-38 Treballà a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges 1939-44, a la Biblioteca de Catalunya, on treballà en diverses seccions, i a la Central de Biblioteques Populars, on treballà fins a la jubilació 1980 Al maig del 1969 succeí Justa Balló en la direcció de la Central Malgrat les dificultats polítiques del franquisme, sabé promoure la cultura catalana a les biblioteques públiques Aconseguí que els anys seixanta la Diputació de Barcelona hi organitzés classes de català Participà en congressos nacionals i internacionals i collaborà en…

Fou estudiant de la primera promoció de l’Escola Superior de Bibliotecàries fundada per la Mancomunitat el 1915 Acabà els estudis el 1918 amb el número 1 de la promoció i aquell mateix any passà a dirigir la biblioteca pública de Valls, la primera de la futura xarxa de Biblioteques Populars de Catalunya Al cap d’un any tornà a Barcelona en haver guanyat una plaça de professora auxiliar a l’Escola, lloc que exercí fins el 1928 Tot seguit passà a ser la bibliotecària de l’Escola fins a la seva jubilació, el 1957

Generalment és composta d’una pedra plana posada sobre dues o més pedres verticals, de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments S'oposa a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc El terme, del francès dolmen , està documentat per primera vegada el 1868 Sembla que el seu origen prové dels termes bretó taol  ‘taula’ i men ‘pedra’, o potser del còrnic tolmên ‘forat de pedra’, per les enormes roques foradades de Cornualla Uns altres noms populars catalans per a designar el dolmen són taula taula dels Lladres , del Port de la Selva, caixa, arca , etc

S'inicià els anys vuitanta com a actor de teatre en programes de Televisión Española , però destacà sobretot com a doblador en castellà o català, entre d’altres, de Harrison Ford , Clint Eastwood , Marlon Brando ,  Michael Caine , Anthony Quinn o Ben Kingsley Fou també narrador de documentals Catalunya des de l’aire , 1997-98 Memòria de Catalunya, 2006 i fou també actor en diverses sèries de Televisió de Catalunya molt populars, especialment Plats bruts 1999-2002 i La Riera des del 2010, de la qual fou un dels protagonistes principals junt amb Mercè Sampietro

Professora de la Universitat de Barcelona En el camp de l’anàlisi i l’estudi, collabora amb diferents grups en programes de recerca i de difusió del patrimoni industrial i de la ciutat Entre les nombroses publicacions en què ha participat, és autora de L’habitatge a Catalunya coautora, 1993, La configuració dels barris populars de la Ciutat Vella , dins Els barris de Barcelona 1999, La ciutat de les fàbriques Itineraris industrials de Sant Martí, Barcelona 2002, Memòria del passat industrial de les Corts, Barcelona 2005 i Can Ricart Estudi Patrimonial 2005

Membre fundador de l’Associació Nacional de Radiodifusió 1924, intervingué directament en la fundació de Ràdio Barcelona EAJ-1 1924 Amb motiu de la confiscació d’aquesta emissora per Unión Radio de Madrid, fou un dels creadors de Ràdio Associació de Catalunya 1929 L’any 1925 fundà i dirigí la revista Ràdio Lot de Barcelona 1925-29, primera revista catalana dedicada a la radiodifusió i portaveu de la seva mateixa empresa, Ràdio-Lot, que fabricava les populars llanternes “Lot” Fou director coordinador de la secció radiofònica del diari L’Instant 1935-36

Féu estudis amb Melcior Rodríguez i Alcàntara, i els amplià amb Enric Morera Residí a Brusselles, on estrenà amb èxit Autor d’obres escèniques Las bodas de Camacho 1903, amb text de Jacint Grau i Delgado, La cegueta, amb text de Modest Urgell, Les amants de Palerme, òpera en tres actes, i l’opereta Barnum Estrenà al Théâtre de la Monnaie, de Brusselles, el poema simfònic Soir Confidentiel 1913, amb text de Jean Delville Compongué poemes simfònics, arranjà cançons populars catalanes l' Andante Elegíaco 1902 i Primavera 1914

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i amb Matthieu Crickboom Féu una carrera brillant com a concertista internacional, i fundà, a Barcelona, l’acadèmia de música del seu nom Compongué glosses de cançons populars catalanes i escriví nombroses cançons Deixà obres per a violí i piano, la sardana de concert Flabiolejant, una missa de rèquiem per a cors, orquestra i orgue i l’obra escènica La bella Lucinda, sobre un text de FPujulà i Vallès Fundà l’associació Musica Pro Amore Artis i la dirigí

Les missions jesuïtes del Paranà introduïren, al segle XVI, la música religiosa europea, i més tard la profana L’aïllament geogràfic i la força de la cultura autòctona guaraní permeteren, amb la independència, l’aparició de corrents musicals populars, basats sovint en música de saló europea, però amb ritmes i metres propis, com la polca paraguaiana Un instrument molt emprat és l’arpa, a més d’instruments de percussió, la maraca i instruments de vent Els compositors de música culta més destacats són Agustín Pío Barrios 1885-1944 i Juan Carlos Moreno 1912

Present en les religions i cultures més antigues a la religió vèdica, a l’epopeia babilònica de Gilgameš, a Egipte i a Grècia, la veritable oniromància pressuposa que els somnis tenen un llenguatge no comprensible per a tothom i que, per tant, reclamen la interpretació de personatges especialitzats i competents els endevins babilonis, els mags perses, etc A l’antiguitat, fou conreada d’una manera ocasional, però tendí a desenvolupar-se i constituir-se d’una manera sistemàtica, pseudocientífica com ho proven diverses obres hellenístiques, i així encara perviu en les supersticions…