Resultats de la cerca
Es mostren 128 resultats
ciríl·lic | ciríl·lica
Alfabet ciríl·lic (rus) 1e després de consonant; je després de vocal o dels signes 28 i 30 i a l'inici de mot; 2e després de consonant; ie després de vocal o dels signes 28 i 30 i a l'inici de mot; 3'o després de consonant; o després de les consonants 8, 25, 26 i 27; jo després de vocal o dels signes 28 i 30 i a l'inici de mot; 4o després de consonant; io després de vocal o dels signes 28 i 30 i a l'inici de mot; 5s sonora; 6ju després del signe 30; 7 no es transcriu després d'una altra i; 8 també ch, de forma més extensa; o encara h (ISO); 9 so de la j castellana; 10 grafia simplificada de la forma, més correcta, (i)xtx; 11 signe dur, que no es transcriu (ISO preveu "); 12 so intermedi entre i-e; 13 signe dolç, que palatalitza la consonant anterior; 14 pròpiament, ˚e (ISO) i e (ICL); 15u després de consonant; ju després de vocal i a l'inici de mot; 16'a després de consonant; ja després de vocal i a l'inici de mot
Escriptura i paleografia
Dit de l’alfabet i de l’escriptura eslaus.
L’alfabet ciríllic, atribuït erròniament a sant Ciril de Tessalònica, del qual pren el nom, fou creat als segles IX-X sobre la base de l’escriptura majúscula grega Els sons estranys al grec foren presos d’altres llocs no ben determinables Aquesta escriptura tingué més difusió que no pas la glagolítica , anterior, obra de Ciril de Tessalònica Esdevingué l’alfabet civil rus, el qual, sota Pere el Gran 1708, fou dotat de caràcters ‘profans’ graždanskij šrift , mentre els antics caràcters restaven com a propis de l’ús eclesiàstic L’alfabet ciríllic profà, amb poques variants, és usat també per…
alvernès
Lingüística i sociolingüística
Dialecte occità
que, amb el llemosí i el provençal alpí, forma el nord-occità, és a dir, un conjunt caracteritzat essencialment per la palatalització de ca ga
llatins: capra > chabra,
gal·lus > jau/jal
.
Dins aquest conjunt l’alvernès es distingeix, sobretot a la baixa Alvèrnia, per una evolució fonètica molt avançada El fenomen més notable és la sèrie de palatalitzacions condicionades que afecten tota mena de constants Així, a l’occità mitjà llibre, dire, vinha, nud, cuba, quitar , corresponen en baix alvernès pronúncies amb la consonant inicial palatalitzada que podría ésser transcrita ly ibre , dy ire , vy inha , ny ud , ty uba , ty itar / tx itar / ts itar , etc Un segon fenomen característic és la reducció dels diftongs de la llengua clàssica per exemple paire, aiga, fau,…
l
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dotzena lletra de l’alfabet català, anomenada ela [pl eles].
Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…
p
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Setzena lletra de l’alfabet català, anomenada pe [pl pes].
L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…
espirantització
Fonètica i fonologia
Procés pel qual una consonant oclusiva esdevé espirant.
perfecte | perfecta
variant
Lingüística i sociolingüística
Expressió diferent d’una altra per la forma.
Hom l’anomena variant lliure si la diferència es dóna entre dues unitats lingüístiques distintes fonema o morfema que poden aparèixer en un mateix context, sense presentar un contrast mutu, talment que la substitució de l’una per l’altra no origina un mot diferent, sinó només una pronunciació distinta de la mateixa paraula vi , pronunciada amb labiodental o amb bilabial b segons els dialectes dormia, dormiva Hom l’anomena variant combinatòria si la diferència es dóna entre dues unitats lingüístiques distintes fonema o morfema que no poden aparèixer en un mateix context, però presenten entre…
n
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Catorzena lletra de l’alfabet català, anomenada ena [pl enes].
La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…
g
Fonètica i fonologia
Grafema que representa generalment una realització del fonema /g/ a través dels seus al·lòfons principals [g] i [ɣ].
El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que la seva…
John Wallis
Música
Matemàtic i teòric musical anglès.
Estudià a Cambridge 1632-40 El 1640 fou ordenat de clergue i el 1649 començà a impartir classes de geometria a Oxford Wallis fou un dels matemàtics més importants anteriors a I Newton, i la seva obra més destacada, Arithmetica infinitorum 1655, posà les bases del càlcul integral i diferencial Els seus estudis sobre música se centraren en tres camps diferents En Of the Trembling of Consonant Strings Dr Wallis’s Letter to the Publisher concerning a New Musical Discovery 1677 descriví els experiments i conclusions, propis i de William Noble, sobre els sons harmònics produïts per…