Resultats de la cerca

En la majoria de les notacions neumàtiques occidentals s’indicava per mitjà d’un traç vertical de la ploma, lleugerament inclinat d’esquerra a dreta, que finalitzava de vegades en un petit episema traçat a la part superior La virga acostumava a representar una nota d’alçada més alta que les immediatament anterior i posterior En la grafia més simple d’aquest signe es reconeix fàcilment l’accent agut dels antics gramàtics Pel que fa a l’episema, no sempre és fàcil distingir si la virga acaba mitjançant un traç voluntari o no

Hom l’anomena justa quan la nota té l’altura exacta prevista, i falsa quan és més alta o més baixa

El nom original, en l’escala hexacòrdica de Guido d’Arezzo, era ut , encara emprat en francès La síllaba do també s’utilitza per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota Equival a la lletra C del sistema de notació alfabètica

Aquesta rellevància sol ser producte de diverses variables que actuen a la vegada, sumant o contrarestant les seves forces Els principals tipus d’accent produïts per aquests factors són els accents dinàmic, rítmic, agògic, tònic, harmònic i mètric L’accent dinàmic es produeix quan la nota o l’acord tenen més intensitat sonora que els del seu context immediat Els accents dinàmics poden ser demanats pel compositor amb diversos signes gràfics o amb expressions completes o abreujades -el signe > o les indicacions sforzando , abreujat sfz , o similars- L’accent rítmic es dona quan el valor de…

La síllaba si també s’utilitza per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota Equival a la lletra B del sistema de notació alfabètica anglosaxona i a la H en la notació germànica Aquesta síllaba, afegida al segle XVII i, per tant, amb posterioritat al sistema medieval de sis síllabes de l' hexacord , probablement fou creada a partir de les inicials de Sancte Iohannes , les dues últimes paraules de l' Himne de vespres a sant Joan Baptista , a partir del qual, prenent les primeres síllabes de cadascun dels seus hemistiquis, es formaren les sis síllabes originals ut, re, mi,…

Gairebé sempre s’escriu com un punt, i acostuma a representar el so d’una nota inferior a aquelles que el precedeixen i el segueixen immediatament Els teòrics del segle XIII empren el mateix terme per a referir-se a una nota en concret, tant si està escrita de forma aïllada com si pertany a una lligadura L’Anònim IV utilitza el terme punctum com a sinònim de clausula en un passatge referit a Pérotin Jean de Grouchy denomina puncta les diferents seccions en què se subdivideix una estampida cada punctum consta de dues parts idèntiques, llevat del final, que en la…

També s’aplica per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota

La manera més usual de trobar-lo és seguint la successió auxiliar superior-nota principal-auxiliar inferior, o bé en la forma de grupetto invertit auxiliar inferior-nota principal-auxiliar superior Els grupetti també es classifiquen en anteriors, quan s’interpreten abans de la nota principal, i posteriors, si ho fan després En el cas dels grupetti anteriors, el més freqüent és que comencin amb l’auxiliar corresponent en posició mètrica forta A partir dels compositors romàntics els grupetti anteriors s’interpreten abans de la posició mètrica forta, en la…

Són cinc diesi, doble diesi, bemoll, doble bemoll i becaire La diesi ♯ eleva l’entonació de la nota natural un semitò La doble diesi ww l’eleva un to El bemoll ♭ abaixa l’entonació de la nota natural un semitò El doble bemoll ♭♭ l’abaixa un to El becaire ♮ anulla l’efecte de les alteracions anteriors Situada a l' armadura , l’alteració -sovint anomenada, aleshores, alteració constitutiva- afecta totes les notes del mateix nom de la peça Situada al davant d’una nota concreta -alteració accidental-, afecta totes les notes de la mateixa altura que hi ha a…

El seu paper representa el punt de partida i de repòs dels processos tonals i qualsevol element o esdeveniment harmònic té sentit en la mesura que és -o es percep- més proper o més llunyà de la tònica En determinats llenguatges del segle XX que no es basen en el sistema tonal tradicional, una nota o un agregat harmònic pot rebre un èmfasi rítmic o dinàmic que li donin un paper de so central, anàleg al de la funció de la tònica -o bé com a substitut- vegeu per exemple l’ús de la nota si bemoll en el preludi Voiles de C Debussy, que esdevé una nota central…