Resultats de la cerca
Es mostren 134 resultats
potencial centrífug
Física
Potencial degut al moment angular orbital de la partícula incident amb relació al nucli blanc.
Analíticament, es representa per l’expressió V c e n t r í f u g r,l = h 2 ll+1/ 2 μ r 2 , on l és el nombre quàntic de moment angular orbital, h la constant reduïda de Planck, μ la massa reduïda del projectil i del blanc, i r la distància entre el projectil i el blanc
Richard Kuhn
Química
Químic alemany d’origen austríac.
Professor a Heidelberg i director de l’Institut Max Planck d’Investigacions Mèdiques, es destacà pels seus estudis sobre les vitamines A, H, K, algunes de les quals aïllà per primera vegada Estudià especialment les diferents substàncies del complex vitamínic B 2 , per a les quals introduí el terme flavines El 1938 li fou atorgat el premi Nobel de química
hamiltonià
Física
Operador sobre l’espai de Hilbert d’un sistema físic descrit per la mecànica quàntica, que representa l’energia observable.
Pot ésser obtingut del hamiltonià del corresponent sistema clàssic substituint coordenades i moments pels corresponents operadors Els seus valors propis són els valors possibles de l’energia espectre d’energies i els vectors propis són els estats estacionaris Incorpora la dinàmica concreta del sistema en l’equació de Schrödinger , on |ψ t > és un estat del sistema ket i h és la constant reduïda de Planck
Erwin Neher
Física
Físic alemany.
Graduat el 1965, treballà a les universitats de Wisconsin 1966-67I i Yale 1975-76 i el 1983 fou nomenat director del departament de biofísica de membranes de l’institut Max Planck Arran dels seus estudis en biologia cellular, el 1991 fou guardonat amb el premi Nobel de medicina juntament amb B Sakmann, amb el qual descobrí els canals iònics de la cèllula i les seves funcions
Klaus von Klitzing
Física
Físic alemany.
Estudià a la Universitat de Brunsvic, i treballà a les de Landswehr i Würzburg, a la d’Oxford i al laboratori de recerca francoalemany de Grenoble Evidencià l' efecte Hall quàntic , per la qual cosa li fou concedit el premi Nobel de física del 1985 D’ençà del gener del 1985 és un dels directors del departament de física dels sòlids de l’Institut Max Planck de Stuttgart
Robert Huber
Química
Químic alemany.
Es llicencià a la Universitat Tecnològica de Munic, on posteriorment es doctorà en bioquímica 1972 Treballà a l’Institut Max Planck de Martinsried del qual també fou director Juntament amb el seu equip desenvolupà mètodes cristallins de proteïnes L’any 1988 li fou atorgat, juntament amb JDeisenhofer i HMichel, el premi Nobel de química per la seva contribució al treball sobre l’estructura molecular de les proteïnes de les membranes cellulars fotosintètiques i la transferència dels electrons en la fotosíntesi
vòrtex quantificat
Física
En un superfluid, vòrtex que apareix en fer-lo girar amb una velocitat per sobre de certa velocitat crítica.
A causa del caràcter univaluat de la funció d’ona que descriu el superfluid d’acord amb la mecànica quàntica, un vòrtex tan sols pot existir en un superfluid si, en girar al seu voltant, el fluid adquireix un moment angular que és un múltiple enter de ħ, la constant de Planck dividida per 2π S'han observat vòrtexs quantificats en heli superfluid, en metalls superconductors i en gasos atòmics ultrafreds, la qual cosa ha servit per a demostrar-ne inequívocament el caràcter superfluid
Manfred Eigen
Química
Químic alemany.
Estudià física i química a la Universitat de Göttingen, on es doctorà el 1951 El 1958 s’incorporà a l’Institut Max Planck de física química a Göttingen, del qual fou nomenat director l’any 1964 El 1962 li fou atorgat el premi Otto Hahn, i el 1967, conjuntament amb RG Norrish i G Porter , el premi Nobel de química pels seus treballs sobre l’estudi dels mecanismes de reacció Treballà també en el camp de l’anàlisi d’enzims, teoria evolutiva i genètica de poblacions
Paul Crutzen
Meteorologia
Científic holandès.
El 1973 es doctorà en meteorologia a la Universitat d’Estocolm Des del 1980 fou membre del Max-Planck-Institut für Chemie El 1970 demostrà que els òxids de nitrogen reaccionaven amb l’ozó atmosfèric fent que disminuís la quantitat d’aquest El 1995 rebé el premi Nobel de química, juntament amb Mario Molina i F Sherwood Rowland , pel seu treball en química atmosfèrica, particularment pel que fa a la formació i descomposició de l’ozó Publicà, entre d’altres, Atmospheric Change An Earth System Perspective 1993