Resultats de la cerca
Es mostren 832 resultats
Bibi Andersson
Cinematografia
Teatre
Nom pel qual fou coneguda l’actriu de teatre i de cinema sueca Berit Elisabeth Andersson.
Debutà molt jove en el cinema Dum-Bom , 1953, de Nils Poppe, i compaginà una primera etapa de papers secundaris amb la formació a l’Escola d’Art Dramàtic d’Estocolm i feines de model publicitària Tanmateix, abandonà els estudis quan Ingmar Bergman la incorporà al Stadsteater de Malmö, on interpretà obres d’August Strindberg i Hjalmar Bergman En cinema treballà per a Gustaf Molander Herr Arnes penningar , ‘Els diners del senyor Arnes’, 1954, Alf Sjöberg Sista paret ut , ‘L’última parella’, 1956 i, principalment, per a Ingmar Bergman, una de les actrius més destacades de la…
Roger Bernat de Naeyer
Teatre
Director d’escena.
Inicià la seva formació en el camp de l’arquitectura, abans d’interessar-se pel teatre Es graduà en direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona 1996 i debutà com a director amb El desig de ser dona 1995 i Una història d’amor 1996 Treballà com a ajudant de direcció de Thierry Salmon Palerm en el muntatge Asalto al cielo 1996, una adaptació de Pentesilea , de Heinrich von Kleist El treball amb Salmon fou una influència fonamental les seves creacions s’inscriuen en el teatre físic i en la creació amb els actors L’any 1997 fundà, conjuntament amb Tomàs Aragay, General Elèctrica,…
Pompeu Crehuet i Pardas

Pompeu Crehuet i Pardas
© Fototeca.cat
Teatre
Dramaturg.
Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1904 Aquell mateix any estrenà i publicà la seva primera obra i la més significativa, La morta , d’influència ibseniana i ambient negre i malaltís Després escriví Claror de posta 1905, peça de vague ressò maeterlinckià i no tan reeixida El 1907 feu una incursió en el teatre líric amb El mestre , musicada per Enric Morera Posteriorment es decantà cap a la moda de l’anomenada “alta comèdia”, en la qual s’havia iniciat el 1905 amb Comèdia d’amor En aquesta línia se situa bona part de la seva extensa producció posterior, amb obres com el…
,
Eugène Ionesco
Teatre
Dramaturg francès d’origen romanès.
Amb La cantatrice chauve 1950 inaugurà el que hom sol anomenar, d’aleshores ençà, teatre de l’absurd, precisat a La leçon 1951, Les chaises 1952, Victimes du devoir 1953, Amédée ou comment s’en débarrasser 1954 i Le nouveau locataire 1957 El poc èxit que obtingueren aquestes obres fou compensat pel que assoliren, posteriorment, Rhinocéros 1959, Le roi se meurt 1962 i La soif et la faim 1965 En les primeres, de joc poètic, gratuït, i que fomentaven l’element dramàtic sobre una manca d’associació d’idees i d’argument inidentificable per un públic desprevingut, en succeïren unes…
Héctor Alterio Onorato
Cinematografia
Teatre
Actor teatral i cinematogràfic argentí.
En finalitzar els seus estudis d’art dramàtic, el 1950 constituí un grup escènic independent Nuevo Teatro, que renovà l’escena argentina en la dècada del 1960 A partir del 1968 inicià la seva activitat cinematogràfica Des del 1974 residí a l’Estat espanyol Entre les seves primeres interpretacions cinematogràfiques destaquen Don Segundo Sombra 1969 de M Antín, La mafia 1971 de SL Torre-Nilsson, Cría cuervos de C Saura, i Arriba Hazaña 1977 de J Chávarri Després interpretà, entre d’altres, Las huellas borradas 1999 d’E-G Lipschutz, Plata quemada 2000 de M Piñeyro, Mi abuelo es un…
paper
Psicologia
Comportament que, en una societat determinada, cal esperar d’una persona amb relació a una posició o estatus social determinat.
El terme de paper sovint és utilitzat com a sinònim de posició social Tanmateix, hom considera el paper social com a actualització d’una posició en el curs d’una interacció social, en la qual és essencial l’existència d’un altre paper que li és complementari o oposat així, el metge desenvolupa el seu paper amb relació al paper que correspon al pacient Segons el context, els individus que desenvolupen els papers hi adscriuen una sèrie d’expectatives compreses en un conjunt de drets i obligacions Tanmateix, aquestes expectatives posseeixen sempre un marge d’incertesa, ja que es tracta d’…
Nicolae Iorga
Historiografia catalana
Historiador, escriptor i polític romanès.
Nen prodigi, de ben jove dominava ja diferents llengües estrangeres, cosa que li permeté fer viatges d’estudi, sobretot, a França i Alemanya Fou nomenat professor d’història a la Universitat de Bucarest 1894 i membre de l’Acadèmia Romanesa 1911 Considerat el millor historiador del seu país, rebé nombrosos reconeixements internacionals i fou una de les figures punteres en les reunions del Comitè Internacional de Ciències Històriques CICH del primer terç del s XX Autor de monumentals panoràmiques, com la dedicada a la literatura romanesa 1901-09, 7 vol o la consagrada al passat de la seva nació…
Ignasi Garcia i Barba

Ignasi Garcia i Barba
ARXIU I. Garcia
Literatura catalana
Dramaturg i guionista.
És llicenciat en història de l’art 1987 per la Universitat de Barcelona i en art dramàtic 1988 per l’Institut del Teatre S’han representat les seves obres teatrals Marina 1994, Preludi en dos temps 1996, A trenc d’alba 1997, A l’altre extrem de l’oceà 1997, Tinc feina 1998, Imagine 2004, La orilla perra del mundo 2005, Reconstrucció dels fets 2008, L’ombra òrfena 2009, La finestra 2013, Amanecer en Orán 2016, finalista del premi Teatro Breve 1994 i La última salida de Sancho Panza 2017, sota la seva direcció o d’altres Ha publicat també les obres teatrals Les nits de lluna plena…
Jacint Sala i Codony
Literatura catalana
Poeta i dramaturg.
Encetà la carrera com a poeta amb la publicació, a quaranta anys, de cinc poemaris en un any Cants de cada vegada 1985, premi Senyoriu d’Ausiàs Marc 1984, Orbs d’alimares 1985, premi Ciutat de Reus 1983, El xerrac i la subtilesa 1985, premi Ciutat de Palma 1984, Adàgio per a un centaure 1985, premi Jacint Verdaguer 1984 i Memòria de Castàlia 1985, premi Guerau de Liost Després d’aquesta eclosió, el ritme de publicació de l’obra de Sala s’alentí Les ombres, Laocoont, les ombres 1989, premi Miquel de Palol 1988, Si vols, Virgínia, aquesta nit escoltarem Beethoven 1989, Vent de marbre 1991,…
Morir (o no)
Cinematografia
Pel·lícula del 1999; ficció de 93 min., dirigida per Ventura Pons i Sala.
Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Els Films de la Rambla VPons, Barcelona ARGUMENT Morir un instant abans de morir 1998 de Sergi Bebel GUIÓ VPons FOTOGRAFIA Jesús Escosa color, normal AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Bello Torras MUNTATGE Pere Abadal MÚSICA Carles Cases SO Boris Zapata INTERPRETACIÓ Lluís Homar director, Carme Elias dona, Roger Coma motorista, Marc Martínez heroïnòman, Anna Azcona germana, Vicky Peña mare, Carlota Bantulà nena, Amparo Moreno infermera, Mingo Ràfols malalt, Anna Lizaran senyora, Mercè Pons dona policia, Francesc Albiol home policia, Francesc Orella víctima, Sergi López…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 37
- 38
- 39
- 40
- 41
- 42
- 43
- 44
- 45
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina