Resultats de la cerca

Es graduà a l’Escola de Lió de Física, Química i Electrònica el 1954 i posteriorment treballà a l’Institut Francès del Petroli, del qual fou director de recerca Investigà sobre diversos processos petroquímics, dels quals destaquen el dimersol, l’alfa-butol i, sobretot, de la metàtesi de les olefines, el descobriment de la qual el féu mereixedor del premi Nobel l’any 2005 compartit amb Robert H Grubbs i Richard R Schrock Fou membre de l’Acadèmia de Ciències Francesa 1996

Es llicencià a la Universitat de Jerusalem i es doctorà a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley El 1969 guanyà una càtedra a la Universitat de Princeton i es traslladà a la Universitat de Califòrnia, a Santa Barbara, per dirigir el Kavli Institute for Theoretical Physics Gross, juntament amb HDPolitzer i FWilczek, obtingué el premi Nobel de física el 2004 per les seves contribucions a l’estudi de les interaccions fortes i, en particular, pel descobriment de la propietat de la llibertat asimptòtica

L’any 2000 rebé el premi Nobel de química, juntament amb AJHeeger i AGMacDiarmid, pel descobriment i desenvolupament dels polímers conductors La seva descoberta —anunciada pels tres premiats, després d’alguns mesos de treball en equip, l’any 1977— permeté començar a emprar els plàstics conductors en diverses aplicacions, com panells solars, telèfons mòbils, pantalles d’ordinadors de baixa radiació i rodets de fotografia El desenvolupament dels polímers conductors contribuirà a augmentar la velocitat dels ordinadors i a reduir-ne les mides

Estudià a la Universitat de Petrograd i acabà els seus estudis el 1917 en plena revolució Treballà en aquesta ciutat anomenada ja Leningrad fins el 1944, que se n'anà a Moscou Féu recerques bàsiques sobre cinètica química, especialment les reaccions en cadena i les explosions tèrmiques Director de diversos instituts a l’URSS i membre de nombroses societats científiques internacionals, rebé importants premis i distincions en especial, li fou atorgat el premi Nobel de química el 1956, compartit amb CN Hinshelwood

Es llicencià en biologia i es doctorà en ciències naturals 1974 a Friburg de Brisgòvia Treballà al laboratori de biologia molecular de Cambridge, amb Milstein, i d’ençà del 1976 treballà a l’Institut d’Immunologia de Basilea El 1984 compartí el premi Nobel de fisiologia i medicina amb NK Jerne i C Milstein, pels seus estudis sobre el control genètic de la síntesi dels anticossos, els quals han obert les portes a la consecució d’anticossos clonals contra qualsevol antigen

Estudià al Carnegie Institute of Technology i a la Universitat de Nova York Treballà a la companyia Texas 1941-46 i posteriorment fou cap del departament de física del Oak Ridge National Laboratori 1946-55 En 1955-86 fou professor de física del MIT, d’on és professor emèrit des del 1986 El 1994 li fou atorgat el premi Nobel de física per la seva aportació a la tècnica de difracció dels neutrons, que compartí amb el canadenc B Brockhouse

Rebé el premi Nobel de la pau el 1910 Dóna suport a les iniciatives de pau i de desarmament de les Nacions Unides, dels governs i de la ciutadania Lluita principalment per l’abolició de l’armament nuclear, per la prevenció i resolució dels conflictes i per la difusió del pacifisme, però també pel respecte dels drets humans en l’àmbit social drets de les dones, dels menors, dels joves, dels treballadors, polític i religiós És composta per 170 organitzacions repartides per més de 40 països

Les seves primeres investigacions versaren sobre la tuberculosi i la resistència a les malalties d’origen bacterià El 1946 establí un laboratori a l’hospital infantil de Boston, on, en collaboració amb FC Robbins i TH Weller, aconseguí d’obtenir virus de poliomielitis en un cultiu de teixits humans no nerviosos, treball pel qual foren guardonats el 1954 amb el premi Nobel de medicina A la fi del decenni dels cinquanta, Enders, juntament amb d’altres, produí la primera vacuna contra el virus del xarampió

Estudià física i química a la Universitat de Göttingen, on es doctorà el 1951 El 1958 s’incorporà a l’Institut Max Planck de física química a Göttingen, del qual fou nomenat director l’any 1964 El 1962 li fou atorgat el premi Otto Hahn, i el 1967, conjuntament amb RG Norrish i G Porter , el premi Nobel de química pels seus treballs sobre l’estudi dels mecanismes de reacció Treballà també en el camp de l’anàlisi d’enzims, teoria evolutiva i genètica de poblacions

Efectuà notables treballs sobre els raigs X, els quals aconseguí de polaritzar totalment en collaboració amb CH Hagenow Són bàsiques les seves investigacions sobre els raigs còsmics, dels quals observà l’existència de dos grups amb poders de penetració molt diferents El 1927 compartí el premi Nobel de física amb Charles Thomson Rees Wilson per l’estudi del fenomen que porta el seu nom, descobert el 1923 Durant la Segona Guerra Mundial treballà a la secció metallúrgica del projecte Manhattan de construcció de la bomba atòmica