Resultats de la cerca
Es mostren 47195 resultats
Pell i annexos en la vellesa
La pell i els seus annexos presenten una de les manifestacions més evidents del procés d’envelliment, no tant perquè són les més precoces, sinó perquè són les més externes i fàcilment visibles Al cap i a la fi, l’aparició d’arrugues ha esdevingut sinònim d’envelliment, per bé que de manera estereotipada, ja que és del tot normal que es comencin a formar en plena edat adulta o fins i tot en la joventut El seu origen correspon, bàsicament, a una disminució del greix subcutani, un aprimament del derma i una pèrdua de les fibres elàstiques de l’epidermis Així, és ineludible que amb el pas dels…
música popular
Música
La idea de música popular no és definible a partir de criteris merament formals, sinó que es tracta d’un concepte sociocultural que només té sentit en oposició al de música culta (categorització de lamúsica).
Tot i la impossibilitat de delimitar clarament el camp de les músiques populars, totes es caracteritzen bàsicament pel fet de tractar-se de creacions que es troben fora de l’àmbit dels corrents més acadèmics i són susceptibles d’assolir una àmplia acceptació social En el conjunt de les llengües romàniques, el concepte de música popular fa allusió tant a les músiques de factura moderna clarament mediatitzades per la indústria i la tecnologia actuals música popular urbana com a les músiques que han arribat per tradició oral Bibliografia Complement bibliogràfic Crivillé i Bargalló, Josep…
música de l’Iran
Música
Música desenvolupada a l’Iran.
Pèrsia, que Rida Khān Pahlawī denominà Iran des del 1935, comprenia antigament diverses regions d’alta cultura amb ciutats molt antigues on vivien grups ètnics diferents, i separades les unes de les altres per estepes o deserts Abans de la conquesta d’aquest país pels musulmans, l’imperi sassànida s’estenia pels actuals territoris de l’Iran i l’Iraq Malgrat la seva arabització parcial, la conquesta islàmica de Pèrsia no sembla haver influït gaire en la cultura musical preislàmica, que assolí un alt nivell de desenvolupament durant el període sassànida 226-651 i, sobretot, durant el regnat de…
música de Myanmar
Música
Música desenvolupada a Myanmar.
La seva població és majoritàriament d’ètnia birmana, que juntament amb el poble dels arakans ocupa les planes de la Birmània central Els karen, els mon, els xin, els xan i els katxin són els principals pobles de les muntanyes La major part de la població és de religió budista, però també hi ha minories cristianes, musulmanes i animistes Cada un dels diferents pobles que formen Myanmar té una música amb característiques pròpies, la qual cosa ha generat una gran varietat de gèneres musicals i diverses formes de música popular La música culta es desenvolupà principalment a la cort de Mandalay La…
música de Florència
Música
Música desenvolupada a Florència (Itàlia).
Gràcies a la seva prosperitat econòmica, Florència ha estat durant molt de temps un important centre cultural i musical Els documents més antics aporten informació sobre les activitas musicals de la ciutat ja al segle IV, quan sant Ambròs hi instituí l’ús del cant dels himnes i salms antifonals Als segles següents, la música eclesiàstica s’interpretà amb resultats notables a les capelles de les esglésies de la ciutat, en particular a Santa Maria Novella i a la catedral També cal esmentar la importància de la constitució de les companyies de laudesi , confraries laiques dedicades a l’oració i…
Oriol Casassas i Simó
Pediatria
Pediatre.
Llicenciat en medicina a Barcelona 1949, s’especialitzà en pediatria a l’Hospital d’Infecciosos de Barcelona, publicà treballs pediàtrics sobre desnutrició i deshidratació i sobre malalties infeccioses Interessat molt aviat pels aspectes socials i històrics de la medicina, participà en qualitat de coordinador o ponent en taules rodones, estudis, seminaris i publicacions sobre sociomedicina Hom pot esmentar L’hospitalització pediàtrica a Catalunya 1967, La pediatria en el suburbi 1968, La sanitat en temps de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana 1970, Ecologia infantil factors…
Josep Maria Huertas i Claveria
Josep Maria Huertas i Claveria
© Fototeca.cat
Periodisme
Periodista i assagista.
Redactor d’ El Correo Catalán 1963-1972, diari del qual arribà a ser redactor en cap, Tele-exprés 1972-79, Oriflama —fou director del 1968 al 1971 però, el 1974, l’abandonà a causa de les seves desavinences amb Anton Cañellas, que n’era el propietari—, Diari de Barcelona —en fou sotsdirector 1987-88—, La Vanguardia , Avui i Presència El 1966 fundà amb altres periodistes el Grup de Periodistes Democràtics, una plataforma que pretenia donar un tomb a la vida periodística catalana En aquells anys, es distingí pel seu tarannà crític amb la corrupció urbanística dels ajuntaments franquistes i…
El Greco
El cavaller de la mà al pit (1578-80), obra d’El Greco (Museu del Prado, Madrid)
© Corel Professional Photos
Pintura
Nom amb què és conegut Domínikos Theotokópoulos, pintor castellà d’origen cretenc.
Rebé els primers ensenyaments dels madonneri , pintors d’icones que expressaven repetidament les fórmules rígides de l’art bizantí El 1560 anà a Venècia, on canvià substancialment de direcció Probablement entrà en el taller de Ticià i pogué conèixer la pintura de Tintoretto, Bassano i Schiavone, entre altres el tríptic signat de la Galeria dels Este, a Mòdena, fa veure una certa assimilació de to ticianesc i alhora un allunyament de la maniera bizantina La influència veneciana és palesa en obres d’aquest moment, com Retrat de GBPorta National Gallery, Copenhaguen, Expulsió dels mercaders del…
Umberto Eco

Umberto Eco
© Thessaloniki Book Fair
Lingüística i sociolingüística
Literatura italiana
Filòsof, assagista i novel·lista italià.
Estudià filosofia medieval i literatura a la Universitat de Torí, on es doctorà el 1954 amb una tesi sobre l’estètica de sant Tomàs d’Aquino Posteriorment, fou editor de continguts culturals a la RAI i professor a la Universitat de Torí 1956-64 Aquests anys s’uní al Gruppo 63, collectiu d’artistes d’avantguarda que l’influí molt en la seva trajectòria literària Després d’ensenyar estètica i semiologia a les universitats de Florència i a l’Institut Politècnic de Milà, el 1971 s’incorporà a la Universitat de Bolonya, on desenvolupà la seva trajectòria acadèmica fins a la jubilació 2007 i on,…
Francesc Diago
Historiografia catalana
Cristianisme
Historiador.
Vida i obra Prengué l’hàbit dominicà a València el 1578, i arribà a ocupar diversos càrrecs dins l’orde, tant a Barcelona com a València —fou lector de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona i prior de Sant Onofre de València 1603—, per la qual cosa és un dels pocs historiadors del Barroc que ha deixat obra seva dedicada al Principat i al País Valencià Els seus interessos en matèria historiogràfica el portaren des d’allò més particular –l’orde dels dominicans– a allò més general –la història del regne valencià o de les terres catalanes– En aquest sentit, cal assenyalar que el 1599…
, ,