La pell i els seus annexos presenten una de les manifestacions més evidents del procés d’envelliment, no tant perquè són les més precoces, sinó perquè són les més externes i fàcilment visibles. Al cap i a la fi, l’aparició d’arrugues ha esdevingut sinònim d’envelliment, per bé que de manera estereotipada, ja que és del tot normal que es comencin a formar en plena edat adulta o fins i tot en la joventut. El seu origen correspon, bàsicament, a una disminució del greix subcutani, un aprimament del derma i una pèrdua de les fibres elàstiques de l’epidermis. Així, és ineludible que amb el pas dels anys es produeixi una progressiva atròfia cutània, i que per tant es manifestin les clàssiques arrugues, especialment a la cara, el coll i les mans. A la cara, apareixen arrugues al front, tant horitzontals com verticals; en la regió temporal, al costat de l’angle extern dels ulls; a la parpella inferior, també se’n desenvolupen i originen l’aparició de "bosses"; finalment, s’incrementen els solcs presents entre el nas i els llavis, i entre aquests i la barbeta.
A més, a causa de les modificacions generades en l’activitat de les cèl·lules productores del pigment melanina responsable de la coloració de la pell, els melanòcits, no és estrany d’observar l’aparició de taques cutànies fosques, com les corresponents a l’anomenat lentigen senil, que apareixen especialment a la cara i les mans. Al contrari, per defecte en la funció de melanòcits de determinades àrees cutànies, en alguns casos poden presentar-se zones despigmentades, més clares que la pell circumdant.
Igualment, és habitual que a partir de l’edat adulta es presentin diversos tipus de tumors benignes de pell, que no causen molèsties, i que es podrien considerar producte de les alteracions fisiològiques que experimenten les cèl·lules cutànies. Aquest és el cas de les berrugues, o queratosi seborreica, unes tumoracions sobreelevades de color entre groc i marró, d’una grandària d’entre 1 cm2 i 2, que no causen molèsties ni complicacions i que són molt comunes després dels 60 anys d’edat. O bé el cas dels acrocordons o fibromes pènduls, consistents en tumoracions arrodonides, en general del mateix color de la pell, d’uns 2 mm de diàmetre, suaus i elàstiques, que sobresurten de la superfície cutània, a la qual s’uneixen per uns pedicles estrets, i que en edats avançades solen presentar-se al coll, la cara, el pit, l’esquena o les aixelles.
Com ja s’ha dit anteriorment, d’altra banda, factors com ara una intensa i prolongada exposició al sol o la permanència en climes extrems poden incrementar o fins i tot precipitar les modificacions cutànies fins i tot en persones que no són considerades d’edat.
El pèl corporal també es modifica amb l’envelliment, per bé que alguns dels canvis que es presenten no són estrictament característics de la vellesa, ja que també se solen manifestar en edats precoces. Aquest és el cas de la canície o aparició de cabells despigmentats, a causa d’una disminució en l’elaboració de pigment per part dels melanòcits presents en el fol·licle pilós. Si bé l’aparició de cabells blancs és molt habitual entre la gent gran, la veritat és que nombroses persones joves també en presenten, tot i que per factors estrictament culturals s’associen amb el pas del temps. Passa el mateix amb l’alopècia o pèrdua dels cabells que en els homes sol estar relacionada amb factors hormonals i que es comença a manifestar sovint en la joventut; en un 5% dels homes ja comença a aparèixer una calvície androgènica abans dels 20 anys, que progressivament es va estenent i que als 60 anys ja és evident en el 40% dels homes, tot i que pràcticament el 80% en presenten en un grau variable. D’altres manifestacions, en canvi, sí que són més pròpies d’edats avançades, com ara una progressiva disminució o desaparició de les vellositats a les aixelles, les cames o el pubis, o bé, en canvi, en el cas de les dones, l’aparició de pèl a la barba i per sobre del llavi superior.
Les modificacions corporals esmentades, si bé es troben culturalment associades amb el pas del temps, són fonamentalment cosmètiques i, de fet, no perjudiquen la qualitat de vida. Però hi ha d’altres canvis que, en aquest sentit, sí que poden ésser rellevants.