Resultats de la cerca

Conreà la poesia, les narracions i la prosa no de ficció Com a poeta és autor de Remor de fang 1981 i L’arquer 1986,  Dona d’aigua 1986, on feu confluir els topants del mite popular amb elements cabdals de la seva poètica més personal a partir d’un parallelisme entre el mite i la mateixa autobiografia, Temps a través premi Ciutat de Martorell 1993 i D’amor i de batalla 1999 Interessat pels estudis històrics i les biografies, publicà  Francesc Pujols 1984, Història dels Renau 1987 i Viatge als orígens d’una família catalana Els Renau 715-1991 1992 Collaborà en el volum Història de…

D’origen jueu, el to contestatari dels seus escrits el féu incòmode a les autoritats soviètiques, que el condemnaren a treballs forçats 1963-65 El 1972 s’exilià als EUA La seva poesia és una reflexió metafísica entre irònica i desesperançada construïda amb un gran domini de la tècnica Dels seus reculls cal esmentar Stikhotvorenija i poemy ‘Versos i poemes’, 1965, Ostanovka v pustyne ‘Parada en el desert’, 1970, Konec prekrasnoj epokhi ‘La fi de la Belle Époque’, 1977, A part of Speech 1977, Novyje stansy k Avgusta ‘Noves estances per a Augusta’, 1979, Ukranija ‘Ucraïna’, 1987 i To Urania 1988…

Collaborà a L’Aureneta , L’Atlàntida , Quatre Gats , La Nación  i La Renaixença , on publicà narracions i quadres de costums Cultivà la poesia, aplegada en el volum Íntimes s d la prosa poètica i la narrativa, que recollí a Llibre del dolor 1903, i la novella Cartes que no lliguen 1895, Lo nebot de D Pere 1894 i Lo gorg de les ànimes 1898 En el camp del teatre, on aconseguí major èxit, destacà amb sainets com La planxadora 1900 i El dinar de bodes 1904 comèdies com Don Tranquil 1898 i La gent d’ordre 1901, i peces de teatre líric com Barcelona al dia 1904 Adaptà algun vodevil…

Signà en algunes ocasions amb el pseudònim Antoni Tallander Publicà Sapienciari 1900, edició de proverbis i frases populars recollides de les obres de Francesc Eiximenis i altres autors, i Crestomatia de la llengua catalana des del segle IX al XIX  1907, de textos en prosa i vers, en dos volums Entre altres obres lingüístiques, bibliogràfiques i folklòriques, publicà Aforística universal 1905,  Diccionari català-francès-castellà 1905, Assaig de bibliografia paremiològica catalana 1915 i Diccionari de les llengües francesa e catalana 1921 Feu traduccions i adaptacions des d’Homer…

Fill de la ciutat que ell anomenà l’Atenes de Síria Escriví una obra, Càrites , meitat en prosa meitat en vers, a la manera del cínic Menip que també era de Gadara, i sembla haver estat un considerable polígraf i home d’estudi però la seva fama li ve de la composició d’una antologia de poetes epigramàtics, la Corona , al proemi de la qual apareixen les seves opinions sobre quaranta-quatre poemes anteriors que després integren, amb gairebé una vintena més, la dita antologia, base de l’anomenada Antologia Palatina La poesia de Meleagre és predominantment eròtica, homosexual i…

Començà a publicar abans de la guerra civil Marea del silencio 1935, La soledad cerrada 1936 Després d’un llarg parèntesi escriví una obra abundosa, primerament de caràcter realista Tranquilamente hablando , 1947 Las cosas como son, 1949 Poesía, 1934-1961 , 1962 etc, i després, experimental Los espejos transparentes, 1968 Técnica de cámara , 1969 Se serví de la poesia com a mitjà per a una presa de consciència collectiva encaminada a una transformació de la societat La voz de los niños 1972, Parte de guerra 1977, etc, tot i que, en els darrers anys, inicià un procés d’experimentació en el…

Fill natural d’un mercader, s’inicià a Florència en l’art mercantil i el 1327 fou enviat a Nàpols a treballar a la sucursal de la companyia Bardi, fins el 1334 Estudià aleshores dret canònic, es feu una cultura d’autodidacte, alhora que participava en la vida mundana i escrivia les primeres obres Com a conseqüència de la fallida de les banques Bardi i Peruzzi, hagué d’establir-se a Florència 1340, on, després d’estades a Ravenna 1345-46 i a Forlí 1347, tornà a establir-se el 1348, en els moments de la pesta negra, que havia de donar-li el marc del Decameron A Florència gaudí de fama i d’…

Fou catedràtic de retòrica del Seminari Conciliar de Sant Pere 1835, professor d’humanitats de l’Institut Balear 1836-40 i 1842-52 i professor de teologia i retòrica a la Universitat Literària Balear 1840-42 El 1852 aconseguí plaça com a canonge a Sogorb, on romangué fins a la seva mort Pel que fa a la seva tasca com a investigador, collaborà amb Joaquim Maria Bover en l’edició de la Historia general del Reino de Mallorca 1840-41 El 1844 fou vocal de la Diputació Arqueològica de les Illes Balears Elaborà diferents opuscles manuscrits i sermons Publicà, entre d’altres, Compendio del arte de…

Vida i obra Estudià el batxillerat a l’Institut de Palma i la carrera d’enginyer agrònom a Madrid Fou membre del Centre Regionalista de Mallorca i redactor del seu òrgan d’expressió “La Veu de Mallorca” 1917-19, on a més de poesies, traduccions i crítica literària, collaborà també amb articles d’opinió política, vers i prosa satírica, però amb el pseudònim El Sen Tòfol de Sa Rota Collaborà a “Ofrena”, “Almanac de les Lletres” i “La Nostra Terra” Durant la postguerra recollí algunes traduccions de poetes francesos al volum Roses de França 1953, i publicà el poemari Dansa de les hores 1955,…

El nom prové d’un tors escultòric mutilat fet fer el 1501 pel cardenal Oliviero Carafa, conegut amb el nom de Pasquino i que anualment per Sant Marc era camuflat en divinitat pagana o personatge del món antic, i hom hi posava epigrames allusius a aquest que després eren publicats Aviat s’hi afegiren també allusions satíriques anònimes, en italià, com posades en boca del mateix Pasquino, en vers o en prosa, contra els papes i la política vaticana A València, a l’inici de l’episcopat de Juan de Ribera 1569, el Pasquino de la Llotja, en Gonnari, aguditzà les seves sàtires contra els…