Resultats de la cerca
Es mostren 965 resultats
Becs i plomes singulars
A les acaballes del segle XIX, la moda femenina occidental tenia una flaca pels barrets de plomes En especial per les plomes dels ocells del paradís, que arribaven a Europa per milers, procedents de Nova Guinea Fins a 50 000 ocells per any eren caçats amb aquesta finalitat, fins que, davant del desastre, en fou de primer regulada i després prohibida la captura durant el primer quart del segle XX Les dames mundanes impressionaven els senyors elegants amb llurs cascades de plomalls, fins al punt que ploma i feminitat esdevingueren conceptes correlatius Ben a tort, per cert l’…
La percepció de la biosfera
Veure és una cosa i percebre n’és una altra de prou diferent Abans, i també ara, els humans no percebíem moltes de les coses que podíem veure A l’altre extrem, la tècnica ens permet avui de percebre moltes coses que, de fet, no veiem És una qüestió, a més de sensibilitat, de sensors i d’escala Diuen que els arbres no deixen veure el bosc és el mal de mirar-se les coses de massa a prop, és a dir, a una escala inadequada Canviar l’escala d’un mapa no és variar-ne la mida, sinó el nivell de detall amb què són considerats els fenòmens cartografiats i, per tant, la natura mateixa dels …
antropologia de l’esport

Portada del llibre Antropologia del deporte (1986) dels nord-americans K. Blanchard i A. Cheska
Xavier Medina
Esport general
Disciplina de les ciències socials que analitza l’activitat fisicoesportiva des d’una perspectiva sociocultural.
Dins les ciències socials de l’esport, l’antropologia es caracteritza sobretot pel mètode etnogràfic treball de camp, observació participant, diari, entrevistes obertes en profunditat i informants clau la vocació holística, integradora i transdisciplinària la metodologia comparativa l’interès pels aspectes liminars i menys institucionalitzats i per la "mirada distant" sobre els aspectes més normalitzats de la pràctica esportiva Els inicis de la preocupació de l’antropologia per l’esport s’han de buscar al segle XIX i s’emmarquen dins la problemàtica de la difusió dels trets culturals, on…
tonalitat
Música
Organització dels elements musicals d’acuïtat definida a l’entorn de dos conceptes que es donen simultàniament: sistema -conjunt d’elements que l’oïda interpreta com a congruents entre si (deixant fora els que no s’hi consideren)- i centre -element que fa sensació de conclusivitat i repòs i al voltant del qual es relacionen de manera jeràrquica la resta d’elements del sistema.
L’oïda té la capacitat de captar unitats discretes de l’espectre acústic sempre que aquests sons tinguin unes característiques físiques determinades Els sons percebuts, és a dir, entesos musicalment, es converteixen en notes -i les agregacions de sons, en acords-, i notes i acords poden ser relacionats, comparats, mesurats i jerarquitzats entre si Això permet que aparegui una sintaxi , és a dir que aquests elements tinguin una funció L’oïda, a partir dels mateixos sons que escolta i a mesura que ho fa, construeix, a còpia de fer hipòtesis que el mateix esdevenir de la música va confirmant o…
burgesia
Interior, obra del pintor holandès Pieter de Hooch (1629-1684), que fou un gran retratista de la burgesia del seu país
© Corel Professional Photos
Història
Sociologia
Estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.
Concepte associat al sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat que sorgí a Europa a mesura que anava desapareixent l’estructura social medieval en estaments, fins a la formulació de la teoria marxista, hom entenia per burgesia el conjunt de ciutadans de la classe mitjana urbana mercantil o industrial d’una societat burgès Encara que Hegel havia ja emprat el terme de societat burgesa o civil bürgerliche Gesellschaft per a designar un nivell de la vida social on es troben els interessos particulars i privats dels individus, distint del nivell públic o estat,…
mode
Música
Relació particular que, en una peça o un fragment musical, estableixen les notes d’un sistema musical determinat amb la nota que s’erigeix com a centre tonal, o tònica.
La representació gràfica més habitual del mode és en forma d’escala ascendent d’una octava d’extensió limitada per la tònica en els dos extrems D’aquesta manera es poden apreciar el sistema al qual pertany el mode en funció de quantes i quines són les notes que hi apareixen i les relacions intervàlliques concretes que s’hi donen En el llenguatge tonal modern, que utilitza bàsicament el sistema heptatònic , es troben dos modes el mode major i el mode menor Aquests dos modes representen dues maneres d’organitzar les notes del mateix sistema Per exemple, les notes fa, do, sol, re, la, mi, si,…
probabilitat
Matemàtiques
Concepte que permet d’expressar quantitativament el caràcter aleatori d’un esdeveniment o fenomen que hom creu que pot succeir.
El càlcul de probabilitats , branca de la matemàtica que presenta un gran nombre d’aplicacions científiques i tècniques, sorgí a França al s XVII amb els matemàtics B Pascal i P Fermat La motivació principal era l’estudi del guany esperat en els jocs d’atzar ruletes, daus, cartes, etc i, per tant, l’objectiu era el càlcul directe de la probabilitat utilitzant tècniques de combinatòria La noció de probabilitat en què hom es basava fou formulada l’any 1795 pel matemàtic francès P S Laplace de la següent manera “Si un fenomen pot produir un nombre de resultats diferents i igualment probables,…
aranès
Lingüística i sociolingüística
Varietat del gascó parlada a la Vall d’Aran.
Aspectes lingüístics L’aranès és una varietat de gascó comengès caracteritzada per una evolució lingüística condicionada per la separació política de la resta de l’occità Comparteix amb el gascó els trets d’evolució fonètica més característics el pas de f llatina a h, amb eventual desaparició completa posterior filiu > hilh -fill la caiguda de n llatina intervocàlica farina > haria l’aparició d’una a davant de r inicial rota > arròda -roda l’evolució de ll llatina a t o tš –so de tx –, segons les paraules i els indrets, quan esdevingué final, i a r quan restà en posició…
Joan Francesc Mira i Casterà

Joan Francesc Mira i Casterà
© Fototeca.cat
Literatura catalana
Antropologia
Historiografia catalana
Escriptor i antropòleg.
Format als escolapis, estudià a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma Doctorat en filosofia i lletres per la Universitat de València 1971, d’on ha estat professor de grec 1983-91 Des del 1991, és catedràtic d’aquesta matèria a la Universitat Jaume I de Castelló Els anys setanta collaborà al Laboratoire d’Anthropologie Sociale de la Sorbona i en 1978-79 fou professor visitant de la Universitat de Princeton Dirigí l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social 1980-84, i fundà i dirigí el Museu d’Etnologia de València 1982-84 A banda el manual Som Llengua i Literatura 1974, la…
, ,
imperi Carolingi

L’imperi Carolingi
© Fototeca.cat
Història
Imperi establert, com a continuació de l’Imperi Romà d’Occident, quan, la nit de Nadal del 800, el papa Lleó III col·locà damunt el cap de Carlemany la corona imperial.
Llavors l’imperi s’estenia, en línies generals, per França, pels comtats catalans fins al Montseny, Cardona i la línia Gerri-Senterada-Alaó, pel comtat d’Aragó fins on ara hi ha Sant Joan de la Penya, per Alemanya fins a l’Elba i més enllà fins a l’Eider, pels Països Baixos, per Suïssa i per la major part d’Itàlia, i tenia subjectes a una mena de protectorat els àvars del Danubi mitjà Del nom del primer titular l’imperi és anomenat carolingi , i aquesta denominació li escau mentre fou regit per descendents de Carlemany, o sigui fins el primer quart del segle X L’estructura dels òrgans de…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 46
- 47
- 48
- 49
- 50
- 51
- 52
- 53
- 54
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina