Resultats de la cerca

Debutà com a director de curtmetratges Orchidégartneren 1977, Menthe-la bienheureuse 1979, Nocturne 1980, Den Sidste detalje 1981 i Befrielsesbilleder 1982, amb el qual es graduà l’any següent a l’Escola Danesa del Cinema Ha dirigit diversos llargmetratges, entre d’altres, Forbrydelsens element ‘L’element del crim’, 1984, Epidemic 1988, Europa 1991, Breaking the Waves 1996, Idioterne ‘Els idiotes’ 1998, el drama musical Dancer in the Dark 1999, guardonat amb la Palma d’Or a Canes, Dogville 2003, amb la qual guanyà el premi del Cinema Europeu al millor director, Manderlay 2005,…

Comparteix amb el seu germà Ethan Coen Minneapolis, Minnessotta, 21 de setembre de 1957 les tasques de guionista, director i productor Les seves pellícules han esdevingut un dels exponents més destacats del cinema nord-americà independent Han realitzat Blood Simple 1985, Miller’s Crossing 1990, Barton Fink 1991, Palma d’Or al Festival de Canes i premi BAFTA 1997, Fargo 1996, Oscar a la millor direcció i a la millor actriu, The Big Lebowski 1998, O Brother, Where Art Thou 2000, The Man Who Wasn’t There 2001, premi del Festival de Canes al millor director, Intolerable…

De familia acomodada d’origen grecolibanès i cristiana, estudià en una escola anglesa, i posteriorment anà als EUA a estudiar cinema i art dramàtic En tornar a Egipte, començà fent tasques d’ajudant de direcció i el 1950 rodà el seu primer llarg-metratge, Baba Amin ‘Pare Amin’, i l’any següent Ibn el Nil ‘Fill del Nil’, 1951 fou presentada al Festival de Canes De la seva producció una quarantena de títols hom pot esmentar també Bab el Hadid ‘Estació central’, 1958, Siraa Fil-Wadi ‘Lluita a la vall’, 1954, que donà a conèixer Omar Sharif la trilogia semiautobiogràfica Iskanderija…

Es formà inicialment en la televisió i desenvolupà després una interessant carrera cinematogràfica, de la qual hom pot destacar el sentit crític en l’observació de les realitats socials Poor Cow 1967, Kes 1970, Family Life 1971, Black Jack 1979, The Gamekeeper 1980, Looks and Smiles 1981, Fatherland 1986, Hidden Agenda 1990 i la trilogia social composta per Riff-Raff 1991, Raining Stones 1993, premi del jurat de Canes i Ladybird, Ladybird 1994, films basats en fets reals En la mateixa línia cal destacar el seu treball a la televisió A Question of Leadership 1981, Which Side Are…

Fou alumne de l’American Film Institute i dirigí la seva primera pellícula, Badlands , el 1973 Posteriorment rodà Days of Heaven 1978, per la qual Néstor Almendros fou guardonat amb l’Oscar a la millor fotografia i Malick guardonat com a millor director al Festival de Canes El 1998 realitzà el seu tercer film, The Thin Red Line , una adaptació d’una novella de James Jones, amb el qual guanyà l’Os d’Or al Festival de Berlín, i el 2005 The New World , una versió molt personal de la història de Pocahontas i John Smith L’any 2011 fou guardonat amb la Palma d’Or del Festival de …

Els germans Dardenne,  Jean-Pierre Engis, Lieja, 1951 i Luc Awirs, Lieja, 1954, començaren la seva carrera dirigint documentals al final dels anys setanta, i el 1987 dirigiren la seva primera pellícula de ficció, Falsch Es donaren a conèixer internacionalment amb La promesse 1996, guanyadora de l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid, i es consagraren amb Rosetta 1999, Palma d’Or al Festival de Canes Invariablemnt, la seva filmografia s’inscriu en el cinema social per a denunciar les contradiccions de la societat del benestar, per mitjà de protagonistes marginats També han…

Estudià dret al seu país i literatura i cinema a París De retorn a Grècia, fou crític cinematogràfic i emprengué una filmografia políticament compromesa i dotada d’un particular estil visual Acabada la dictadura dels coronels 1974, els seus films adopten en general un to allegòric, molt sovint hermètic, caracteritzat pels plans estàtics i perllongats De la seva filmografia hom pot esmentar  Anaparastassi ‘Reconstrucció d’un delicte’, 1970  Meres tu’36 ‘Els dies del 36’, 1972  O Thiasos ‘La declamació’, 1975  I Kynighi ‘Els caçadors’, 1977  O Megalexandros ‘Alexandre el Gran’,…

Llicenciat en ciències empresarials, posteriorment estudià cinematografia a l’Escuela Internacional de Cine de l’Havana i a l’Australian Film Television and Radio School Broadcasting Enterteinment AFTRSBE de Sydney Després de diversos curts, el 2003 rodà el seu primer llargmetratge,  Les hores del dia , que rebé el Premi de la Crítica a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes Seguiren els films  La soledad 2007, premis Sant Jordi i Fotogramas de Plata 2008 i Goya al millor director i a la millor pellícula 2008, Tiro en la cabeza 2008, premi Fotogramas de Plata 2009,…

És fill d’un guionista i nebot d’un productor de cinema Cursà estudis de literatura i de filosofia, que no acabà, i des del 1976 treballà com a auxiliar al teatre i al cinema Els anys vuitanta començà a escriure guions d’intriga i acció per a Claude Miller i Michel Blanc El 1994 rodà el seu primer film, Regarde les hommes tomber , amb el qual guanyà tres premis César, un dels quals al millor director Consolidà la seva trajectòria amb Un héros très discret 1996, que desmitificava la resistència Sur mes lèvres 2002, que guanyà un tercer César De battre mon coeur s’est arrêté 2005 Un prophète…

Després de treballar a la televisió del seu país i de rodar el primer llargmetratge, Catch Us if You Can 1965, es traslladà als EUA, on realitzà alguns films d’acció com Point Black 1967, Leo the Last 1970, per la qual rebé el premi al millor director del Festival de Canes, i Deliverance 1972, i del gènere fantàstic, com Zardoz 1973 i Exorcist II 1977, no exempts d’una certa dimensió personal Excalibur 1980, el seu millor film, rodat a Irlanda, és un recull ampli i barroc de les llegendes arturianes També ha dirigit The Emerald Forest 1985, Hope and Glory 1987, Where the Heart Is 1990, Beyond…