Resultats de la cerca

Estudià medicina, però es dedicà al cant en la corda de baríton i feu gires operístiques per Itàlia i França entre el 1846 i el 1855 Retirat d’aquesta activitat, es consagrà a l’edició i la crítica musicals i a escriure textos d’òpera De la vuitantena de llibrets que escriví destaquen I promessi sposi 1869, d’Errico Petrella, I lituani 1874, d’Amilcare Ponchielli, Francesca da Rimini 1878, d’Antonio Cagnoni, i Edmea 1886, d’Alfredo Catalani Revisà, a més, el text de Francesco Maria Piave de La forza del destino en la versió que Giuseppe Verdi estrenà el 1862 El 1858 publicà unes…

Fou nedador i jugador de waterpolo abans de treballar com a redactor a Mundo Deportivo 1940-74, menys el 1942, que estigué a les publicacions Marruecos i Tetuán Passà al diari 4-2-4 , que dirigí 1975-77, així com Fotoski 1974 Collaborà en les publicacions Destino , Sport i Vida Deportiva , entre d’altres Cobrí vint Jocs Olímpics, tant d’hivern com d’estiu Rebé el Collaret Olímpic i el premi de Mundo Deportivo a la millor divulgació periodística sobre l’esport Fou l’artífex de la introducció de l’hoquei sobre gel, el judo i el tennis professional a Catalunya, i de l’arribada dels…

S’especialitzà en l’arreplec i l’estudi de premsa catalana, tema sobre el qual escriví abundantment des del 1925 en publicacions com el Butlletí de la Federació de la Premsa Catalano-Balear , o el setmanari Curiositats de Catalunya , del qual es feu càrrec de la secció “Nostra premsa” Més tard collaborà a Serra d’Or , La Vanguardia , Destino , Bages  i Ausa , entre d’altres Amb els periodistes Francesc Carbonell, José Monfort i Rafael Bori escriví La presse catalane depuis 1641 jusqu’à 1937 1937, primer inventari exhaustiu sobre el tema També és autor de La premsa de Barcelona 1941-1947 1969…

Estudià violí al conservatori del Liceu i composició amb Cristòfor Taltabull Fou membre fundador del Cercle Manuel de Falla La seva producció comprèn obres vocals — Cançons sobre poemes de Baudelaire 1948, Cançons sobre poemes de Machado 1949, Joan Miró , per a soprano i piano 1962, Canciones a Guiomar 1952, per a veu i instruments—, obres per a piano — Sonata 1950 i Bipolar 1964—, obres de cambra — Sonata per a violí i piano 1949, Silencis 1967, Poema de Taüll 1959, Forma 1965— És autor d’ Hemicicles 1970, obra per a quatre formacions instrumentals, i Moviments concertants 1974, per a…

Fou crític teatral de publicacions com Destino , Serra d’Or i Avui Realitzà una activitat de dinamització i recerca en el camp del teatre, el folklore i la dansa popular Com a autor dramàtic estrenà Perquè surt de mare el Llobregat 1973, que es publicà el 1975, i que planteja la situació de les riuades de setembre del 1971 al Baix Llobregat Amb Segona història guanyà el premi Emili Vilanova dels Jocs Florals de Ginebra 1972, i amb Si grinyola, posa-hi oli , el premi Ciutat de Granollers 1973 També feu la dramatúrgia i dirigí l’obra Pedra de tartera 1989 de Maria Barbal que es…

Vida i obra Estudià a l’Escola Industrial, es passà a la pintura i el dibuix, i excellí com a caricaturista i ninotaire, especialitzat en la premsa esportiva catalana i, sobretot, barcelonina Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi, amb un simbolisme i un llenguatge característics Emprà el pseudònim de Dove Entre les seves creacions més populars es destaca "l’avi del Barça”, el mite de l’avi carismàtic i bonhomiós del club degà Participà en el primer Saló d’Humoristes 1916, on obtingué el premi instituït per Cambó Començà com a…

Els anys trenta estudià filosofia amb Jaume Serra i Húnter Prengué part en la Guerra Civil com a oficial d’artilleria del bàndol republicà Deportat a un camp de concentració, els anys quaranta visqué clandestinament a l’Estat espanyol i milità al Front Nacional de Catalunya Dedicat professionalment al disseny, dirigí la secció d’aquesta activitat d’una empresa d’electrodomèstics 1966-69, i el 1965 organitzà la secció de disseny a l’Escola Massana, que dirigí fins el 1975, i escriví diversos manuals de bricolatge Collaborà en nombroses revistes Serra d’Or , Destino , Die Kunst , Marketing ,…

Estudià amb Montserrat Aparici i des dels seus començaments mostrà especial interès pel repertori contemporani, àmbit en què ha esdevingut intèrpret de referència El 1992 inicià amb l’òpera Asdrúbila una estreta relació amb Carles Santos, que el portà a estrenar la majoria de projectes lírics i escènics del músic valencià, entre els quals La pantera imperial 1997, Ricardo i Elena 2000 i La meua filla sóc jo 2005 Amb una gran capacitat d’adaptació vocal i escènica, ha estrenat també obres de JMMestres i Quadreny, Lde Pablo, JRueda, JMLópez López, EPalomar i del cubà José MVitier D’aquest últim…

Estudià a l’Emmanuel College de Cambridge, on es doctorà el 1964 amb una tesi sobre la Querelle des Bouffons Ha ensenyat a la Universitat de Nottingham, a la de Cardiff i, des del 1976, al King’s College de Londres És professor emèrit de música de la Universitat de Londres El seu camp de recerca s’ha centrat en la música del final del segle XIX i del XX Entre els seus treballs destaquen Schoenberg Chamber Music Londres, 1972, Music since the First World War Londres, 1977, amb diverses reedicions, Britten and Tippet Studies in Themes and Techniques Cambridge, 1982, Romantic Music Londres,…

Després dels estudis musicals i de cant que realitzà als Estats Units i a Itàlia, el 1938 entrà a formar part de la companyia del Metropolitan Opera House de la seva ciutat natal Hi debutà un any més tard amb Simon Boccanegra G Verdi, l’última òpera que cantà sencera en el mateix teatre abans de la seva prematura mort, ocorreguda en escena durant unes funcions de La forza del destino al Metropolitan En aquest escenari interpretà nombrosos papers d’òperes italianes -G Verdi, G Puccini, R Leoncavallo o A Ponchielli, entre d’altres-, i també intervingué en diverses temporades…