Resultats de la cerca
Es mostren 552 resultats
aliment de règim
Dietètica
Aliment del qual hom ha modificat la composició per a cobrir necessitats nutricionals especials (sense gluten, amb un contingut reduït d’aminoàcids, per a diabètics, etc).
En cas de necessitat real, cal seguir els règims segons les indicacions d’experts, i evitar les modes que donen lloc a règims alternatius o no convencionals de discutible base científica
autenticitat
Filosofia
Terme aplicat per alguns filòsofs a l’existència humana per a designar el caràcter de l’home quan esdevé allò que és veritablement i radicalment.
Ortega y Gasset parlà de l’autenticitat i de la inautenticitat com a característiques ontològiques de la realitat humana, i Heidegger com a modes d’èsser bàsics de l’existència Dasein
ars antiqua
Música
Primer període de l’escola polifònica occidental mesurada (segles XII i XIII).
Els “antics” usaven ja una notació mesurada, formada gairebé exclusivament per fórmules ternàries Aquesta notació tradicional, en neumes, no comportava cap designació de valor rítmic, i calgué utilitzar uns modes basats en la mètrica grega Segons el mode prescrit, la melodia es desenvolupa en un ritme constant de troqueus, iambes, dàctils o anapests La necessitat d’atribuir a cada nota un valor definit fou l’origen de la música mesurada, pas decisiu vers la notació moderna El conjunt de melodies conservades actualment amb el nom de cant gregorià o cant pla fou homòfon fins a la…
paral·lelisme psicofísic
Filosofia
Doctrina que, tot negant tota interrelació causal entre matèria i esperit, afirma alhora la independència i coincidència dels fenòmens propis de la realitat física i dels que pertanyen a l’àmbit psíquic.
Modalitats diferents d’aquesta doctrina són l’ocasionalisme de Malebranche, la teoria spinoziana que l’extensió i el pensament són dos modes finits de l’única substància existent, la infinita, i l’harmonia preestablerta de Leibniz
sentit
Filosofia
Psicologia
Zoologia
Facultat d’experiència o de coneixement immediat a través dels òrgans dels sentits.
Tradicionalment hom parla dels cinc sentits vista, oïda, gust, olfacte i tacte o dels sentits corporals és clàssic oposar-los a la consciència, com si fossin realment dues fonts de coneixement o dos modes d’experiència
octotonalitat
Música
Sistema d’organització musical propi del segle XX basat en l’escala octotònica, de vuit graus, els quals estan col·locats de manera que s’alterna la distància de to i semitò entre ells.
Dels dos modes possibles, el més emprat és aquell en què entre el primer i el segon graus hi ha un semitò El primer autor que feu ús de l’octotonalitat fou N Rimskij-Korsakov, però fou el seu deixeble I Stravinsky qui la utilitzà extensament
sistema heptatònic
Música
Sistema musical basat en set notes contigües de la sèrie de quintes.
La seva presentació escalar s’anomena escala diatònica diatonisme Les característiques fonamentals del sistema heptatònic són, d’una banda, la divisió de l’octava –en la seva presentació escalar– en dos tipus d’intervals 2a M i 2a m amb una ordenació determinada les 2es m estan el màxim de separades entre si i, de l’altra, l’interval format entre les notes més allunyades del grup de set formen l’interval de 4a aug o 5a dis també anomenat tríton i diabolus in musica , únic interval augmentat o disminuït que es forma entre les set notes L’asimetria que mostra la sèrie de 2es majors i menors…
harmonia
Música
Terme que, ja a la Grècia clàssica, havia tingut diverses aplicacions musicals a conceptes que, d’una manera o d’una altra, compartien el seu significat genèric de ’justa adaptació mútua de les parts o coses que formen un tot'.
Així, els seus primers usos, a l’època de Pitàgores, es referien a l’octava com a unió de dos tetracords Posteriorment, el terme s’utilitzà per a referir-se als modes Plató o bé al sistema complet agrupant tots els tetracords de les dues octaves del sistema grec
anglicitzar
Conformar al gust, costums, maneres, modes, etc, anglesos, donar un caient anglès.
foraster | forastera
Dit de la persona que es troba en una localitat que no és la seva o que hi resideix temporalment.
Al País Valencià i a les Illes Balears hom empra aquest terme com a apellatiu que designa les persones de l’Estat espanyol no originàries dels Països Catalans que s’hi han establert, especialment els immigrats de parla castellana, i també llurs modes i llurs costums i àdhuc la llengua, com, per exemple, parlar en foraster