Resultats de la cerca

Atestat entre els anys 1215 i 1233, la seva activitat professional es manifestà a les corts italianes de Bonifaci de Monferrato i d’Otó del Carretto i a la provençal de Blacatz Fou un trobador elegant i correcte, del qual són conservades quinze poesies, de gèneres diversos, la millor de les quals és una alba religiosa Vers Dieus, el vostre nom e de Sancta Maria , atribuïda de vegades a Folquet de Marselha

El seu fill Lluís I, duc de Baviera mort el 1231, fou investit comte palatí del Rin el 1214, i des d’aleshores tots els membres de la família porten els títols de duc o príncep de Baviera i comte palatí del Rin

Fill d’Albert I Governà amb el seu germà Otó mort aquest 1339, i també els seus fills, restà únic posseïdor de tots els territoris dels Habsburg El 1335 hi foren incorporades Caríntia i Carniola, així com el comtat de Pfirt actual Ferrette, Alsàcia, pel matrimoni d’Albert amb Joana, filla i hereva d’Ulrich 1324 Lluità contra els suïssos i fracassà en el setge de Zuric, però aconseguí la submissió dels cantons de Glaris i Zug Promulgà la llei successòria “Albertina”

Professor de la Universitat de Viena 1866, fundà i dirigí a Roma l’Istituto Austriaco di Studi Storici 1883-1901 Fou el primer a aplicar el mètode paleogràfic a la crítica de documents, i per això és tingut pel fundador de la diplomàtica moderna És autor, entre altres obres, de Monumenta graphica medii aevi 1858-82, Acta regum et imperatorum Karolinorum 1867, així com de l’edició dels diplomes imperials des de Conrad I fins a Otó III Monumenta Germaniae Historica , 1878-93

Fill i hereu del comte palatí Joan II, succeí el seu cosí germà, l’elector Otó Enric I, al Palatinat Educat catòlicament, es casà amb una luterana, i el 1546 es féu calvinista, doctrina que introduí al Palatinat, el qual féu centre del calvinisme alemany S'esforçà, sense èxit, per unir els prínceps luterans contra els Àustria Envià el seu segon fill, Joan Casimir, a ajudar els hugonots francesos, i el tercer, Cristòfor, morí lluitant per la causa dels holandesos

Príncep i senador de Roma, fill d’Alberic i de Marozia i germà del papa Joan XI Obligà Hug de Provença tercer marit de la seva mare a refugiar-se al castell de Sant'Angelo Durant vint-i-tres anys 932-954 governà Roma i els Estats Pontificis L’any 951 s’oposà a la coronació d’Otó I com a emperador Morí el 954, després d’aconseguir dels romans la promesa de l’elecció del seu fill Octavià futur Joan XII com a papa

Estudià a Bolonya i a Magúncia i fou nomenat bisbe el 1185 Participà en la quarta croada i fou amic i partidari de Frederic I Barba-roja i després de Frederic II, que acollí a Cremona 1212 i que defensà contra Otó IV de Brunsvic És autor d’una Chronica universalis 1213, molt interessant pels fets de la seva època, d’una Summa canonum 1179-81, seguida d’una Apologia Sichardi , contra els seus detractors, i d’un Mitrale en 9 llibres, obra important sobre litúrgia

Duc de Baviera 995 i rei de Germània i d’Itàlia 1002, succeí l’emperador Otó III Estigué en conflicte amb Boleslau I de Polònia fins que, pel tractat de Bautzen 1018, aquest aconseguí de mantenir la seva independència i féu retrocedir la frontera germànica fins a l’Elba Impulsà la reforma monàstica i mantingué la preeminència de l’estat sobre l’Església Fou el darrer emperador de la dinastia de Saxònia Fou canonitzat el 1146 La seva festa es celebra el 13 de juliol

Aquesta torre, de la qual no resten vestigis, s’alçà a prop de l’actual església de Santa Maria de Valldossera, al sud-est del terme Fou en un principi una torre de guaita del castell de Montagut i amb el temps esdevingué el centre d’una quadra La torre de Valldossera és esmentada des de l’any 992, en què Bellaró i la seva muller Levegot feren cessió als fills Sunifred, Sendred, Daula i Pere del seu alou, amb la torre que allà hi havia, que era al comtat de Barcelona, al terme del castell de Montagut, al lloc de Valldossera Hug de Cervelló, senyor del castell de Montagut, adquirí la propietat…

General de l’exèrcit, es distingí contra els àrabs, als quals arrabassà Creta 961 L’exèrcit, d’acord amb Teòfan, vídua de Romà II, el proclamà emperador per aclamació Emprengué diverses campanyes bèlliques a Orient conquesta d’Antioquia el 969 i a Occident, contra els búlgars, aliat amb els prínceps de Kíev També envià els seus generals a Itàlia per combatre els àrabs de Sicília i l’emperador germànic Otó I Malvist per la seva política fiscal, fou víctima d’una conjura ordida per Teòfan —que ell havia esposat— i el seu nou amant Joan Tsimiscés futur emperador Joan I