Resultats de la cerca

La capacitat antigènica va lligada a una certa mida i a una rigidesa moleculars L’especificitat antigènica depèn de certs grups funcionals o parts petites de la molècula Actuen com a antígens les proteïnes i els polisacàrids Els lípids no hi actuen mai, però formant part de molècules proteiques poden conferir especificitat immunològica aquesta mena de capteniment pot ésser també el de petites molècules acoblades a proteïnes i, aleshores, aquestes molècules aïllades, bé que per elles mateixes no són antigèniques, poden unir-se específicament amb els anticossos formats, en el qual…

Sigui quin sigui el tipus de moviment o acció que tinguin com a funció, tots els músculs necessiten energia perquè es produeixi la contracció de llurs fibres De manera simplificada, les cèllules de l’organisme obtenen l’energia que necessiten per a llur funcionament a partir del desdoblament de determinats compostos que consten de molècules de fòsfor i del nucleòsid adenosina, concretament del trifosfat d’adenosina o ATP Aquest compost, que conté tres molècules d’àcid fosfòric, es caracteritza perquè els enllaços entre aquests i la molècula d’adenosina són molt…

Es doctorà en matemàtiques a la Universitat de Cambridge l’any 1951 Dugué a terme la major part de la seva tasca de recerca al Carnegie Institute de Pittsburgh Rebé el premi Nobel de química l’any 1998, juntament amb Walter Kohn, per les seves contribucions pioneres en el desenvolupament de mètodes per a estudiar teòricament les propietats de les molècules i en els processos químics en què poden participar El seu desenvolupament dels mètodes computacionals de simulació de models químics reals feu possible l’estudi teòric de les molècules, les seves propietats i com…

Es doctorà a la Universitat de Munic 1910 i ocupà la càtedra de física a les universitats de Zuric, Utrecht, Göttingen i Leipzig El 1940 s’exilià als EUA, on fou nomenat professor de la Cornell University, Ithaca Nova York Estudià la teoria de les dissolucions de sals, els moments dipolars i l’estructura molecular Estengué la idea de la ionització de les sals en dissolució d’Arrhenius a l’estat sòlid cristallí, investigà el cas de les solucions concentrades i determinà de forma quantitativa el nivell d’associació existent entre les molècules de solut i les de dissolvent Els seus…

Els metcars foren descoberts el 1992 pel químic AWelford Castleman i els seus collaboradors a Penn State, ‘University Park’ EUA, vaporitzant titani amb un làser en un flux d’un alcà simple, amb el qual es formava un clúster estable, Ti 8 C 12 d’estructura dodecaèdrica Les dotze cares es componen d’anells pentagonals i cada un d’ells conté dos àtoms de titani que s’enllacen amb tres àtoms de carboni Posteriorment es produïren clústers M 8 C 12 , on M representa un àtom metàllic com vanadi, circoni, hafni, crom, ferro o molibdè i més tard s’han obtinugut metcars mixtos de titani i altres…

Actualment totes les teories científiques sobre la formació de l’Univers i dels éssers vius admeten, en un grau més gran o més petit, fenòmens evolutius Hom hi pot considerar tres nivells l' evolució fisicoquímica , que correspon, d’una banda, a l’evolució dels àtoms i molècules, i, de l’altra, a la de les nebuloses i els astres, l' evolució biològica , segons la qual l’origen de tots els éssers vivents s’hauria iniciat pel trànsit de sistemes moleculars complexos, encara al nivell fisicoquímic, a sistemes biològics simples, formats per la integració de diversos tipus de …

L’evaporació és deguda a l’agitació tèrmica de les molècules del líquid i té lloc mentre la pressió parcial d’aquest component en la fase gasosa és inferior a la pressió de saturació Un cop assolida aquesta, s’estableix un equilibri en el qual el nombre de molècules que surten del si del líquid és igual al de les molècules que passen de la fase gasosa a la líquida, i aleshores hom considera que l’evaporació ha cessat Des d’un punt de vista mecànic hom explica el fenomen de l’evaporació com la sortida de les molècules que arriben a la…

Quant a la natura dels substrats, anomenats també productes de partida , si, essent simples o complexos, poden ésser obtinguts en darrer terme a partir dels elements químics constituents, hom parla de síntesi total , mentre que si és emprada com un producte de partida una molècula d’origen natural, no sintetitzada prèviament, hom parla de síntesi parcial Històricament, i des d’un punt de vista formal, hom pot considerar que la síntesi orgànica arrenca de la preparació de la urea FWöhler, 1828, i deu el seu posterior desenvolupament a la necessitat de trobar fonts alternatives de productes…