Resultats de la cerca
Es mostren 2490 resultats
port d’Envalira
Vista parcial del port d’Envalira
© Fototeca.cat
Collada
Coll (2 409 m) de la línia de crestes de la zona axial pirinenca, dins Andorra, que separa els vessants de la Valira i de l’Arièja, obert entre el pic Maià (2 640 m), al nord, i el pic Negre d’Envalira (2 816 m), al sud.
Des de temps antic és la via de comunicació més freqüentada entre Andorra i Occitània, i hi passa la carretera general que, des de la Seu d’Urgell, travessa Andorra Al vessant andorrà hi ha, a 2 120 m, el refugi d’Envalira, dalt el port, el refugi de Framiquel o del Port , i al vessant occità, però dins Andorra, el nucli fronterer i turístic del Pas de la Casa 2 081 m alt De traçat molt sinuós, té una llargada de 7 km i un pendent mitjà del 9,2% El 2002 s’obrí al trànsit de turismes el túnel de 2 960 m que uneix el Pas de la Casa Alta Cerdanya i Grau Roig Andorra per sota del…
circ d’Envalira
Coma
Gran coma d’origen glacial dels Pirineus andorrans que constitueix una de les capçaleres de la Valira d’Orient.
Forma, amb el de Pessons, un circ compost, migpartit per un llindar lateral Conté un sol estany, i resta clos a llevant i xaloc pel port d'Envalira, els pics Blanc i Negre d’Envalira 2 816 m alt i el bony d’Envalira 2 645 m, i al nord pels relleus al peu dels quals hi ha el refugi d’Envalira Només a ponent resta badat cap al grau Roig, planell de 2 100-2 200 m alt, solcat per la Valira, procedent del circ de Pessons A causa de la seva altitud 2 200-2 400 m, roman despoblat Repartit entre la parròquia d’Encamp i el terreny de Concòrdia, conté bones pastures i és accessible des…
xuclà
Ictiologia
Peix teleosti de l’ordre dels perciformes, de la família dels làbrids, de cos esvelt, d’uns 45 cm de longitud, amb l’alçada del cos igual a la longitud del cap i amb preopercle no dentat.
Presenta un dimorfisme sexual molt notable els mascles tenen el coll molt alt, i a l’època nupcial presenten la meitat anterior de colors verd grogenc, amb bandes ondulades blaves, i la meitat posterior groga o taronja les femelles són de color roig o taronja, amb tres o quatre taques negres entre el dors i el peduncle caudal El mascle excava nius sobre fons arenosos Habiten en gran nombre a les praderies d’algues, i els agrada de restar amagats dins els forats i les grutes Es nodreixen de crustacis petits, poliquets i molluscs, les closques dels quals trenquen amb les dents…
túnids
Ictiologia
Família de teleostis de l’ordre dels perciformes de cos fusiforme amb l’aleta caudal en forma de mitja lluna, peduncle caudal estret i carenat en forma de quilla, musell molt agut i la part anterior del tronc protegida per grans plaques.
Tenen un metabolisme molt alt, car l’aparell circulatori dèrmic i muscular dels costats és molt desenvolupat, la qual cosa es manifesta pel color roig dels teixits musculars Això els permet una certa homeotèrmia La seva bufeta natatòria és grossa i tancada Habiten les mars de tot el món, en zones pelàgiques d’alta mar, i només s’apropen a les costes en grans bancs per fresar Grans depredadors, persegueixen bancs d’altres peixos Inclou unes 15 espècies, algunes de les quals, com el bonítol Sarda sarda , la tonyina Thunnus thynnus , la bacora Thunnus alalunga i la melva Auxis…
bitxac

Bitxac comú (Saxicola torquatus)
© Mark Rosenstein
Ornitologia
Gènere d’ocells de l’ordre dels passeriformes, de la família dels túrdids, petits i insectívors, inquiets i cantaires, molt estesos per tot Europa.
El bitxac comú Storquatus té el cap i el coll negres, mig collar i llista alar blancs i el pit vermellós sol posar-se als cims dels branquillons, cables de telegraf, etc Cria als Països Catalans i hi és sedentari viu en bruguerars i jonqueres, a les planes o a les zones costaneres El bitxac rogenc Srubreta té el dors grisenc, molt ratllat, una cella blanca i el pit roig habita prats, zones palustres, camps oberts i conreus, bé que a Catalunya cria als Pirineus, entre l’herba o en algun forat al peu d’un arbre Tret característic d’ambdues espècies és el costum de posar-se al cim de les…
Manel Anglada Puigcerver
Hoquei sobre patins
Jugador d’hoquei sobre patins.
Conegut amb el nom de Manu Anglada , s’inicià com a porter al Club Patí Vic i amb quinze anys anà al juvenil del Voltregà Debutà en el primer equip blanc i blau la temporada 1975-76 i hi estigué fins a la 1980-81, etapa en què guanyà una Lliga espanyola, una Copa d’Europa i una Copa del Rei Jugà també en el Vic 1981-83, tornà al Voltregà 1983-86 i passà al Reus Deportiu 1986-88 a la categoria de plata Amb l’equip roig i negre fou campió de primera divisió i tornà a la divisió d’honor la temporada 1987-88, any que es retirà Fou subcampió d’Europa júnior amb la selecció espanyola i…
Vosges
Serralada
Serralada de l’E de França, paral·lela a la riba esquerra del Rin, estesa al llarg de 250 km en direcció SW-NE, entre la vall de Saverne (al N), el pas de Belfort (al S), l’altiplà triàsic de la Lorena i els turons argilosos de les Faucilles (a l’W) i la plana alsaciana (a l’E).
Originada en l’aixecament hercinià de l’era primària i recoberta successivament de sediments juràssics i cretacis, l’erosió de les aigües i el contracop de l’aixecament alpí hi obriren la vall del Rin, que la separa de la cadena contraposada de la Selva Negra S'eleva cap al S, on culmina a 1 424 m d’altitud al ballon de Gebweiler, i davalla fins a 400 m cap al N/> Els cims més alts són constituïts per roques cristallines, mentre que al voltant dels ballons presenten estrats de gres roig de fins a 500 m de gruix El bosc que cobreix els vessants ha tingut un gran paper en l’…
Gabriel Urpí Ribas
Tennis
Tennista i entrenador.
Començà a jugar al Tennis Brisamar de Coma-ruga i també al Masia Blanca, el Club Tennis Vendrell i el Reial Club de Tennis Barcelona En categories inferiors fou campió d’Espanya infantil i cadet 1973, d’Europa cadet 1977 i de l’Orange Bowl 1978 Com a professional guanyà el Challenger d’Agadir 1985 Una lesió l’obligà a retirar-se el 1988 Passà a exercir d’entrenador Dirigí Tomàs Carbonell, Francis Roig, Carles Costa, Fernando Vicente i Beto Martín, però els seus grans èxits arribaren amb Arantxa Sánchez Vicario, a la qual situà com a número 1 del món en les dues temporades que l’…
all
all
© Fototeca.cat
Botànica
Agronomia
Planta herbàcia vivaç, de la família de les liliàcies, de fulles amplament linears i tija cilíndrica, fullosa fins a la meitat, culminada per una umbel·la de flors blanques o vermelloses; bulb arrodonit i comes tible, anomenat cabeça, compost de nombroses unitats, anomenades grans.
Tota la planta, però sobretot el bulb, conté alliïna i allicina, substàncies d’olor alliàcia característica Són varietats importants l’ all blanc comú , d’interès per la llarga conservació de les cabeces, l’ all rosa primerenc , que hom recull i consumeix tendre, i l’ all roig , molt productiu Originari de l’Àsia central, és conreat a l’occident des de l’antigor Bé que visqui en tots els climes, prefereix els temperats i mediterranis es fa en terrenys fèrtils, sorrencs i lleugers, però secs i assolellats, perquè la humitat podreix fàcilment els bulbs Es propaga per sembra de…
barb
Barb comú
© Fototeca.cat
Ictiologia
Gènere de peixos d’aigua dolça de l’ordre dels cipriniformes, de cos esvelt, amb un parell de barbes sensorials molt aparents a cada costat de la boca i amb l’aleta dorsal curta.
Durant l’època de reproducció els adults adquireixen uns colors vius Són molt abundants als rius i les llacunes viuen preferentment prop del fons Són comestibles, i són especialment apreciats els que viuen en aigües molt pures N'existeixen diverses espècies, algunes de les quals exòtiques, pròpies de la regió indomalaia El barb comú Bbarbus pot atènyer fins a mig metre de llargada i té el primer radi de l’aleta dorsal ossificat És freqüent als rius europeus El barb de muntanya o barb truiter o cua-roig Bmeridionalis no passa de 30 cm i no té cap radi ossificat Acostuma a…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 64
- 65
- 66
- 67
- 68
- 69
- 70
- 71
- 72
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina