Resultats de la cerca

Primer marquès Tanucci Conseller de Carles, duc de Parma, quan aquest esdevingué el rei Carles VII de Nàpols, n'inspirà i serví l’absolutisme i en fou el secretari de justícia 1752, d’estat i de la casa reial 1754 En heretar Carles el tron espanyol 1759, formà part del consell de regència de Ferran I de les Dues Sicílies Més tard fou primer ministre d’aquest i, com a tal, seguí la seva política regalista i afavorí la signatura del tractat del 1761 amb França Fou destituït 1776 per instigació de la reina, Maria Carolina, que era proaustríaca

Doctor en filosofia i lletres, s’ordenà de sacerdot 1948 i obtingué la càtedra universitària d’història moderna i contemporània de la Universitat de Santiago de Compostella 1948 Fou degà a la facultat de Pamplona 1955-60 i el 1975 fou nomenat capella de la Casa Reial espanyola És autor dels estudis Documentos del reinado de Fernando VII La crisis política del antiguo régimen en España 1950  Los sucesos de La Granja 1953  Cortes de Cádiz 1982  Manuel Azaña y la guerra del 36 2000 Que los buenos no hagan nada 2000 Intelectuales antifascistas 2003 Ensayos moderadamente polémicos 2005, entre d'…

Marquès d’Alòs, fill de Josep d’Alòs i Bru Fou nomenat tinent general el 1814 i fou ministre de la guerra i interí de marina, del juny de 1819 al març de 1820, de manera que ocupava aquests càrrecs en produir-se la insurrecció de Riego El 1825 fou nomenat capità general de les Balears Fou ben considerat pels mallorquins, però entrà en conflicte amb el bisbe, l’intendent, el comte de Montenegro i alguns eclesiàstics locals aquests el denunciaren a Ferran VII i aconseguiren que fos destituït el 1828 Alòs pogué, però, justificar-se i fou nomenat conseller de guerra

Negocià el casament de Ferran VII i el del seu germà Carles amb dues princeses del Brasil fou nomenat gran d’Espanya i general de l’orde franciscà al qual pertanyia 1817 El 1832 fou consagrat arquebisbe de Santiago de Cuba, però el 1837 fugí de l’illa, s’uní als carlins, i fou designat president de la junta d’estat carlina Emigrà amb el pretendent al final de la guerra, però tornà a la península al cap de deu anys i fou arquebisbe de Burgos 1850 i de Toledo 1857, i el 1858 rebé el nomenament de cardenal

Per tal de fer front a les amenaces del rei longobard Desideri, demanà l’ajuda de Carlemany, el qual vencé Desideri i atorgà al papa la seva protecció, no sense considerar una certa subjecció dels estats pontificis, que Adrià hagué de tolerar, així com l’oposició de la cort franca al concili II de Nicea VII ecumènic contra la iconoclàstia, que Adrià havia sancionat El papa envià a Carlemany els principals llibres litúrgics romans, i això fou motiu de la difusió d’aquesta litúrgia per Occident Igualment féu amb la regla de sant Benet Envià una carta als bisbes hispànics sobre l’adopcionisme

Estudià a Saragossa i a Roma 1765-74 Tornà a la península Ibèrica 1776 i treballà a Lleida a la seu nova, a Madrid, a Granada i a Jaén Fou el més destacat escultor de cambra de Carles IV des del 1793 Director d’escultura 1814 i primer escultor de cambra de Ferran VII 1816 Es conserven algunes obres seves de tema religiós, però les més representatives són, deixant de banda els retrats cortesans, la Venus 1793 de l' alameda d’Osuna avui a la collecció Bauer, Madrid i l' Hércules y Anteo 1808 als jardins d’Aranjuez

Inicià els estudis de dret a la Universitat de Cervera Participà en la primera guerra Carlina i s’exilià el 1840 Es doctorà en dret civil i canònic a la Universitat de Bolonya i residí a Montpeller, on exercí d’advocat, i a Nàpols, on fou conseller del pretendent carlí Carles VI Com a membre del consell privat del pretendent Carles VII, assistí a l’assemblea de Vevey 1870 Fou un partidari exaltat del legitimisme, tema sobre el qual publicà nombrosos opuscles, entre els quals Le droit legitime au trône de Saint-Ferdinand 1845 i Oh Roma feliz 1860

Era monjo de Remiremont Lorena quan el papa Lleó IX el féu cardenal 1049 Home discutit i intelligent, intervingué activament en la política romana fou tramès a Espanya com a legat, per Alexandre II, el 1068 Reuní un concili a Girona 1068, on proposà el pla de reforma romana gregoriana Ha estat discutit si intervingué en l’obra dels Usatges Després anà a Aragó, on aconseguí que Sanç III Ramires es lliurés personalment a la Santa Seu i li confiés també els monestirs més importants del regne El papa Gregori VII el tornà a trametre com a legat a Espanya 1079

Durant la primera etapa absolutista de Ferran VII fou capità general de Castella la Nova, ministre de la guerra i capità general de Granada Després de la revolta de Riego 1820, s’establí a Baiona i més tard a Tolosa, on organitzà la resistència al règim liberal La seva ineficàcia motivà l’escissió del grup que formà la Regència d’Urgell 1822 El 1823 entrà a Espanya amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís Formà part de la regència d’Oiartzun, i fou nomenat capità general de Castella la Nova Al cap de poc temps fou apartat de tota activitat política

Soci del Club Nàutic d’Arenys de Mar des del 1975, destacà en la navegació de creuer Com a patró de diferents embarcacions, sempre batejades amb el nom de Duende , guanyà les regates internacionals del Mediterrani 1988 i Mare Nostrum 1991, 1997, aquesta darrera en categoria A2 i feu el rècord de la prova 1997 També fou campió de Catalunya classe I-VII 1992, tercer classificat de la Copa del Rei 1993 i subcampió de Catalunya IMS 1997, entre altres èxits Rebé la medalla de plata de la Federació Catalana de Vela al millor esportista del 1998