Resultats de la cerca
Es mostren 174 resultats
Vicenç Bacallar i Sanna
Historiografia
Diplomàtic i historiador sard.
Fill de Pau Bacallar i Santucho, governador de Sàsser i del Logudor Fou governador de Càller i de la Gallura Partidari actiu dels drets de Felip V sobre Sardenya 1708-09 obtingué com a recompensa el títol de marquès de San Felipe 1709 Destacat com a ministre a Gènova 1714, contribuí a l’empresa propugnada per Alberoni d’ocupar Sardenya 1717 i Sicília 1718 Un any abans de la seva mort era nomenat diplomàtic a Holanda Com a escriptor cultivà la poesia Los Tobías 1709, poema en octaves, però sobretot és conegut per les seves obres teoricopolítiques i històriques Palacio de Momo Lió 1714,…
Jacques Maritain
Filosofia
Filòsof francès.
Deixeble de Bergson, es convertí al catolicisme 1906 sota la influència de Léon Bloy Professor de l’Institut Catholique de Paris des del 1914, durant la Segona Guerra Mundial fugí als EUA, on fou professor a Princeton en 1945-48 fou ambaixador de França al Vaticà Representant de la neoscolàstica, especialment del neotomisme, es proposà d’establir una metafísica cristiana, ontològicament fonamentada, en oposició a l’idealisme modern, que servís per a les qüestions teòriques i pràctiques De les seves nombroses obres, algunes de les quals tingueren repercussió en el catolicisme progressista dels…
els Setanta
Nom amb què és coneguda la traducció grega més important de l’Antic Testament.
Segons la llegenda, Ptolemeu II 285-244 aC obtingué 72 traductors jueus, sis de cada tribu, que li traduïssin la Bíblia per a la biblioteca d’Alexandria els historiadors admeten que a començament del s III aC fou feta, en aquesta ciutat, una traducció grega del Pentateuc , destinada principalment a la lectura sinagogal, i que posteriorment foren traduïts successivament els altres llibres històrics, del de Josuè als dels Reis, i els profetes És palesa, però, la intervenció de diferents mans en la traducció dels diversos llibres El pròleg de la versió grega de l’Eclesiàstic 132 aC suposa que el…
Tomàs Sucona i Vallès
Cristianisme
Eclesiàstic, hebraista i traductor.
Joier de professió, a dinou anys entrà al seminari de Tarragona, on el 1868 guanyà la càtedra de llatí Ordenat sacerdot el 1871, feu estudis de grec, siríac i hebreu a Roma i, després de llicenciar-se a València en dret canònic 1873 i en filosofia i lletres i teologia 1875, obtingué el doctorat en aquesta matèria Professor de grec i d’hebreu al seminari de Tarragona, el 1875 hi fundà el Collegi de Missioners Pius IX Canonge i professor al Sacromonte de Granada 1879-82, fou promogut a canonge penitencier de Tarragona, on fou professor a la Universitat Pontifícia 1888-97 Publicà, per a l’…
,
Maimònides
Filosofia
Judaisme
Nom amb què és conegut en la tradició europea el filòsof, metge i talmudista hebreu Mosĕ ben Maimon, anomenat Rambam en el judaisme i Abū Imram Mūsà ibn Maymūn en la literatura àrab.
S'exilià d’Al-Andalus a causa de la intolerància almohade residí a Fes 1160, a Palestina 1165 i a Egipte el Caire, on fou el cap de les comunitats jueves Ultra la seva vasta producció mèdica tractats, en àrab, sobre l’asma, els verins i llurs antídots, etc, o comentaris als escrits d’Hipòcrates, Galè i Avicenna i científica com la seva obra sobre el càlcul de la intercalació, traduïda a l’hebreu amb el títol de Ḥešbon ha-'ibbur , es destaca sobretot la seva Dalālat al-ha'irīn ‘Guia dels perplexos’, 1190 traducció hebrea Moré Něbukim Aquest escrit constitueix l’obra teològica més…
Carlo Maria Martini
Cristianisme
Cardenal italià.
Ingressà a la Companyia de Jesús l’any 1944 i estudià filosofia a Gallarate Milà i teologia a la facultat de teologia de Chieri Torí, on fou ordenat sacerdot el 1952 Es doctorà el 1958 a la Universitat Gregoriana Pontifícia amb la tesi Il problema storico della Risurrezione negli studi recenti Després d’exercir la docència a la facultat de Chieri, tornà a Roma i es doctorà en Escriptures a l’Institut Bíblic Pontifici, de la facultat d’Escriptures del qual fou degà Posteriorment fou rector de l’Institut Bíblic 1969-78 i, més endavant, rector de la Pontifícia Universitat Gregoriana, de Roma…
Josef Tal
Música
Compositor, pianista i pedagog israelià nascut a Polònia, de nom Josef Grünthal.
Fou una de les grans figures de la música jueva del segle XX Estudià a la Hochschüle für Musik de Berlín, on fou alumne de P Hindemith, entre d’altres L’any 1934 s’installà a Palestina i entre el 1948 i el 1952 dirigí l’Acadèmia de Música d’Israel També fou cap del departament de musicologia de la Universitat Hebrea de Jerusalem i ocupà la càtedra Arthur Rubinstein d’aquest mateix centre És autor de nombroses obres, sovint de temàtica bíblica o basada en episodis de la història jueva, entre les quals hi ha diverses òperes Saul at Ein Dor 1957, Ammon and Temar 1961, Ashmedai 1971…
música hebraica
Música
Art musical del poble hebreu.
La tradició atribueix a David i a la seva època una gran esplendor musical Els principals instruments de la música hebraica són el hazozrà , el nebel , l’arpa, la trompeta, el něhilà, el sǒfar , el rinnor , el tof , etc Hom no conserva cap fragment musical de l’època bíblica Després de la destrucció del Temple 70 dC, només sobrevisqué la música vocal, basada en texts bíblics Al principi del s VI hom començà a cantar els piyyutim , poesies amb melodies de procedència no hebrea El cant hebreu tingué un període florent al s XVI, especialment a Palestina i a Itàlia aquí, amb les…
Ignasi Miquel González i Llubera
Historiografia catalana
Hebraista.
Format a la Universitat de Barcelona amb el mestratge de Francesc Barjau, passà, el 1917, a Madrid –on fou alumne del doctor Yahuda– i posteriorment a París 1918 Dos anys després, fou nomenat director del Departament de Llengua i Literatura Espanyola de la Queen’s University de Belfast Irlanda del Nord, d’on arribà a ser catedràtic durant el període 1926-60 Fou un dels principals pioners dels estudis hebraics en uns moments en què la literatura judaicocatalana era, com reconegué Antoni Rubió i Lluch l’any 1916, «un continent espiritual desconegut» Un dels seus primers treballs fou l’edició de…
notació ecfonètica
Música
El seu nom deriva del grec ekphonéo, que significa ’declamar'.
Serveix per a facilitar la recitació de les lliçons, i en general dels textos bíblics, tant en els ritus cristians com en l’hebreu Els signes que utilitzen els diferents tipus de notació ecfonètica comprenen lletres, punts i traces semblants als neumes, que probablement reprodueixen els gestos de les mans del director del cor El seu significat no sempre és clar Entre les més antigues destaca la notació siríaca, codificada abans del segle V i desenvolupada de manera completa abans del segle XI utilitza més de trenta signes, si bé la meitat estan en funció dels més importants Es diu que la…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina