Resultats de la cerca

Cariofillàcies 1 Arenaria serpyllifolia subespècie leptoclados a aspecte general d’aquest menut teròfit x 0,5 b calze fructífer seccionat, que permet veure els curts pètals i la càpsula ja oberta per dents apicals x 4 c llavor x 20 2 Morró Stellaria media a brot florit x 0,5 b flor seccionada, de típics pètals bífids x 3 3 Cerastium pumilum a planta sencera x 0,5 b càpsula parcialment seccionada per a mostrar la típica placentació central x 3 4 Scleranthus annuus a aspecte general x0,5 b flor x4 5 Aspecte general d’ Spergularia rubra x 0,5 6 Herniaria hirsuta a branca x 0,5 b flor x 5 7…

Al S de les muntanyes diàniques s’obre una zona litoral plana, escassament afectada pels darrers contraforts bètics Es tracta d’un territori vertebrat per les conques de dos rius de natura prou diferent, el Segura i el Vinalopó, extrem meridional del País Valencià i pòrtic de les molt àrides terres del territori murciano-almerià Hom designa aquesta zona amb el nom de territori lucèntic, manllevant la denominació del primitiu nucli romà d’Alacant El territori lucèntic queda delimitat al N pel front meridional de les muntanyes diàniques, des de la desembocadura del riu Montnegre o Sec fins als…

Estampa típica de la façana més aspriva de Penyagolosa Ramon Dolç El massís de Penyagolosa 13, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric El massís de Penyagolosa se situa a l’extrem sud-oriental de la comarca de l’Alt Maestrat, just en el límit entre el País Valencià i Aragó És format per una àmplia sèrie de muntanyes que presenten un fort pendent en la cara que mira al mar el pic de Penyagolosa 1813 m n’és el cim més elevat Aquest constitueix la segona altura del País Valencià, després del puig Calderón, al Racó d’Ademús L’extensió del massís comprèn al voltant de 150 km 2 ,…

Vessant nord del Montdúver des de Xeraco Rafael Paulo El massís del Montdúver 11, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic El massís del Montdúver es troba en la comarca de la Safor, i apareix com una brusca elevació que s’aixeca des de la plana costanera fins als 841 m del cim, només a 7 km de la mar A llevant, una sèrie de contraforts penyal del Ferragut, la serra de la Barsella, la muntanya de Xeresa s’avancen sobre les marjals litorals, tot emmarcant barrancs de forts pendents com els de les Fonts o Xeresa A l’extrem sud, immediatament sobre la depressió interior de Barx,…

Formacions dominants i zones de vegetació a Europa i als Països Catalans, en relació amb l’altitud i la latitud Els colors corresponen a les formacions esclerofilles mediterrànies rosat, a les planocaducifòlies medioeuropees verd, a les aciculoperennifòlies subalpines o fennoscàndiques blau, i a les rases alpines o àrtiques violeta J Nuet i Badia, original dels autors Les grans zones fisiognòmiques no constitueixen, òbviament, unitats geogràfiques llur raó de ser, com hem vist, és funció del clima més que de cap altra cosa Tampoc no són unitats necessàriament coherents des del punt de vista…

Cap gran conjunt paisatgístic dels Països Catalans no té l’extensió i la coherència d’aquesta unitat, o agrupació d’unitats En efecte, tot el gran Sistema Catalanídic, les serralades i cubetes SW-NE que recorren el Principat i el N del País Valencià parallelament a la costa, constitueixen un acabat i dilatat exponent de l’univers mediterrani, en les seves manifestacions paisatgístiques més genuïnes La plana, la baixa muntanya i la muntanya mitjana mediterrànies, la vegetació silicícola i la calcícola, el mediterrani septentrional i el mediterrani meridional, el domini dels boscos i el domini…

Situació i presentació El terme municipal de Premià de Mar que ha estat anomenat també Premià de Baix o Sant Cristòfol de Premià comprèn una estreta franja de 3,2 km de llargada a la costa i una amplada màxima d’1 km, amb una superfície de 2,12 km 2 És un poble relativament jove, que es va constituir com a municipi independent el 1836 i com a parròquia el 1841, quan es va segregar de Premià de Dalt, a causa del creixement demogràfic i la vitalitat econòmica derivats del comerç amb Amèrica El poble de Premià de Mar n'és l’únic nucli de població El territori és format per una plana de…

Vista aèria de les Salines de Santa Pola, amb els primers polígons ocupats per llacunes i vegetació natural ECSA Les llacunes del Baix Vinalopó 117, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià El Fondo i les salines de Santa Pola són dos espais eminentment aquàtics, que formen part d’una unitat morfostructural molt més àmplia anomenada Sinus Illicitanus pels autors clàssics, i que s’estén entre la serra de Santa Pola i el riu Segura L’origen geològic d’aquesta unitat és una depressió tectònica que es formà després de l’orogènia alpina, i que va quedar confinada per dues…

Les comunitats vegetals i les variacions del poblament ornític La distribució dels ocells a escala local és determinada per l’arquitectura de la vegetació, és a dir, per la presència o absència de grans troncs, de diferents estrats de vegetació, etc En efecte, els ocells tenen un règim alimentari molt flexible i, en canvi, són molt especialitzats pel que fa a la manera de procurar-se l’aliment i els hàbits de nidificació, per exemple, l’explotació del terra a la foto inferior, el tallarol capnegre, Sylvia melanocephala , dels arbusts, dels troncs, dels branquillons extrems a la foto superior…

Les muntanyes bètiques atenyen també els Països Catalans i ho fan de manera prou poderosa Hi penetren en direcció E-W i, amb llur empenta incontenible, evaginen la corba tibant del litoral valencià, que esdevé així alterosa punta de llança avançada devers les Pitiüses les quals, en rigor, no en són sinó una prolongació mar enllà Les muntanyes diàniques, en efecte, representen el sector terminal del Sistema Bètic Constitueixen un conjunt geogràfic de primera magnitud, netament diferenciat de les planes alluvials que interrompen o dels relleus ibèrics que deixen al NW territori serrànic El…