Les cariofil·làcies

Cariofil·làcies. 1 Arenaria serpyllifolia subespècie leptoclados: a aspecte general d’aquest menut teròfit (x 0,5); b calze fructífer seccionat, que permet veure els curts pètals i la càpsula ja oberta per dents apicals (x 4); c llavor (x 20). 2 Morró (Stellaria media ): a brot florit (x 0,5); b flor seccionada, de típics pètals bífids (x 3). 3 Cerastium pumilum : a planta sencera (x 0,5); b càpsula parcialment seccionada per a mostrar la típica placentació central (x 3). 4Scleranthus annuus: a aspecte general (x0,5); b flor (x4). 5 Aspecte general d’Spergularia rubra (x 0,5). 6Herniaria hirsuta: a branca (x 0,5); b flor (x 5). 7Petrorhagia prolifera: a base de la planta i brots florits, de tiges nuoses i cimes aglomerades (x 0,5); b fruit capsular (x 3). 8Dianthus monspessulanus: a brot florit (x0,5); b flor seccionada, de pètals laciniats al marge (x 1,5); c pistil seccionat longitudinalment (x 1,5); c’ tall transversal de l’ovari (x 1,5); d càpsula oberta (x 1,5). 9Silene vulgaris: a inflorescència, típicament dicasial (x 0,5); b flor seccionada (x 2); c calze fructífer seccionat (x 2). 10Cucubalus baccifer: a flor seccionada (x 1,5); b fruit en baia, excepcional dins de les cariofil·làcies (x 1,5).

Eugeni Sierra

Aquesta família comprèn dos milers d’espècies distribuïdes en uns 75 gèneres. En conjunt, és un tàxon cosmopolita, però la majoria dels seus representants viuen a les zones temperades boreals, i abunden especialment a la regió mediterrània; al nostre país, n’hi ha més de 160 espècies. Les cariofil·làcies són en general plantes herbàcies, rarament mates, de tiges amb nusos i entrenusos molt aparents i fulles simples i oposades. Es caracteritzen per la seva típica ramificació en forma de dicasi; sobretot les inflorescències, que solen ser laxes. Les flors són actinomorfes, amb cinc (o quatre) sèpals i, en principi, cinc (o quatre) pètals més o menys vistosos, gairebé sempre blancs o rosats, sovint bilobats o laciniats; alguns cops, però, els manca la corol·la. Els estams doblen o igualen el nombre de sèpals, i els carpels, entre dos i cinc, formen un únic pistil súper. El fruit sol ser una càpsula d’una sola cavitat, que s’obre mitjançant dents radials o valves per la part de dalt. Dins de les cariofil·làcies hom distingeix tres subfamílies: silenòidies (sense estipules i amb els sèpals soldats: Silene, Dianthus, etc.), alsinòidies (sense estipules i de sèpals lliures: Arenaria, Stellaria, etc.) i paroniquiòidies (amb estipules membranoses: Spergularia, Paronychia, etc.).

Les silenes, la sabonera i els clavells

Una planta d’alta muntanya que creix en forma de densos coixinets és Silene acaulis. Sovint recobreix replanats de roca o petits esperons pedregosos. A l’estiu, obre nombroses floretes rosades, gairebé sèssils, que la fan molt atraient.

Anna Borbonet

El gènere Silene, el més nombrós de la família (inclou unes 400 espècies) i també el més ben representat a la nostra flora, conté algunes espècies molt esteses i característiques, com és ara 5. vulgaris. Es tracta d’una herba de dos o tres pams, que porta al capdamunt de la tija la típica inflorescència de les cariofil·làcies, en dicasi força obert. Les flors són bastant grans, de pètals blancs i bilobats i de calze globós, palesament inflat. Si hom les esquinça, és fàcil d’observar que cada pètal, com en moltes cariofil·làcies d’aquest grup, presenta dues parts ben manifestes: l’ungla, llarga i estreta i que es disposa paral·lela a l’eix de la flor, i el limbe, ample i estès cap enfora, formant, amb els dels altres pètals, la part vistosa, plana, de la corol·la. Com en el cas d’altres silenòidies, encara, els pètals duen sengles petites esquametes sobre la inflexió entre limbe i ungla, que segueixen la direcció d’aquesta darrera part i que, en conjunt, componen una petita corona sobre la corol·la. Aquesta morfologia floral condiciona que tals plantes hagin d’ésser pol·linitzades per papallones, les quals, amb la trompa xucladora, poden arribar al nèctar acumulat al fons de la flor. S. vulgaris és una herba que viu a tot el país, a les vores de camins i a d’altres indrets un xic ruderals. Els seus rebrots, en general força ramificats, duen nombroses fulles glauques que són força apreciades, encara tendres, com a verdura; hom coneix aquests rebrots, i també la planta sencera, amb el nom de colitxos. Una altra silene de port similar, bé que més robusta, és 5. alba, herba pubescent de flors blanques bastant grosses que es fa als llocs ruderals de les comarques humides. S. nutans recorda també les precedents, però és una planta menys aparent, amb les fulles caulinars estretes i les floretes d’un blanc verdós, tota coberta de glàndules viscoses; és pròpia de boscos poc densos, de clarianes i de matollars, a moltes comarques peninsulars, tret de les més eixutes. D’hàbitat ben diferent, el salsufragi (S. saxifraga) és una herba cespitosa de vora un pam d’alçada, d’aspecte força gràcil, amb les tiges primes i les fulletes estretes; viu a les penyes i als cingles, arrelada a les escletxes, de totes les muntanyes peninsulars, sobretot de les calcàries. És per aquesta afecció seva que els botànics antics li donaren el nom específic de saxifraga, això és, trenca-pedres, ja que creien que esquerdava les roques amb les seves arrels; en relació amb això, s’havia emprat en medicina com a remei per als càlculs renals, en una curiosa associació d’idees mancada de cap fonament. Una altra espècie fissurícola és S. borderi, més petita però amb les flors més atraients, rosades i grandetes, que viu a l’alta muntanya pirinenca calcària. També pirinenca, S. acaulis es diferencia clarament de les seves congèneres perquè és una mateta pulviniforme, que fa unes gespes molt denses, cobertes de petites fulles, de les quals sobresurten només les flors, menudes però gràcils i vistents. Entre moltes altres espècies de Silene, n’esmentarem encara S. nicaeensis i S. cerastoides, totes dues pròpies de les platges de la Mediterrània occidental, que viuen a gran part de les nostres costes. I un endemisme del nostre país, S. hifacensis, planta descrita per primer cop al penyal d’Ifac, d’on sembla haver desaparegut, i que ara es coneix únicament a l’illa d’Eivissa.

La sabonera (Saponaria officinalis) és una de les cariofil·làcies que conté una proporció més gran de saponina, glucòsid molt característic de tota aquesta família que té la particularitat de disminuir la tensió superficial de l’aigua; si hom pren alguns fragments de sabonera i els frega entre ells a dins de l’aigua, aquesta es torna sabonosa i coberta d’escuma. La sabonera és una herba vigorosa, de tres pams o més, de fulles el·líptiques i coronada de nombroses flors grosses i rosades, disposades en una inflorescència relativament densa. Viu als indrets ruderals més aviat humits (vores de sèquies i de camins, marges de rius, etc.) de quasi tot el país, sobretot a les comarques septentrionals.

Gypsophila fa inflorescències laxes, de branquetes primes i divaricades que duen nombroses floretes blanques. G. repens és una herba cespitosa que viu als indrets rocallosos i pedregosos dels Pirineus calcaris. La trincola (G. struthium subespècie hispanica), en canvi, és un endemisme ibèric exclusiu dels sòls guixencs que destaca dins la família perquè és una mata de tres o quatre pams.

Una cariofil·làcia especialment esvelta és la niella (Agrostemma githago), amb una altura fins d’1 m, d’entrenusos llargs i coberta de pèls suaus. És una mala herba dels sembrats de tot el país, cada cop menys freqüent a causa de l’ús d’herbicides, als quals és molt sensible. Pel fet que les seves granes són tòxiques, la seva abundància entre les messes era especialment perniciosa. També es troba als sembrats Vaccaria pyramidata, herba glabra de color verd glauc, no tan gran i amb les flors menys vistoses.

Els clavells constitueixen el gènere Dianthus, el segon en nombre d’espècies de la família. Es caracteritzen per les inflorescències molt simples, sovint reduïdes a una sola flor situada a l’extrem de la tija, i perquè, com a conseqüència d’aquesta reducció, cada flor s’acompanya de dos o tres parells de bràctees. Aquestes peces estan imbricades i recobreixen la base del calze, que és llarg i estret, formant un sobrecalze o calicle. Solen ser herbes vivaces, cespitoses, de tiges erectes poc o gens ramificades que duen a cada nus un parell de fulles llargues i estretes. Moltes espècies de clavells són pròpies de costers rocosos, de terraprims o fins i tot de penyes i cingles. Aquest és el cas de D. hispanicus, propi de les muntanyes calcàries des dels Prepirineus fins a les comarques alacantines; de D. malacitanus, que apareix a les muntanyes valencianes; o de D. pyrenaicus, comú a quasi tots els Pirineus i, representat per la subespècie catalaunicus, al sector septentrional de la Serralada Litoral Catalana. D’altres són plantes de prat, com per exemple D. carthusianorum, propi de la muntanya mitjana humida, que es reconeix perquè fa les flors bastant grans, de color rosat intens, agrupades en un feix al capdamunt de la tija; o D. deltoides, de l’alta muntanya pirinenca. Clourem la llista de clavells silvestres amb D. monspessulanus, un dels més esvelts, que fa unes flors molt atraients, de color entre blanc rosadenc i rosat, amb els marges dels pètals retallats en segments llargs i estrets, molt oloroses; és comú als prats, als marges de bosc i als herbassars de les comarques humides catalanes. Contrasten amb les flors de tots els clavellets esmentats, en general petites i gràcils, les dels clavells cultivats o, fins i tot, les de les clavellines de jardí, sempre plenes i de dimensions més grans. Tant les dels uns com les de les altres comprenen, no cinc pètals, com a les espècies espontànies, sinó molts més, obtinguts per selecció artificial. Sembla que aquestes estirps cultivades provenen de D. caryophyllus, herba relativament robusta que es fa a les muntanyes andaluses.

D’aspecte semblant als clavellets, les espècies de Petrorhagia són herbes gràcils, de floretes menudes i poc aparents. P. prolifera, comuna als prats eixuts i als costers secs de totes les comarques peninsulars, fa tiges poc o gens ramificades, terminades en un embolcall de bràctees membranoses que amaguen diverses floretes. Aquestes flors es van obrint, l’una després de l’altra, traient els menuts pètals per sobre de l’embolcall. P. saxifraga, en canvi, fa inflorescències laxes, amb les flors ben isolades. És freqüent a diverses àrees eixutes del País Valencià.

Esmentarem encara Cucubalus baccifer, herba de port caigut i branques esteses, que viu recolzada sobre d’altres plantes a les bardisses i als marges herbosos d’algunes comarques humides. Ultra el seu port, destaca entre les silenòidies per la forma de les flors, de calze molt obert i pètals estrets i desairosos, d’un color blanc-verdós; i encara més pel seu fruit carnós, bacciforme, excepcional a les cariofil·làcies.

Les arenàries i afins

Entre les cariofil·làcies, n’hi ha moltes de vocació muntanyenca, habitants de pedrusques, escletxes de roca o prats. n’és una de molt típica Arenaria grandiflora, de port cespitós, sovint pulvinular, i de vistosa floració. Es fa als prats pedregallosos, des de la muntanya mitjana, a moltes serralades, fins a l’estatge alpí pirinenc.

Anna Borbonet

Les alsinòidies solen ser herbes modestes, de floretes menudes, més o menys obertes i de pètals blancs i estrets, pol·linitzades per petits dípters. Són un bon exemple d’aquesta subfamilia moltes arenàries, com Arenaria serpyllifolia, menuda herba anual que no sol fer gaire més de 10 cm d’alçada i que viu als pradells efímers de tot el país. Hom en coneix dues races sensiblement diferents; la subespècie leptoclados, molt delicada i de càpsula poc ventruda, i la subespècie serpyllifolia, un xic més robusta i de càpsula ovoide, molt inflada a la base. També es fa en ambients similars A. conimbricensis, d’aspecte encara més gràcil per les seves fulletes linears. La majoria de les arenàries, però, són plantes de muntanya, també menudes bé que vivaces i de soca més o menys engruixida. És freqüent a les serralades de tot el país, als prats pedregosos, A. grandiflora, herba cespitosa de tiges un xic ajagudes a la base, primes i altes fins de mig pam o poc més, que fa les fulles estretes, molt agudes, de color verd clar i una mica lluents, això darrer com a protecció contra la lluminositat excessiva que rep en els ambients on viu. Altres arenàries dignes de ser esmentades són A. balearica, endemisme de les illes de la Mediterrània occidental, A. obtusiflora, que rareja a les muntanyes valencianes i catalanes, A. tetraquetra, mateta muntanyenca ben diferent de les seves congèneres pel seu port pulviniforme i per les seves fulletes coriàcies i imbricades, A. aggregata, etc.

El gènere Minuartia pren el nom de Joan Minuart, botànic català del segle XVIII que fou apotecari militar i professor del Real Jardín Botànico de Madrid. Les espècies d’aquest gènere són plantes d’aspecte semblant a les arenàries, però en general amb les fulles més estretes. Semblantment a aquelles, algunes són herbes anuals delicades —com ara M. hybrida, freqüent als pradells eixuts de les terres mediterrànies— però abunden més les que, tot i essent de dimensions petites, fan soques duradores que rebroten cada any. Això passa amb M. recurva i M. verna, típiques de les pastures de l’alta muntanya pirinenca, o amb M. hamata, de les muntanyes mediterrànies meridionals que apareix a les serralades valencianes, als pradells oberts i pedregosos.

Els representants de Scleranthus són herbes menudes de color verd clar i de fulles estretes i agudes. Les flors, mancades de corol·la, tenen un receptacle en forma de petita copa que acaba en cinc sèpals triangulars. Són plantes pròpies de sòls inicials, com són terraprims, vores sorrenques de camí o replans de roques, freqüents sobretot a muntanya.

Els cerastis (Cerastium) són herbes un xic més aparents que les esmentades suara i de fulles relativament amples. Es caracteritzen pels seus pètals bipartits i, sobretot, per les seves càpsules estretes, llargues i lleugerament corbades, que sobresurten del calze i s’obren per deu menudes dents apicals. Són comuns a bona part del país C. pumilum, C. brachypetalum i C. glomeratum, tots tres anuals i de mida més aviat petita. Apareixen als pradells eixuts, tot aprofitant les pluges i la bonança primaverals, al costat de molts altres teròfits. C. fontanum, en canvi, és una herba perenne, de més d’un pam, que viu als prats humits, a les jonqueres i als herbassars de moltes comarques, especialment de les septentrionals. Altres cerastis creixen a les pastures pirinenques, com ara C. arvense, i algun, fins i tot a les pedrusques de l’estatge alpí; aquest és el cas de C. pyrenaicum, un endemisme de la meitat oriental dels Pirineus.

El morró o herba de gallina (Stellaria media) és, sens dubte, la cariofil·làcia més abundant al nostre país i a molts altres. És una herba tendra, que creix més o menys ajaguda, de fulletes amples i flors poc aparents. Fa els pètals molt menuts, més curts que el calze, i profundament bipartits; per això, cada floreta sembla, a primer cop d’ull, com una diminuta estrella de deu braços, aspecte que justifica el nom de Stellaria. Creix, durant bona part de l’any, als horts i a d’altres ambients ruderals, humits i si fa no fa ombrejats. Del mateix gènere, bé que d’aspecte i d’ecologia molt diferents, és la rèvola (S. holostea), herba gràcil i de flors blanques i vistoses, pròpia de boscos higròfils i de marges de l’estatge montà.

Les arenàries i afins

Les paroníquies, menudes herbes reptants generalment poc aparents, criden l’atenció quan són en flor per l’aspecte argentat que els donen les nombroses floretes i les bràctees, totes de consistència escariosa. Paronychia argentea n’és una de les més vistoses, densament coberta de glomèruls de flors.

Ernest Costa

Moltes plantes de la subfamilia paroniquiòidies són de dimensions petites i fan les flors sense corol·la, raó per la qual la majoria passen bastant desapercebudes. Sovint fructifiquen, a diferència de les altres cariofil·làcies, en menuts aquenis. Paronychia n’és el gènere típic, que conté diverses espècies de petites herbes reptants i amb les flors poc vistents. Aquestes plantes, anomenades sanguinàries, es fan notar a causa de les estipules i de les nombroses bràctees florals, molt aparents, escarioses i d’un color blanc nacrat. Viuen en llocs oberts i eixuts, sobre sòls molt prims o, fins i tot, a les escletxes de roca. Corresponen respectivament a aquests dos hàbitats P. argentea, comuna als costers eixuts de les terres mediterrànies, i P. kapela, pròpia de les penyes i dels cingles de les muntanyes catalanes i valencianes.

Del gènere Hemiaria és força estesa H. hirsuta, petita herba poc aparent, de tiges ajagudes, tota ella coberta de pèls fins i curts que li donen un to grisenc. Viu als terraprims sorrencs, a les vores de camí, etc. H. fruticosa, per contra, és una mateta, sovint de vora un pam, exclusiva de la península Ibèrica. Al nostre país es fa als sòls guixencs de les comarques més eixutes (territori sicòric, migjorn valencià, etc.). Un teròfit d’aquest grup, força comú a totes les terres mediterrànies, és Polycarpon tetraphyllum, que es caracteritza perquè presenta quatre fulletes amples (de fet, dues fulletes i dues estipules, de morfologia coincident) a cada nus de la tija.

Les espergulàries destaquen dins d’aquesta subfamilia perquè fan flors gràcils i atraients, generalment rosades o purpúries. Solen ser plantes un xic carnoses, de fulletes linears. Spergularia rubra, la més estesa de totes, fa vora mig pam d’alçada, i duu floretes d’un color rosat purpuri. Viu a les vores de camí i a d’altres indrets trepitjats de bona part del país. S. media és una herba un xic més gran, amb les flors blanc rosat, que viu als sòls salins del litoral.