Formacions dominants i zones de vegetació a Europa i als Països Catalans, en relació amb l’altitud i la latitud. Els colors corresponen a les formacions esclerofil·les mediterrànies (rosat), a les planocaducifòlies medioeuropees (verd), a les aciculoperennifòlies subalpines o fennoscàndiques (blau), i a les rases alpines o àrtiques (violeta).
J. Nuet i Badia, original dels autors
Les grans zones fisiognòmiques no constitueixen, òbviament, unitats geogràfiques: llur raó de ser, com hem vist, és funció del clima més que de cap altra cosa. Tampoc no són unitats necessàriament coherents des del punt de vista florístic, ja que les mateixes formes i estratègies d’ocupació poden ser adoptades per sèries d’espècies completament distintes, de manera que la pluviïsilva africana, per exemple, està integrada per espècies paleotropicals ben diferents a les espècies neotropicals que constitueixen la pluviïsilva amazònica. És per això que hom ha definit les regions biogeogràfïques, concepte que integra els criteris florístics, els criteris fisiognòmics (amb els ecològics subjacents) i els criteris purament geogràfics. Amb aquest nou concepte integrador hom disposa d’un recurs descriptiu i interpretatiu carregat de significació, sòlid des de tot punt de vista i enormement pràctic.
En el cas concret d’Europa són considerables tres grans regions biogeogràfiques, totes les quals afecten els Països Catalans: la regió boreo-alpina, la regió eurosiberiana i la regió mediterrània.
Regió boreo-alpina
Element corològic boreo-alpí. Vies de penetració i àrees de distribució, a la meitat oriental de la península Ibèrica, de l’element corològic boreo-alpí.
Maber, original dels autors
La regió boreo-alpina o àrtico-alpina comprèn territoris adscrivibles a la zona de la tundra àrtica i als estatges més freds de les altes muntanyes europees. Es tracta, per tant, d’una regió disjunta, repartida entre les terres més boreals, enllà del cercle polar, i les zones culminals de les muntanyes, per sobre dels 2300-2500 m. A l’Àrtic, comprèn els corresponents deserts freds i humits, permanentment ocupats pel glaç, amb els sòls sempre glaçats, i els semideserts de la tundra que constitueixen la zona àrtica pròpiament dita des del punt de vista biològic. A les altes muntanyes europees, abasta l’anomenat estatge alpí, integrat per prats rasos i bosquines arranades d’aspecte semblant a la tundra, amb la qual comparteixen un bon nombre d’espècies. Es justament aquesta coherència florística i fisiognòmica, unida a uns condicionaments bioclimàtics comparables (bé que el clima general, com ha estat comentat a l’apartat destinat als estatges freds de les altes muntanyes, sigui prou diferent) allò que dóna solidesa a l’establiment d’aquesta regió biogeogràfica.
Els Països Catalans participen de la regió boreo-alpina a través d’unes de les seves manifestacions més meridionals, les que corresponen als estatges culminals dels Pirineus. El fons florístic corresponent està integrat per espècies d’àmplia corologia boreo-alpina, retrobables als Alps i/o a l’Àrtic, i també per espècies endèmiques, neoendemismes sobretot*.
Els elements boreo-alpins de distribució àmplia són relíquies de les glaciacions quaternàries, de les èpoques fredes en què en gran part d’Europa imperaven les temperatures àrtiques: en remetre aquestes condicions, les altes muntanyes han actuat de refugi de les espècies que en altre temps es trobaven difoses per tot el continent, o si més no per totes les muntanyes europees, per poc elevades que fossin. Aquestes espècies àrtiques, a través dels Alps, dels Cevennes, dels Pirineus, etc., atengueren fins el Nord d’Àfrica, i per això encara en resten a l’Atlas, a Sierra Nevada i àdhuc al Montseny, bé que al S dels Pirineus ja no arriben a ésser dominants en el paisatge i no justificarien amb llur sola presència la inclusió d’aquests massissos tan meridionals en la regió boreo-alpina.
* Per corologia cal entendre la distribució dels éssers vivents sobre la Terra, i també la disciplina científica que s’ocupa de l’estudi d’aquesta distribució. Quan una espècie ofereix una distribució corològica limitada a una determinada àrea restringida, hom diu que hi és endèmica, que es tracta d’un endemisme d’aquesta àrea. Hom parla de paleoendemisme per a referir-se a una espècie que, havent estat en altres èpoques prou difosa, resta actualment acantonada en un lloc, mentre que hom parla de neoendemisme per a referir-se a una espècie també endèmica d’un lloc en el qual s’ha originat evolutivament, sense haver mai colonitzat altres àrees.
Regió eurosiberiana
Element corològic eurosiberià. Vies de penetració i àrees de distribució, a la meitat oriental de la península Ibèrica, de l’element corològic eurosiberià.
Maber, original dels autors
Els territoris que a Europa i la meitat septentrional de l’Àsia pertanyen a la zona dels boscos aciculifolis boreals i dels boscos caducifolis temperats constitueixen la regió eurosiberiana o eurosibírica, que alguns autors estenen a les zones homòlogues de l’Amèrica del Nord amb el nom global, aleshores, de regió eurosibírico-nord-americana. Es tracta d’una zona eminentment forestal que, a Europa (Islàndia exclosa), s’estén des del cercle polar (paral·lel 66° N, aproximadament) fins a latituds de l’ordre dels 40-45° N, és a dir, la gran major part del continent. La regió eurosiberiana europea comprèn, per una banda, la zona dels boscos boreals de pins i avets, és a dir, la taigà europea, i els seus vicariants meridionals, els boscos aciculifolis, també de pins i avets, que constitueixen l’estatge subalpí de les altes muntanyes europees, entre els 1600-1700 i els 2200-2400 m, i per una altra banda els boscos caducifolis de faigs i roures sobretot, que ocupen tota l’Europa mitjana, concretament les zones atlàntica, medioeuropea i fins submediterrània.
La regió eurosiberiana és un territori continuat i compacte, no pas disjunt, bé que entre la taigà i l’estatge subalpí s’estableix un paral·lelisme comparable a l’existent entre la tundra i l’estatge alpí; els boscos caducifolis, però, relliguen el conjunt i li donen continuïtat territorial. Són aquests boscos caducifolis temperats allò que de més característic ofereix la regió, sota versions diferents segons es tracti d’àrees atlàntiques, o de clima oceànic singularment humit, d’àrees medioeuropees, o de clima temperat típic, o d’àrees submediterrànies, és a dir, de transició cap a regions climàtiques de caràcter subtropical.
Els Països Catalans septentrionals, a redós dels Pirineus i contraforts principalment, es veuen afectats per la regió eurosiberiana, que hi troba alguns dels seus més meridionals reductes, en part al límit de la seva zonació latitudinal, en part aprofitant-se de les condicions generades per les muntanyes. En efecte, les nostres muntanyes plujoses i en llurs altituds mitjanes, des dels Pirineus fins al Maestrat, estan florísticament dominades per espècies eurosiberianes, sobretot per grups corològics submediterranis al S del paral·lel 42° N (Montseny, Muntanyes de Prades, Ports de Beseit, etc.). Es tracta d’espècies que, sense solució de continuïtat en llur àrea corològica, hom retroba nord enllà, o bé d’espècies que, disjuntament, resten acantonades en les muntanyes més meridionals, havent ja passat els períodes freds que les relligaven climàticament i florísticament. Les espècies submediterrànies, com la mateixa zona submediterrània tota ella sencera, juguen un paper ja molt marginal en la regió eurosiberiana (en aquesta obra la tractarem, per raons pràctiques, conjuntament amb la regió mediterrània), de manera que hom pot considerar la nostra participació en la regió eurosiberiana limitada a les zones medioeuropees i atlàntiques què hom troba per sobre del paral·lel 42° N (a part el Montseny) i a l’estatge subalpí, lligat sempre, per descomptat, al sistema axial pirinenc.
Regió mediterrània
Element corològic mediterrani. Vies de penetració i àrees de distribució als Països Catalans, de l’element corològic mediterrani: subelements septentrional (a dalt), oriental (al mig) i meridional (a baix).
Maber, original dels autors
Tot al voltant de la mar Mediterrània, entre els paral·lels 30 i 45° N, a cavall de l’Àfrica septentrional, de l’Orient Mitjà i de l’Europa meridional, s’estén la zona dels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals que constitueix la regió mediterrània. Es tracta d’una àrea compacta i del tot lligada a les condicions del clima mediterrani, netament zonal, que resta limitada, quant a Europa, a les penínsules Ibèrica, Itàlica i Balcànica (encara no ocupades íntegrament), a les illes mediterrànies i a una banda prou estreta a la resta del litoral. Hom distingeix una subregió septentrional boscosa, una subregió meridional, dominada per les bosquines, i una subregió continental, en part forestal i en part no, pròpia dels llocs en què l’àmbit de la regió penetra endins del continent.
No cal dir que els Països Catalans es veuen netament immersos dins de la regió mediterrània, i això fins al punt que les Balears, el País Valencià i la Catalunya extrapirinenca hi pertanyen íntegrament, amb l’excepció discutible d’algunes muntanyes esparses. Florísticament parlant, una gran part de les nostres espècies pertanyen a l’element corològic mediterrani, i tenim raons per a creure que fins en les èpoques més fredes del Quaternari les espècies mediterrànies jugaren un paper destacat en el front oriental ibèric i a les Illes. Una tal presència d’espècies mediterrànies permet fer-ne agrupacions en distints subelements corològics: el septentrional, propi del migjorn europeu (boscos esclerofil·les); el meridional, característic del migjorn ibèric i del nord d’Àfrica; l’ibero-magribí, propi del Magrib i de la península Ibèrica en general; el baleàric i el baleàrico-tirrènic, originaris dels arxipèlags balear i/o tirrènic; l’oromediterrani, característic de les altes muntanyes netament mediterrànies (Atlas, Sierra Nevada), etc.
Tots aquests subelements han penetrat per distintes vies al si del país i se n’han ensenyorit totalment o només parcialment. Això fa que les espècies mediterrànies meridionals abundin al País Valencià, a les Illes i al migjorn català, però escassegin més al nord (tret de les zones eixutes del Rosselló), mentre que amb les septentrionals s’esdevingui a l’inrevés, o mentre que només a les Illes abundin les espècies baleàriques o baleàrico-tirrèniques; els altres subelements apareixen de manera esparsa.
Ambients i zones de vegetació
Els dominis de vegetació als Països Catalans. Distribució dels diferents dominis de vegetació als Països Catalans. La influència dels desnivells altitudinals, a la llum de la càrtula hipsomètrica, és del tot evident.
Maber, original dels autors
Tres són, doncs, les grans regions biogeogràfiques representades als Països Catalans (la boreo-alpina, l’eurosiberiana i la mediterrània), la qual cosa significa que, en termes fisiognòmics, la nostra vegetació participa de la zona dels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals (regió mediterrània), de la zona dels boscos caducifolis temperats i de l’estatge subalpí, equivalent a la zona dels boscos aciculifolis boreals (regió eurosiberiana), i de l’estatge alpí de les altes muntanyes fredes (regió boreo-alpina). Això és tant com dir que el nostre paisatge vegetal és construït amb quatre dels dotze grans conjunts fisiognòmics del món, percentatge extremament elevat, si hom té en compte la reduïda superfície dels Països Catalans. El fenomen s’esdevé sobretot a Catalunya, car les Illes i el País Valencià són exclusivament o quasi exclusivament mediterranis.
És obvi que el relleu és el principal responsable d’aquest estat de coses. Sense l’existència dels Pirineus i de llurs contraforts, tot el nostre país fóra enterament mediterrani. Per tant, en termes rigorosament estrictes, només la vegetació mediterrània és zonal a casa nostra, car cal considerar els altres elements com més o menys vinculats a un estatge altitudinal o altre. Però és usual de considerar només com azonal la vegetació lligada a ambients edàfics especials (els roquissars, els sòls amarats dels aiguamolls, etc.) i com a vegetació zonal l’amplament dominant a l’empara del clima general.
Elements corològics iranoturanià i sarmàtic. Vies de penetració i àrees de distribució, als Països Catalans, dels elements corològics iranoturanià o aralocaspià (a baix) i sarmàtic o pòntic (a dalt). Es tracta d’elements escassament representants als Països Catalans, integrats, respectivament, per espècies subdesèrtiques procedents de l’Orient Mitjà i per espècies estèpiques procedent de l’orient europeu i de la immediata Sibèria.
Maber, originals dels autors
Els nostres boscos planocaducifolis i aciculoperennifolis no són completament idèntics als seus homòlegs septentrionals. Diverses espècies mediterrànies o submediterrànies hi fan acte de presència, i el clima, sempre influenciat pel règim mediterrani immediat, confereix un toc especial a aquestes comunitats. Si hom tendeix a valorar més aquests matisos que el fons mateix de la qüestió, arriba a concloure que es tracta de casos extrems de vegetació mediterrània; si, per contra, hom els relativitza, s’arriba a concloure que es tracta de casos extrems de vegetació eurosiberiana. Aquest darrer és el nostre punt de vista, i aquest serà el criteri seguit en la present obra, però el lector ha d’estar honestament advertit de la discrepància interpretativa existent, al respecte, entre les diverses escoles botàniques.
Tanmateix, hem decidit de tractar l’anomenada vegetació submediterrània, parcialment caducifòlia, juntament amb la mediterrània, i reservar per a l’apartat destinat a la vegetació netament caducifòlia només la vegetació medioeuropea i l’atlàntica; la vegetació subalpina (boscos aciculifolis eurosiberians) i la vegetació alpina (prats boreo-alpins) és tractada en un tercer apartat, el corresponent a l’alta muntanya. Això correspon, aproximadament, als tradicionals conceptes de terra baixa, muntanya mitjana i alta muntanya.
Extensió absoluta i relativa dels diferents dominis de vegetació dels Països Catalans
| DOMINI | km2 | % | |
|---|---|---|---|
| 1. | País dels prats alpins Caricetalia curvulae, Seslerietalia |
1104 | 1,6 |
| 2. | País de la pineda de pi negre i de l’avetosa Vaccinio-Piceetalia |
1657 | 2,4 |
| 3. | País de les fagedes Fagion sylvaticae |
483 | 0,7 |
| 4. | País de les rouredes humides Fraxino-Carpinion (Isopyro-Quercetum), Quercion robori-petraeae |
138 | 0,2 |
| 5. | País de les pinedes boreals de pi roig i de l’avellanosa Deschampsio-Pinion, Fraxino-Carpinion (Hepatico-Coryletum) |
1243 | 1,8 |
| 6. | País de les rouredes seques de roure martinenc Quercion pubescenti-petraeae (Buxo-Quercenion) |
3866 | 5,6 |
| 7. | País de la roureda seca de roure de fulla petita Quercion pubescenti-petraeae (Violo-Quercetum) |
2899 | 4,2 |
| País de la pineda seca de pi roig Quercion pubescenti-petraeae (Geo-Pinetum) |
345 | 0,5 | |
| 8. | Domini culminal mediterrani Xeracantho-Erinacion, Pino-Juniperion sabinae, Hypericion balearicae |
207 | 0,3 |
| 9. | País de l’alzinar muntanyenc Quercion ilicis (Quercetum mediterraneo montanum) |
1450 | 2,1 |
| 10. | País de l’alzinar litoral Quercion ilicis (Quercetum ilicis) |
10009 | 14,5 |
| País de la sureda Quercion ilicis (Quercetum ilicis suberetosum) |
2002 | 2,9 | |
| 11. | País de l’alzinar continental o carrascar Quercion ilicis (Quercetum rotundifoliae) |
23332 | 33,8 |
| 12. | País de l’alzinar baleàríc Quercion ilicis (Cyclamini-Quercetum) |
2002 | 2,9 |
| 13. | País de la màquía continental de garric i arcot Quercion ilicis (Rhamno-Quercetum cocciferae) |
3935 | 5,7 |
| 14. | País de la màquía litoral de garric i margalló Oleo-Ceratonion (Querco-Lentiscetum) |
8698 | 12,6 |
| 15. | País de les màquíes litorals d’ullastre i Olivella Oleo-Ceratoníon (Oleo-Lentiscetum, Cneoro-Ceratonietum, Prasio-Oleetum, Cneoro-Pistacietum) |
2140 | 3,1 |
| 16. | País de l’espínar d’arcot i margalló Oleo-Cera tonion (Chamaeropo-Rhamnetum) |
1933 | 2,8 |
| 17. | Dominí dels boscos i herbassars de ribera septentrionals Populetalia albae, Phragmition australis, Puccinellio-Salicornietea |
1104 | 1,6 |
| 18. | Dominí dels bosquetons í herbassars de ribera meridionals Tamaricetalia africanae, Phragmition australis, Puccinellio-Salicornietea |
483 | 0,7 |
| 69030 | 100,0 |
Terra baixa mediterrània i submediterrània
Hom convé a acceptar que les cotes situades per sota dels 800-1000 m constitueixen, al nostre país, el domini de la terra baixa mediterrània. Aquest és un concepte en part geogràfic, en part biològic, pràctic d’usar, bé que escassament rigorós. Des del punt de vista geogràfic, costa denominar "terra baixa" paisatges montuosos, de relleu accidentat i d’altitud prou notable, de l’ordre de diversos centenars de metres.
Climàticament parlant, d’altra banda, s’escau que les condicions mediterrànies desapareixen en moltes valls i depressions pirinenques o pre-pirinenques a altituds ben inferiors als 600-800 m (la plana d’Olot en fóra un exemple clar), mentre que a les muntanyes del migjorn valencià es mantenen a altituds que ultrapassen llargament els 1000 m (per exemple, les Muntanyes Diàniques): és lògic que sigui així, majorment si hom té en compte que la plana d’Olot es troba a 42° N i les Muntanyes Diàniques a 38° 30’ N. Altrament, hi ha els fenòmens de la inversió tèrmica i de l’exposició dels vessants, generadors de grans alteracions i asimetries bioclimàtiques altitudinals, com ja ha estat indicat anteriorment.
Però, malgrat totes aquestes objeccions, en el relativament estret interval entre les nostres latituds extremes (42° 50’ N a Salses, 38° 00’ N a Torrevella), és en línies generals cert que els boscos i bosquines esclerofil·les mediterranis s’ensenyoreixen del paisatge en la majoria d’indrets situats per sota dels 800-1000 m, i en quasi tots els ubicats per sota dels 600-800 m. Per això és útil i suggerent de parlar de la terra baixa mediterrània, concepte que guanya extensió i minva en imprecisió, si s’amplia a terra baixa mediterrània i submediterrània, addicionant-li els paisatges parcialment caducifolis (rouredes seques) que marquen el trànsit cap al món eurosiberià i que es troben, precisament, en aquestes cotes equívoques compreses entre els 600 i els 1000 m.
El mapa i el quadre adjunts posen de manifest el gran pes que, al nostre país, té la terra baixa mediterrània i submediterrània: un 80% pertany al domini dels alzinars o carrascars, de les pinedes, de les màquies i dels espinars mediterranis, i un 10% al de les rouredes seques submediterrànies.
Muntanya mediterrània culminal
Les parts més enlairades de les muntanyes mediterrànies meridionals, normalment sotmeses a l’acció mecànica i també climàtica del vent, constitueixen un món a part, dins de l’univers comú de la vegetació esclerofíl·la mediterrània. En aquestes muntanyes del sector meridional mediterrani, en efecte, no arriben a aparèixer estatges de tipus medioeuropeu i molt menys subalpí, a penes estatges submediterranis. La vegetació roman netament mediterrània per sobre dels 1000 m, bé que pren característiques especials, d’entre les quals destaca el port en coixinet espinós que adopten moltes de les plantes que la integren. Hom parla per això de vegetació xeroacàntica (és a dir seca i punxent) i oromediterrània (és a dir de les muntanyes mediterrànies).
Algunes muntanyes del migjorn català (Cardó, Llaberia, etc.) presenten ja vegetació oromediterrània entorn dels 900-1000 m, i també d’altres dels Pre-pirineus (Montsec, Aubenç, etc.),cap als 1500-1600 m, però són les altes cotes dels grans sistemes muntanyosos valencians (Maestrat, Penyagolosa, Mariola, Aitana, etc.) on l’estatge culminant mediterrani es presenta genuïnament constituït; semblantment a la Serra mallorquina, en aquest cas sota formes baleàriques especials. De tota manera, la superfície total ocupada per la vegetació mediterrània culminal és exígua al nostre país (menys d’un 1%), raó per la qual les comunitats que en fan part seran tractades dins del conjunt mediterrani general.
Muntanya mitjana medioeuropea i atlàntica
Hom qualifica de pertanyents a la muntanya mitjana els territoris situats entre els 800-1000 i els 1600-1800 m. Tret de les zones meridionals, en què aquests territoris (allà escassos) es veuen ocupats per vegetació oromediterrània, o fins i tot per vegetació simplement mediterrània, la muntanya mitjana és l’àmbit d’elecció de la vegetació medioeuropea i atlàntica, és a dir de la vegetació caducifòlia més conspicua (país de les rouredes humides, de les fagedes, de l’avellanosa, etc.).
La muntanya mitjana medioeuropea i atlàntica, també anomenada muntanya mitjana plujosa, és al nostre país pirinenca i pre-pirinenca, bé que efectua agosarades penetracions al cor mateix del món mediterrani extrapirinenc, fins per sota dels 600 m (raconades humides del Montseny, del Montnegre o de la Selva, per exemple). En termes quantitatius, té un paper molt discret en el paisatge dels Països Catalans (un 4% aproximadament), però per la seva esplendidesa paisatgística i relativa bona habitabilitat gaudeix d’una popularitat elevada.
Alta muntanya subalpina i alpina
Els territoris situats per sobre dels 1600-1800 m constitueixen al nostre país l’alta muntanya, de caràcter subalpí fins als 2200-2400 m i de caràcter alpí per damunt d’aquestes darreres cotes. L’alta muntanya subalpina és el domini dels boscos aciculoperennifolis eurosiberians (país de les avetoses i de les pinedes de pi negre), mentre que l’alta muntanya alpina n’és dels rasos i prats de caràcter boreal.
L’alta muntanya subalpina i alpina és, als Països Catalans, exclusivament pirinenca i pre-pirinenca. Extremament freda i inhabitable té, per contra, l’aura d’una bellesa objetivament remarcable i subjectivament apreciada pel seu caràcter de valor escàs: a penes un 4% del país hi és adscrivible.
Ambients azonals
Els ambients azonals apareixen, ça com lla, tant a la terra baixa, com a la muntanya mitjana, com a l’alta muntanya, lligats per definició a la presència de fenòmens del substrat que s’imposen als fenòmens purament climàtics.
En la present obra, hom distingeix cinc grups d’ambients azonals: els rupestres, vinculats als roquissars aflorants; els litorals, estretament lligats a la salabror ambiental provinent del mar; els aigualosos, en íntima relació amb els sòls amarats o assentats sobre capes freàtiques fàcilment accessibles per a la vegetació, ambients aquests que, a l’empara de rius i aigües estanyades, es troben molt difosos, els més extensos dels azonals naturals (quasi un 2% del territori); els agrícoles, en oberta dependència de les condicions creades i sostingudes per l’activitat agrària; i els ruderals, fills dels processos de nitrificació i calcigament subsegüents a la presència sostinguda per l’home en determinades àrees.
La significació paisatgística d’aquests ambients azonals és molt diversa. Ja hem fet una al·lusió a la relativa gran importància natural dels ambients aigualosos, però caldria afegir que l’actuació de l’home ha difós enormement els ambients agrícoles i els ruderals. En rigor, són precisament aquests dos els més importants del nostre paisatge actual, en termes quantitatius, per damunt fins dels ambients zonals. En efecte, a expenses de la vegetació mediterrània sobretot, però també de la submediterrània i de la medioeuropea, hem transformat en agrícoles i en urbanes i suburbanes àrees extensíssimes. Per contra, els ambients litorals i els rupestres no han experimentat cap expansió deguda a l’home, sinó més aviat al contrari pel que respecta als litorals. En qualsevol cas, els ambients azonals fan part del patrimoni natural del país i revesteixen el màxim interès teòric i aplicat.