Resultats de la cerca
Es mostren 1821 resultats
canal del Migdia
Canal d’Occitània, de 241 km de longitud, que uneix a través de la Garona l’Atlàntic amb la Mediterrània.
S'inicia a Tolosa —des d’on continua cap al NW, en el vessant atlàntic, la riba dreta de la Garona, amb el nom de canal lateral de la Garona — i continua cap a la Mediterrània per les valls de l’Erç i del Fresquel fins a Carcassona, on pren la vall de l’Aude Havent passat Besiers i Agde, arriba a l’estany de Tau, on continua amb el nom de canal de Seta al Roine Fou construït entre el 1666 i el 1681 per Paul Riquet, el qual el denominà canal del Llenguadoc o de Dues Mars
serra de Mainera
Serra
Línia de crestes dels Pirineus axials centrals, a la regió lacustre que es vessa vers la Noguera Pallaresa (Pallars Sobirà) i el Flamisell (Pallars Jussà), prop de l’Alta Ribagorça, entre la collada de Peguera (W) i la pala de l’Eixe (NE).
Culmina al pic de Mainera 2 906 m alt i el Montanyó 2 781 m La carena principal SW-NE és la terminació sud-oriental d’un batòlit granític que arriba fins a l’Éssera Les aigües, en bona part de fosa, es dipositen per famílies d’estanys al SW, els Gento i de Cabdella al NW, els estanys Negres i l' estany de Mainera , drenats pel riu de Peguera els estanys petits de Mainera són drenats pel riu de Berasti, que rep el nom de riu de Mainera a la seva capçalera, al clot de Mainera
Sant Pau de l’Estanyol (Gerri de la Sal)
Art romànic
L’única referència documental que coneixem d’aquesta església data de l’any 834, en què fou donada pel prevere Dató a l’abat Ananias, i altres germans, tots servents del monestir de Sant Vicenç de Gerri No queden traces d’aquest edifici, ni del seu emplaçament, que devia ésser prop de l’estany de Montcortès El castell Cortès citat en el document del 834 segurament es refereix a Montcortès, motiu pel qual creiem que aquesta església podria ser l’església de Sant Pau in Cortis de la butlla del 1164 atorgada pel papa…
refugi Enric Pujol

Refugi Enric Pujol
© Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya
Refugi de muntanya
Refugi de muntanya del municipi de Lladorre (Pallars Sobirà).
També conegut com a refugi del Mont-roig, està dedicat a Enric Pujol, alpinista que morí el 1981 durant el descens del Broad Peak 8047 m És situat a la vall de Cardós, a l’esquerra del desguàs de l’estany inferior de la Gallina, a 2287 m, al Pirineu occidental català És un refugi prefabricat d’alumini, no guardat i gestionat per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya FEEC, que fou inaugurat l’octubre del 1984 Disposa de 18 places i és una excellent base per a ascendir, entre d’altres, als cims del Ventolau i el Mont…
Serralada Transversal Catalana
Serralada
Serralada d’orientació NW-SE situada majoritàriament a la comarca de la Garrotxa, formada per un conjunt de muntanyes d’entre 900 m i 1.200 m d’altitud que fan de pont entre els Prepirineus i el sector septentrional de les serres prelitorals (les Guilleries).
S’hi distingeixen dues subunitats de relleu La septentrional és formada per les serres de Sant Julià del Mont 909 m, del Corb 936 m, de Finestres 1027 m i de Rocacorba 992 m La meridional la formen, a l’W, els cingles d’Aiats i de Cabrera 1312 m, l’altiplà del Cabrerès, Caselles 1143 m i Tavertet 1126 m, al Collsacabra mentre que a l’E hi ha l’estany de Banyoles Hi predominen les roques calcàries i la pluviositat és elevada Les aigües de les seves rieres són tributàries del Ter i del Fluvià
Ramon Vinyeta i Leyes
Història
Literatura catalana
Erudit i escriptor.
Bon coneixedor dels pobles i de les tradicions sobretot de la Catalunya Vella, feu una tasca important de divulgació a través de nombroses conferències i exposicions Fundà l’Editorial Celblau de Torelló Entre les moltes publicacions seves es destaquen les guies muntanyenques i turístiques Bellmunt 1948, Puigsacalm 1952, Les Gorgues, Collsacabra Occidental 1956, Rupit 1972, L’Estany 1974, Sant Jaume de Frontanyà i l’alta vall del riu Merlès 1978, Llegendes de la vall del Ges i els seus contorns 1979, La vall de Torelló 1979, en collaboració…
,
refugi Josep Maria Blanc

Refugi Josep Maria Blanc
© Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya
Refugi de muntanya
Refugi de muntanya situat al terme municipal d’Espot (Pallars Sobirà).
Situat dins dels límits del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la dreta de l’estany Tort de Peguera, a 2350 m d’altitud Fou inaugurat el 1943, és propietat del Centre Excursionista de Catalunya CEC i té una capacitat de 60 places Forma part de la travessa Carros de Foc que enllaça els refugis del parc nacional i hi passa d’una variant del GR-11 A més de travesses i excursions, és punt de partida de les ascensions al Monestero 2878 m, al Saburó 2905 m, al Mainera 2906 m o al Peguera 2982 m
Castell d’Oló (Santa Maria d’Oló)
Art romànic
Situació Vista del poble vell de Santa Maria d’Oló coronat per l’església i l’indret on hi havia el castell, del qual avui tan sols resten unes poques romanalles J Pagans-TAVISA El castell d’Oló, conjuntament amb l’antiga església parroquial, presidia l’antic nucli poblacional encimbellat dalt un turó, de 546 m d’altitud, dreçat a la vall de la riera d’Oló i sota el qual s’arrauleixen els nous habitacles que eixamplaren la primitiva població, la qual, malgrat tot, encara senyoreja el poble i manté múltiples activitats humanes Long 2°02’10…
la Doma
Veïnat
Veïnat i antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga (Vallès Oriental), a l’esquerra del Congost, davant el poble de la Garriga, en un coster.
Documentada des del 966, el 1139 fou posada sota el patronatge del monestir de l’Estany Era regida per dos domers el major i el menor A partir del 1737, que fou beneïda la nova parròquia, hi restà el domer menor després fou regida per un vicari i centrà el cementiri parroquial L’edifici, voltat per les antigues domeries, conserva alguns elements romànics tardans fou reformat als segles XV i XVI en estil gòtic Es destaca el retaule major de Sant Esteve, notable obra pintada del taller dels Vergós fi del segle XV, imitació …
Azilià
Prehistòria
Indústria de l’època mesolítica, que es produí sobretot a França, amb extensions cap a Anglaterra, Alemanya i el nord de la península Ibèrica.
El nom deriva del jaciment occità de Mas d’Azil Es caracteritza per la tendència microlítica de les peces de sílex, l’ús sovintejat d’os i de banya sobretot els arpons de banya de cérvol amples i plans, amb una o dues rengleres de dents i un forat a la base També són molt característics els palets o còdols pintats amb motius geomètrics Als Països Catalans han aparegut indicis d’Azilià a Serinyà Pla de l’Estany i potser a la balma de Sant Gregori de Falset Priorat segons Lluís Pericot també cal considerar Azilià un dels nivells de la cova de La Cocina a…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 72
- 73
- 74
- 75
- 76
- 77
- 78
- 79
- 80
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina