Situació
Vista del poble vell de Santa Maria d’Oló coronat per l’església i l’indret on hi havia el castell, del qual avui tan sols resten unes poques romanalles.
J. Pagans-TAVISA
El castell d’Oló, conjuntament amb l’antiga església parroquial, presidia l’antic nucli poblacional encimbellat dalt un turó, de 546 m d’altitud, dreçat a la vall de la riera d’Oló i sota el qual s’arrauleixen els nous habitacles que eixamplaren la primitiva població, la qual, malgrat tot, encara senyoreja el poble i manté múltiples activitats humanes. Long. 2°02’10” - Lat. 41°52’18”.
Per a anar-hi cal dirigir-se a Santa Maria d’Oló, on hom pot arribar fàcilment, des de Manresa, per Avinyó. Un cop arribats, només cal enfilar-se al poble vell per un costerut carrer, apte també per a cotxes. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell tenia al seu càrrec la defensa d’un extens territori que comprenia el terme actual del municipi de Santa Maria d’Oló, més el de l’Estany. Com que la situació del castell era molt enclotada i no podia dominar tot el territori, tenia un altre castell satèl·lit anomenat Aguiló, del qual no queda rastre, i segurament que la defensa s’havia de completar amb una xarxa de guàrdies de les quals no se’n coneix cap ni per documentació ni per toponímia, encara que diversos masos del terme porten el nom de torre o torroella, que pot ésser que tinguessin una guàrdia a prop, però quedà el nom de torre i no el de guàrdia.
Els Oló.
(AFE)
El castell ha sofert innombrables refeccions i reformes i, per les restes, hom no pot fer una reconstrucció de les dependències que tenia.
El nom d’Oló apareix el 889, el terme es documenta el 927 i el castell el 931. El domini eminent era en mans dels comtes de Barcelona, mentre que actuaven com a vicaris comtals primer, i com a feudataris després, una família cognomenada Oló, que descendia dels vescomtes de Girona. El primer membre d’aquesta família que sabem fou vicari comtal del castell d’Oló fou Sesmond d’Oló, que apareix el 986; era fill de Guiniguís Mascaró, vescomte de Girona. Més conegut fou el fill de Sesmond, anomenat Guillem de Mediona, que també fou vicari comtal d’Oló, i del qual es continuà la família Oló, molt ben estudiada en els seus primers membres.
El domini feudal d’aquest castell per la família Oló durà fins ben entrat el segle XIV. Però aquest règim feudal tan simple, comte-feudatari, es complicà al final del segle XI, quan Ramon Berenguer III, suposem, cedí al seu tutor dels anys de minoria d’edat, Bernat Guillem de Gurb-Queralt, diversos castells, entre els quals el d’Oló, i l’esmentat Bernat Guillem el 1097 encomanà a dos germans de la família Oló la custòdia del castell d’Oló. Així, entre el comte i els Oló s’introduí un nou feudatari comtal, els Gurb-Queralt, que detentaren aquest castell fins que el 1202 feren un empenyorament als Oló, i com que no el redimiren, aquests recuperaren o augmentaren el seu poder sobre el castell patrimonial. Però no sembla que només fossin els Gurb-Queralt els qui haguessin rebut aquest castell de mans dels comtes de Barcelona, ja que el 1120 apareix formant part del patrimoni de la família Montcada, però durant segles sembla que els Montcada no tinguin res a veure amb el castell d’Oló, fins que vers el 1333 el compraren a Arnau d’Oló.
El segle XIV el castell d’Oló sofrí canvis de domini radicals; de mans de la família Oló passà, com hem dit, a la casa Montcada, que no el tingué gaire temps a les seves mans, car el 1364 es formalitzà la venda a la canònica de l’Estany. El monestir de l’Estany no fruí en pau de la nova possessió, ja que els habitants d’Oló intentaren inútilment redimir-se. El moviment independentista arribà als guardians del castell, que es negaren el 1395 a donar possessió del castell a l’abat de l’Estany, quan ja s’estaven fent les talles per recaptar els diners necessaris per a redimir-se. Aquesta anticipació dels custodis del castell inclinà la situació cap a la violència. Així, a l’estiu del 1395 l’abat de l’Estany amb els seus homes assetjà i ocupà el castell per la força. La resposta dels homes d’Oló fou contundent; el 15 d’agost del mateix any assaltaren, saquejaren i destruïren el monestir de l’Estany i obligaren els canonges a fugir. Aquests, instal·lats provisionalment a Sabadell i després a Manresa, organitzaren la represa del castell d’Oló, que es portà a cap molt aviat i de manera violenta.
Després d’aquesta revolta, el castell d’Oló quedà sotmès a la canònica de l’Estany, que tingué el castell en lliure i franc alou i amb tota la jurisdicció, el mer i mixt imperi, que no sabem quan l’havien adquirit, ni si fou el monestir o els Montcades.
Després de la secularització de la canònica, el castell d’Oló passà a les Cinc Dignitats Reials, que el retingueren fins al 1606, quan s’incorporà a la Corona com a carrer de Barcelona.
Actualment les restes del castell estan en un cert abandó, però no es troben en cap perill imminent. (ABC)
Vicaris i castlans del castell d’Oló
Vegeu a continuació la llista de vicaris i castlans del castell d'Oló entre l'any 986 i el 1332. Vers el 1054 els comtes de Barcelona cediren o vengueren la senyoria eminent del castell als Queralt, i abans del 1120 als Montcada, senescals de Barcelona, i finalment, el 1121 de nou als Queralt, que la tingueren fins el 1196.
| VICARIS I CASTLANS | |
| Sesmond d’Oló, senyor de Clariana, casat amb Riquilda, fill de Guiniguís Mascaró, vescomte de Girona, i de Gudrielda Jerosòlima | à. 986-a. 1019 |
| Guillem d’Oló o de Mediona, senyor de Clariana, Mediona i Malla, casat amb Arsenda, fill de l’anterior | a. 1019-1034 |
| Ermengol d’Oló, casat amb Gila, fill de l’anterior | 1034-1058 |
| Folc d’Oló, senyor d’Aguiló i Corbera, casat amb Arsenda, fill de l’anterior | 1078 |
| Pere d’Oló, casat amb Adalgarda, fill de l’anterior | 1078-d. 1136 |
| Arnau d’Oló, fill de l’anterior | d. 1136-? |
| Pere d’Oló, casat amb Dolça, segurament fill de l’anterior, senyor d’Aguiló | 7 -v. 1176 |
| Pere d’Oló, fill de l’anterior | v. 1176-? |
| Berenguer d’Oló, casat amb Guillema | a. 1242-a. 1260 |
| Guillem d’Oló, fill de l’anterior | ?-? |
| Elisenda d’Oló, germana de l’anterior, muller de Berenguer d’Erill (i després de Berenguer de Castell?) | ?-1271 |
| Guillem de Castell, fill de l’anterior | 1271-? |
| Pere d’Oló, casat amb Gueraua, fill adulterí de l’esmentada Elisenda i de Miró de Lluçà | ?-v. 1299 |
| Amau d’Oló, fill de l’anterior (ven la castlania als Montcada) | v. 1299-1332 |
| (AFE) | |
Castell
La torre mestra del castell, avui totalment transformada i tapada per construccions modernes.
F. Junyent-A. Mazcuñan
De l’antiga fortalesa ara només resten unes romanalles consistents en un tros de torre rodona i en uns fragments de mur que devien conformar unes estances properes a la torre. També, segons que sembla, resten alguns residus de defensa escampats entre el seti casteller i el poble, bé que aquests semblen més tardans.
La torre mestra actualment es troba envoltada de cases modernes i la seva primitiva estructura ha estat totalment transformada per tal d’habilitar-la i condicionar-la com a sojorn humà. Aquest fet es fa ben palès tant en el seu pla, que ara ja no és circular, com en l’estructura de l’aparell i en les finestres modernes que hi han estat obertes. L’únic fragment que és totalment visible és situat a ponent i mostra una amplada, delimitada pels habitacles moderns, de 2,25 m. D’altra part, la seva alçada és d’uns 8 m aproximadament. En aquest indret, la paret és perforada per tres finestres, de les quals la primera, és a dir, la inferior, és la que mostra una factura més antiga. Aquest finestró, que fa 57 × 21 cm, té forma rectangular i és rematat per un bloc de pedra, també rectangular, a manera de llinda. Sobre aquesta finestra hi ha una làpida amb una inscripció feta el segle XVIII que diu: “És el castell d’Oló”. A continuació hi ha dos finestrals més, clarament moderns. L’edifici és aixoplugat amb una teulada.
Pel que fa a l’aparell del fragment descrit, aquest s’inicia amb grossos blocs de pedra, per seguir, a partir de la primera finestra fins a un metre més amunt, amb unes filades horitzontals de carreus més petits i ben escantonats. A partir d’aquí fins al capdamunt de la torre, l’aparell es torna matusser i evidencia diferents remodelacions. Així, doncs, el fragment situat entre la primera finestra i la làpida és el que es veu més endreçat i és, a la vegada, el que presenta una factura clarament romànica. El morter que uneix aquests blocs és de color vermellós i conté poca calç.
Bé que des del camí és molt difícil de veure, l’edifici, totalment mutilat pels costats, retorna, a la part oposada a la descrita, a la forma circular, amb un aparell irregular i desordenat.
Les altres restes del castell, situades a l’altra banda del carrer, són uns murs que devien formar d’altres compartiments. En un d’ells hom distingeix una filada d’obra d’espiga molt vistent que ocupa l’inici de la segona meitat i que s’estén fins a mitja paret, que fa uns 3,90 m d’amplada. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Lluís Freixa: Santa Maria d’Oló, Vic 1975.
- Antoni Pladevall i Font i Pere Català i Roca: Castell d’Oló i notícies del castell d’Aguiló, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàg. 782-792.
- Antoni Pladevall i Font: El castell d’Oló, dins A. Pladevall i J. Vigué: El monestir romànic de Santa Maria de l’Estany, Artestudi Edicions, Barcelona 1973, pàgs. 108-114.
- Antoni Pladevall i Font: Santa Maria d’Oló, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 148-152. (FJM-AMB)