Resultats de la cerca

Fou, successivament, boteller del rei Pere el Cerimoniós i administrador de la comanda de Montalbán 1376, algutzir del mateix rei 1379, batlle general de València 1380-81 i governador general de València 1381-86, càrrec del qual fou destituït pel rei Pere, de qui era també camarlenc, perquè s’havia decantat pel partit de l’infant Joan en la disputa entre pare i fill, però fou reposat en el mateix càrrec per Joan I, esdevingut rei 1387-89 Prengué part en les lluites de bàndols del 1396 a València al costat del Bort Diez, dels Centelles i de Vidal de Blanes, contra Jaume de Soler i…

El 4 de maig de 1977 quedà legalitzat com a partit El gruix de la seva militància procedia del falangisme especialment del Frente de Juventudes Es declarà socialista i democràtica, però no acceptava la ruptura democràtica A Catalunya es declarà republicana i federalista i defensà l’autonomia i l’Estatut de 1932 i, fins i tot, de 1931 Concorregué a les eleccions legislatives de 1977 per Barcelona i Lleida 9525 vots Es distingí per la campanya pel retorn del president Tarradellas Dirigents Manuel Almodóvar Reina, Antonio Carrasco, Josep M Merino Coll, Joan Clua Soler i Jeroni…

Fou conegut també com Front d’Alliberament Català i Front Armat de Catalunya Entre el 1969 i el 1971 realitzà prop de cent atemptats amb explosius i efectuà nombroses accions terroristes Quan el 1972 foren detinguts diversos militants, la seva direcció s’establí a Bèlgica A l’estiu de 1973 reuní a Brusselles la I Assemblea, en què es declarà marxista leninista i partidari de la creació del Partit Comunista de Catalunya Aquest mateix any es reorganitzà a Barcelona i començà a editar Catalunya Roja 1973 Mai no participà en les plataformes unitàries, com ara l’Assemblea de Catalunya El 1974 s’hi…

En foren els iniciadors el barceloní, fill de sitgetans, Joan Roig i Soler i Arcadi Mas i Fontdevila, que s’hi establí definitivament l’any 1880 Tots dos formats a Roma, adoptaren un luminisme intens derivat del darrer Fortuny i el feren arrelar a Sitges en l’obra de pintors autòctons, com Joaquim de Miró, Antoni Almirall i Joan Batlle i Amell El paisatgisme del grup —amb el qual es pot relacionar també Felip de Masó—, molt proper en alguns aspectes a les inquietuds de l’impressionisme, era el contrapès dins l’art català al realisme melangiós de l’escola d’Olot Pràcticament tots…

Deixeble de Soler i Rovirosa i de Fèlix Urgellès Alumne de Llotja, fou pensionat el 1901 Concorregué amb pintures i teatrins a exposicions oficials catalanes El 1914 s’establí a Santiago de Cuba, on ja vivien els seus germans Isidre i Sebastià Decorà el Centre Català de l’Havana i els establiments de les cases comercials Vidal Hnos i Cauto y Cía També restaurà la pintura de l’església de la Santíssima Trinitat i, a l’Havana, exposà la seva obra i pronuncià diverses conferències sobre art El 1920 tornà a Barcelona hi féu decoracions i també a Nova York, on es traslladà un temps…

Tenia intermedis musicals que incloïen danses, cançons, quartets vocals, cors i peces instrumentals, i podia utilitzar conjunts instrumentals variadíssims des d’una sola guitarra fins a una orquestra A semblança de l’entremès, tractava de qüestions i escenes de la vida quotidiana, tot esdevenint un clar retrat costumista de la societat de l’època Si bé el terme ja fou emprat al segle XVII com a sinònim d’entremès, no designà una peça independent fins al segle XVIII, quan fou popularitzat per Ramón de la Cruz, el qual fou seguit per Antonio Soler, Blas de Laserna i altres A…

Professor de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre, dirigí, entre d’altres, els muntatges teatrals  El castigo sin venganza 1955, de Lope de Vega  El fiscal Requesens 1961, de Josep M de Sagarra  La torre i el galliner 1970, de Vittirio Calvino  Les alegres casades de Windsor 1972 i Hamlet 1976, de Shakespeare  La viuda trapella 1981, de Carlo Goldoni i  Batalla de reines 1984, de Frederic Soler Destacà com a director i realitzador d’adaptacions teatrals per a la televisió, com ara els programes Teatro catalán 1971-74, Lletres catalanes 1974-79, Teatro Club…

Era militar, d’ideologia liberal Utilitzà els pseudònims Martilo , El Barcelonés i Lariso Menardo Membre de la Societat Filosòfica i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 1820, escriví, amb Aribau, Ramon López Soler i Francesc Altés i Gurena, la peça dramàtica La libertad restaurada 1820, i, com a autor únic, la comèdia en dos actes La víctima de la Inquisición Publicà nombroses poesies al Diario de Barcelona  i un llibre que aplegava les seves obres de caràcter rococó i sentimentalista, titulat Ensayos poéticos 1821, que havia de ser seguit d’un altre recull d’…

Vinculat al Centre Excursionista de Catalunya i a la secció excursionista del Centre de Lectura de Reus A més de nombrosos estudis de geografia general i comarcal, és autor de les guies que escriví amb Joaquim Santasusagna, editades pel Centre de Lectura de Reus Les muntanyes de Prades , el Montsant i la serra la Llena 1929, Del Camp de Tarragona a l’Ebre 1931 i Les Valls del Gaià, de Foix i de Miralles 1934, textos sobre la història de l’excursionisme català i biografies com ara Mossèn Jaume Oliveres L’home preservat dels llamps de l’Aneto 1962, Norbert Font i Sagué, l’…

Fou mestre de capella a Sant Sebastià El 1795, durant la invasió francesa, es traslladà a l’església collegial de Logronyo, també com mestre El 1800 retornà a Sant Sebastià, on, fins el 1829, fou mestre a Santa María la Redonda Fou autor d’obres per a clavecí i de gran quantitat de música religiosa Ja en vida obtingué força èxit pel nord d’Espanya, on s’interpretaven sovint les seves misses, vespres, villancets i oficis de difunts Escriví obres per a l’aprenentatge del clavecí i algunes sonates dins la línia de Scarlatti El 1802 publicà a Sant Sebastià el tractat Instrucción metódica,…