Resultats de la cerca

Tingué diversos càrrecs oficials a Barcelona, Segòvia, etc, i especialment a Madrid Autor de poemes de gran popularitat Cantares , 1904 El libro de los cantares , 1909, i de “poemes científics”, reunits en Verdades poéticas 1879 En català publicà Poesies 1914 i Poesies catalanes 1917 Traduí al castellà L’Atlàntida de Verdaguer 1878 Conreà també la crítica literària, recollida en part a Acontecimientos literarios Impresiones y notas bibliográficas 1888-96 Membre de l’Academia Española 1908, altres obres seves són Geología aplicada 1880 i La ciencia como fuente de inspiración poética 1908

El 1953 traduí al castellà el llibre de Jacques Cousteau El mundo del silencio , que contribuí a la popularització de l’escafandrisme Fou instructor de la Federació Espanyola d’Activitats Subaquàtiques i fundador del Centre de Recuperació i d’Investigacions submarines CRIS Fou subdirector de la revista Mundo Subaquático i autor d’un manual de submarinisme, Cómo se efectúan las exploraciones submarinas Técnica de escafandra autónoma 1960 També publicà Guía submarina de la Costa Brava 1956, Els homes-peixos 1957 i L’exploració submarina a les costes catalanes 1969, entre d’altres…

Estudià filosofia i dret a València i Madrid i fou catedràtic de psicologia, lògica i filosofia a l’institut de València 1879-1918 Afiliat al partit carlí 1889, en fou un dels caps més destacats a València, el representà sovint com a diputat a corts i fou senador Integrista, escriví una gran quantitat d’articles i les narracions El guerrillero, Bocetos de brocha gorda 1866, Los mayos 1879, Sacramento y concubinato 1884, Quien mal anda cómo acaba 1890, 1905, Murmuraciones de vecindad 1893, Parroco 1905, etc, de caràcter moralitzant, i els volums España y la masonería i La madre de…

Miner, es traslladà a València a 21 anys per a exercir de mestre racionalista No tingué una excessiva pràctica organitzativa, però fou, en canvi, un important propagandista confederal a través d’una intensa activitat literària i assagística Collaborador assidu d' Estudios , escriví un gran nombre de novelles socials — Los Galeotes del Amor, Los sombríos, Como el caballo de Atila, Un puente sobre el abismo , etc— i obres doctrinals — Hacia una nueva organización social 1932, La Revolución actual española 1937, etc—, en les quals, proposant un programa mínim de realitzacions immediates, defensà…

Llicenciat a Barcelona el 1907 i doctorat a Madrid, fou deixeble de Josep-Antoni Barraquer i Roviralta Membre de la Sociedad Hispanoamericana de Oftalmología, del 1914 al 1920 exercí a l’Uruguai, el Brasil i l’Argentina Escriví nombrosos articles, conferències i treballs científics i de divulgació en català, castellà i portuguès, entre els quals destaquen Como se ensinha a ophtalmologia en Catalunha 1918, Màximes d’Higiene Ocular 1919, L’úlcera serpiginosa de la còrnia 1918 i L’origen de les ulleres 1931 El 1930 fou ponent del Sisè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Es formà amb Nolasc Valls i a Llotja Exposà per primer cop a Barcelona 1935 El 1944, becat, pintà al Marroc Exposà novament a Barcelona diverses vegades —des del 1942—, amb un parèntesi forçat 1947-63, així com a Bilbao 1969 Viatjà per Itàlia 1971-72, on obtingué la medalla d’or del quart concurs Cadorago-Lario de Como 1971 La seva pintura, centrada en el paisatge urbà o rural, participa de l’herència fauve i s’alinea entre els epígons de l’estètica de l’Agrupació Courbet Té obres a museus de Milà i Montecatini

Féu feines de periodisme cultural, fou professor de ciències polítiques a la Universidad Complutense de Madrid, investigador del British Museum de Londres i actualment dirigeix l’Escuela de Letras de Madrid Es donà a conèixer amb La media distancia 1984, llibre al qual seguiren El final del cielo 1990, Falso movimiento 1992, Punto de fuga 1992, Ciegas esperanzas 2000, premio Nadal Nunca seré como te quiero 1995, Cristales 2002 i Un amor pequeño 2004, entre d’altres Pel conjunt de la seva novellística, se'l considera un dels escriptors amb més projecció de les darreres dècades

Collaboradora del diari La Nación , assolí prestigi pel seu estil amè i satíric amb què feia la crònica del quotidià de la vida ciutadana Començà per la novella Hay que sonreir 1966, sobre els baixos fons portenys, de clima realista i sòrdid però amb molta tendresa Seguiren Los heréticos 1967, volum de contes, El gato eficaz 1972, novella fonamentada bàsicament en el llenguatge i en la utilització de l’inconscient Aquí pasan cosas raras 1976, relats, i Como en la guerra 1977, novella on intenta aprofundir en el protagonista, tant en les seves fantasies inconscients com en les seves grans…

Es doctorà amb Los pintores de camara de los reyes de España Fou director de l’Academia de la Historia 1956 i de la de Bellas Artes 1966 i del Museo del Prado 1960-68, que reorganitzà Autor de nombrosos escrits, cal remarcar-ne Fuentes literarias para la historia del arte español cinc volums, 1923-41 Antonio Rafael Mengs 1929 Dibujos españoles , 5 volums 1930 La colección Cambó 1955 Durero en España obra pòstuma, 1972 I, entre els molts estudis que dedicà a Goya, Goya 1930, Cómo vivía Goya 1946 i Goya, su vida y sus obras 1953

Llicenciat en filosofia i lletres, és autor d’una obra poètica marcada per l’entusiasme vital i un lirisme hedonista que inclou les influències de Cernuda, Kavafis i un cert dandisme decadent Sublime solarium 1971, El viaje a Bizancio 1978, Hymnica 1979, Huir del invierno 1981, premi de la Crítica, Como a lugar extraño 1990, Asuntos de delirio 1996, Celebración del libertino 1998 i Las herejías privadas 2001 Tot i que es considera sobretot un poeta, també ha escrit diferents assaigs i novelles, algunes de les quals són Chicos 1989, El burdel de Lord Byron 1995 i El charlatán crepuscular 1997