Resultats de la cerca

És autor de nombroses pintures religioses en què la pintura veneciana començà a allunyar-se de la tradició gòtica El Musée du Louvre de París i el British Museum de Londres conserven dos reculls de dibuixos seus, que contenen interessants perspectives d’arquitectura i que constituïren durant molt de temps fonts de temes per a la gran escola veneciana dels ss XV i XVI, de la qual ell fou l’iniciador Fou pare de Gentile, Giovanni i Niccolosa Bellini aquesta darrera fou muller de Mantegna 1453

Canvià la denominació el 1927 per la de Banco Nazionale del Lavoro e della Cooperazione, i dos anys més tard per l’actual El 1939 absorbí la Banca delle Marche e degli Abruzzi gran banca regional Estatitzat el 1983, el tresor italià n'inicià la reprivatització Aquest any la seva xarxa s’estenia a 10 estats europeus, 4 d’americans, i 6 d’asiàtics, i també a Austràlia, mentre que a l’Estat espanyol Madrid, Barcelona i València els seus actius sumaven 120 200 milions de pessetes

L’aliança havia de durar tres anys Els països contractants es comprometien a romandre neutrals en el cas que un d’ells fos atacat per una quarta potència a més, reconeixien a Àustria el dret d’annexionar-se Bòsnia i Hercegovina i donaven a Rússia la seguretat que els estrets no serien forçats per la Gran Bretanya Àustria-Hongria i Rússia es comprometien a no intentar de modificar el statu quo balcànic si no era de comú acord El tractat romangué secret fins el 1918

Hagué d’abandonar el país després de la gran desfeta soferta al pont de Mohi, sobre el riu Sajó 1241, lluitant contra els mongols conduïts per Bātū, els quals ocuparen Hongria fins a la primavera següent Per a l’obra de reconstrucció del país, assentà colons estrangers, entre els quals els comans La rebellió del seu fill Esteve el constrenyé a condescendir amb els grans senyors i tornà a publicar 1267, amb nous privilegis, la Butlla d’Or del 1222 Era germà de Violant d’Hongria

Redactor del diari “La Mañana”, pertangué al grup literari “Los Diez” Fou director general de biblioteques i ministre d’educació pública Preocupat de jove per l’adotzenament de la seva societat, s’inicià escrivint teatre Teatro escogido, 1947 Destacà com a novellista subjectivista de delicada agudesa El niño que enloqueció de amor, 1915 i dins el realisme psicològic en un to entre impressionista i clàssic El hermano asno , 1922 Mitificà el tipus d’heroi popular xilè, el "huaso" , a Gran señor y rajadiablos 1948

Aquesta fallida revolta, provocada pel decidit intent d’Adrià de romanitzar la Judea supressió de la circumcisió, edificació a Jerusalem d’un temple a Júpiter, etc, fou atiada per diversos rabins, entre els quals destacà ‘Aqibà ben Yosef Aquest sobrenom de Simó —personatge convertit per una gran part del poble en messies i que àdhuc arribà a encunyar moneda a Jerusalem— fou interpretat com a “fill de la mentida” pels seus contraris L’any 1960 en foren descobertes prop de la mar Morta diverses cartes autògrafes

Influït per l’expressionisme, esdevingué conegut amb la novella Vefarinn mikli frá Kasmír ‘El gran teixidor del Caixmir’, 1927 Adherit al socialisme, escriví novelles de tema social, com ara Salka Valka 1934, Sjalfstaettfolk ‘El poble lliure’, 1935 i la tetralogia Ljós heimsins ‘La llum del món’, 1940 La seva obra narrativa posterior, que inclou Islandsklukkan ‘La campana d’Islàndia’, 1946, Gerpla ‘Els guerrers’, 1952 i Paradisarheimat ‘El paradís retrobat’, 1960, s’inspira més en la tradició de la saga islandesa Premi Nobel de literatura 1955

D’una gran ductilitat interpretativa, fou premiat als festivals de Berlín i de Venècia 1956 i 1962 per Trapeze i per Birdman of Alcatraz El 1960 obtingué l’Oscar al millor actor per Elmer Gantry Altres films seus són The Killers 1946, Criss-Cross 1949, Apache 1953, Il Gattopardo 1963, The Swimmer 1965, The Professionals 1966, Gruppo di famiglia in un interno 1975, Novecento 1975, Atlantic City 1980, La pelle 1981, The Osterman Weekend 1983, Tough Guys 1986, Rocket Gibraltar 1988, Field of Dreams 1989, etc

Lluità a les ordres del general Dagobert a la Guerra Gran, al Rosselló Ascendit a general 1793, fou cap interí de les forces franceses fins a l’arribada de Dugommier Acabada la guerra, restà al Rosselló i s’hi casà 1794 Durant el domini napoleònic tornà a la vida activa fou diputat del cos legislatiu 1807 i participà en la campanya de Rússia com a inspector de la reserva de cavalleria de la Grande Armée Desaparegué durant la retirada, en el pas del riu Berezina

Professor a Zuric i Princeton EUA és autor d’un gran nombre d’obres, entre les quals Das Gebot und die Ordnungen ‘El manament i els preceptes’, 1932, Der Mittler ‘El mitjancer’, 1934, Der Mensch in Widerspruch ‘L’home en contradicció’, 1937 i Dogmatik 1946-60 Partidari primer de la teologia dialèctica per influència de Søren Kierkegaard i de Karl Barth, fonamentà més tard la teologia en la constitució dialogal de l’existència humana en la línia de Martin Heidegger i de Martin Buber