Resultats de la cerca

Conservadora dels museus i arxius nacionals, es dedicà a la història del seu país i sobretot s’especialitzà en l’edat mitjana Obtingué el premi Femina de crítica i història De la seva bibliografia cal destacar, entre d’altres, Lumière du Moyen Âge 1944, Les gaulois 1957, Les Croisés 1959, Histoire de la bourgeoisie en France 1960-62, dos volums, Aliénor d’Aquitaine 1966, Les Templiers 1974 i La femme au temps des cathédrales 1980

Fou compositor de cambra de Lluís XV de França, i del 1730 al 1756 fou un dels violons du roi Des del 1739 dirigí l’orquestra de l’Opéra, i fou director d’aquest teatre del 1757 al 1766 En collaboració amb François Rebel escriví cantates, ballets i unes deu òperes, la més cèlebre de les quals fou Pyrame et Thisbé 1726 El seu germà Louis Francoeur París 1692 — 1745 també fou violinista i compositor

Féu la seva tesi doctoral als Pirineus Recherches sur la morphologie des Pyrénées orientales franco-espagnoles, 1937, i ha publicat altres treballs sobre geomorfologia i geografia de la península Ibèrica Fou professor a Dijon, Estrasburg, Lilla i la Sorbona Féu estudis experimentals sobre la descomposició de les roques cristallines i publicà Précis de géographie physique générale 1959, Régions naturelles du globe 1970 i Processus d’érosion à la surface des continents 1981

Antic oficial d’una divisió cosaca, participà en la creació de l’òpera russa de París 1925-30 El 1932 formà la companyia dels Ballets Russes de Montecarlo, juntament amb René Blum El 1936 abandonà Montecarlo, i la seva companyia prengué el nom de Ballets Russes du Colonel de Basil 1936-39 i el d’Original Ballet Russe 1940-47 Organitzador enèrgic i d’una gran persuasió, continuà l’obra de Diaghilev

Colleccionista i historiador de l’art Viatjà per Europa i també pels Països Catalans i aplegà una important collecció d’obres d’art que llegà al Musée du Louvre Publicà Un printemps aux îles Baleares 1859, Histoire des faïences hispano-moresques à reflets métalliques 1861, L’Espagne 1874, illustrada per Gustave Doré, Fortuny, sa vie, son oeuvre, sa correspondance 1875, Les arts décoratifs de l’Espagne 1879, Les origines de la porcelaine en Europe 1883

Collaborà amb Hardouin-Mansart —el qual succeí en el càrrec de primer arquitecte del rei 1708— en la construcció de la capella del palau de Versalles L’Hotel du Lude a París 1710, la font de la Samaritana 1715, avui desapareguda, i la façana de l’església de Saint-Roch 1735 marcaren l’evolució del seu estil, que, sense apartar-se del classicisme francès, introduí uns elements de confort i una suavització del rigor acadèmic

Professor a Lovaina 1956, com a especialista del concili II del Vaticà i des de la seva posterior activitat sotssecretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, fou un dels principals portaveus de l’aspiració a anivellar la teologia catòlica i el catolicisme amb la concepció contemporània del món És autor de Littérature du XX e siècle et christianisme 1953-60 i L’homme moderne devant le salut 1965

Formà part de la direcció de La Nouvelle Revue française i publicà novelles i contes, d’intenció moralista entre d’altres L’Ordre premi Goncourt, 1929, el conte La Grâce 1941 i els reculls de relats Attendez l’aube 1970 i i Avons-nous véçu 1977 Publicà també assaigs de crítica Proche du silence , 1973 i el dietari Je vous écris 1960-63 El 1968 fou elegit membre de l’Académie Française

Les seves primeres novelles segueixen el corrent naturalista de Zola, com Palmyre Veulard 1881 o La femme de Henri Vanneau 1884 Però, a la recerca d’una problemàtica més profunda, abandonà el naturalisme i es dedicà a l’estudi de l’ànima i les passions humanes Le sens de la vie 1889, La vie privée de Michel Teissier 1893, Au milieu du chemin 1900, Aloÿse Valérien 1908, etc, són alguns dels seus nombrosos títols

De família humil, el 1785 es traslladà a París, on fou professor de literatura i participà activament en la Revolució Després dirigí a Perpinyà el Liceu de la Joventut i fundà l’Ateneu de la Llengua Francesa D’entre les seves obres hom pot destacar De la garantie sociale considérée dans son opposition avec la peine de mort 1796, Lettres académiques 1811-12, Cri du peuple français, etc També és autor de diverses poesies