Tot i que la visitaren alguns romàntics com Thiers, Mérimée, Taine o Stendhal, a mitjan segle XIX el Rosselló apareixia com una província molt excèntrica. Els viatgers tenien dificultats per copsar-ne tota l’originalitat geogràfica i ètnica.
Balneari Pujade, els Banys d’Arles, 1851.
CEDACC / J.L.V.
Amb tot, no sembla que els catalans mateixos coneguessin millor les seves muntanyes. Per als habitants de la plana, la Cerdanya i el Capcir eren contrades fredes i llunyanes que, a vegades, hom estava obligat a recórrer per raó de negocis, però mai per plaer. Pel que fa al Canigó, creien conèixer-lo suficientment, ja que en veien cada dia els cims des de la finestra. Però pocs foren els qui llegiren l’ ltinéraire descríptif et historique des Pyrenees, d’Adolphe Joanne, la primera edició de la qual (1859) inaugurà una sèrie famosa de guies. Si ho haguessin fet, hi haurien descobert una desmitificació del gegant català, que alguns llibres vells citaven encara com el punt més alt de tota la serralada: “L’ascenció del Canigó, que segons certs escriptors fa córrer perills de mort, no ofereix cap dificultat seriosa”. Uns anys més tard, el 1881, el mateix Joanne extreia del seu Itinéraire una guia especial consagrada als Pirineus Orientals i ja centrada en les estacions noves dels Banys d’Arles i de Vernet (Vernet les Bains, Amélie les Bains et les Pyrénées-Orientales).
El principal artífex de la descoberta geogràfica, històrica, arqueològica i pintoresca del Rosselló fou el jove bibliotecari de Perpinyà i futur historiador de la província Pierre Vidal, que es proposà de “fer conèixer un dels més bells departaments de França, un país que, fa a penes trenta anys, era desconegut per la major part dels nostres compatriotes!”. La seva Guide historique et pittoresque dans le département des Pyrénées-Orientales (1879) difongué els coneixements recollits pels seus predecessors, i més tard la Guide du touriste à Vernet et dans les vallées du Canigou (1881), menys erudita però més pràctica, descobrí una de les parts més pintoresques i més accessibles del Rosselló.
Se sap que el Club Alpin Français (CAF) va ser fundat el 1874 a París per a promoure el descobriment esportiu i científic de la muntanya. Aviat se’n multiplicaren les seccions provincials i, a final d’abril del 1881, després de diverses provatures, es constituïa, a Perpinyà, una secció que s’anomenà Section du Roussillon. Al mateix temps, a instàncies del director de l’establiment termal de Vernet se’n creava una altra al Conflent, amb el nom de Section du Canigou. El 1885, ambdues es fusionaren sota el nom de Section du Canigou, amb seu a Perpinyà.
Inicialment, l’objectiu de l’associació fou de donar a conèixer als catalans mateixos, i especialment als de ciutat, els cantons alts de la seva terra. Es tractava d’obrir la muntanya a tanta gent com fos possible a partir d’excursions, de condicionar camins i refugis, de redactar guies,,, L’alt Vallespir, el Conflent, la Cerdanya, el Capcir, esdevingueren així el blanc de les sortides dels diumenges. També es feu un gran esforç envers els alumnes dels col·legis i de les escoles normals de Perpinyà, i tota mena de caravanes escolars entre turístiques i muntanyenques travessaren el departament.
Es va començar a condicionar discretament la muntanya per a fer-la més accessible. Els esforços principals es feren al Canigó, on des del 1885 s’habilitaren i obriren diversos passos. També es plantejà la qüestió dels refugis: el 1885 se’n construí el primer, bé que modest, a la vall del Cadí, que s’esfondrà a causa de la neu. El 1896, el president del CAF es desplaçà fins al Canigó i, juntament amb els seus col·legues catalans, escollí el coll dels Cortalets per a instal·lar-ne un altre. De tornada a la capital sensibilitzà l’opinió pública a partir d’una conferència entusiasta a la Société de Géographie sobre el “Canigou et l’installation du futur chalet” que, juntament amb una monografia fonamental sobre el massís que Charles Lefrançois publicà a l’anuari del CAF, permeté de recollir els fons necessaris i de fer realitat el nou refugi, que s’inaugurà el 1899.
L’acabament del refugi desencadenà entusiasme i alguns veien als Cortalets “el nucli d’un centre de salut”. A més de la clientela local, hom somnià d’atreure rics turistes estrangers al departament. Els primers promotors confessaren de voler construir, seguint el model suís, línies de funiculars, de telefèrics, grans hotels, etc. Però, tot i que el 1903 els automòbils ja arribaven al refugi, el Canigó no va deixar de ser domini dels alpinistes.
El 1876, la creació del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va provocar una vasta empresa d’exploració de les muntanyes catalanes que aviat desbordà al vessant francès. Des del 1879, una expedició col·lectiva pujà al Canigó, la muntanya estimada en el cor de tots els catalans. A partir del 1880, mossèn Verdaguer feu diverses estades a Prada, durant les quals compongué el seu Canigó. Finalment, el 1883, una forta delegació del CEC fou rebuda solemnement a Perpinyà per la jove secció del Club Alpin. A partir d’aquell moment, gràcies a aquesta trobada de l’alpinisme, del patriotisme i de la poesia, el Canigó —però també el Puigmal, el Carlit, les muntanyes de Núria i d’Ull de Ter— començà a formar part del paisatge sentimental de tot Catalunya. Al cap de poc començava a editar-se la notable sèrie de guies de Cèsar August Torras “Pirineu Català”, model d’erudició i d’amor a la terra.
Grans viatgers arreu del món, els anglesos també es passejaren pels Pirineus. El 1835, el geòleg J.D. Forbes, que havia recorregut les estacions termals del Pirineu Oriental, invitava els seus compatriotes a abandonar les estacions superpoblades de la Bigorra o de Comenges per descobrir les del Rosselló, que, tot i el clima privilegiat i la virtut de les seves aigües, eren desertes de turistes. Forbes no fou l’únic anglès que s’interessà per les muntanyes rossellonenques. J.T. Francis, el 1853, i C.R. Weld el 1858 hi sojornaren i en lloaren el clima i les aigües, tot posant de manifest l’estat de subexplotació en què es trobava la zona.
Si la primera guia turística es degué a A. Joanne, com ja s’ha dit, la primera guia dedicada especialment als alpinistes fou obra de l’anglès Charles Packe. A la Guide of Pyrénées, for the use of the mountaineers del 1867 hi feia figurar els gegants catalans: el Carlit, el Puigmal, el Canigó. Hi hagué encara el comte Rusell-Killough i Harold Spencer, que, el 1865 i el 1898, respectivament, feren aportacions a la literatura del turisme o l’alpinisme pirinencs de la segona meitat del segle XIX.