Resultats de la cerca

La composició química del làtex varia segons l’espècie de la qual hom l’ha extret fonamentalment consta d’un 50% d’aigua, en la qual hi ha dissoltes o en suspensió substàncies lipòfiles, resines, esterines i d’altres substàncies, com proteïnes, enzims lacasa, bromelaïna, etc, en estat de fina emulsió En repòs, el làtex es coagula espontàniament al cap d’unes 24 hores, i també per addició d’àcid fòrmic o acètic És emprat en la fabricació d’articles de cautxú

Estudià a la Universitat Lliure de Brusselles Li fou atorgat el premi Nobel de química del 1977 per les seves aportacions a la termodinàmica, les quals el menaren a la formulació del teorema del mínim de producció d’entropia , tot fent una nova aportació a l’enfocament del segon principi de la termodinàmica Destacà també en el camp de la filosofia de la ciència Les seves investigacions són precursores del desenvolupament de la teoria del caos i dels estats de no-equilibri

Llicenciat en medicina 1847, fou catedràtic de química 1847-81 i rector de la Universitat de València 1874-81, càrrec des del qual reformà el Museu d’Història Natural i el Jardí Botànic, aconseguí la construcció d’una nova facultat de medicina i l’acabament del claustre de la Universitat Literària Estudià l’eclipsi de Sol del 1860 Introduí al País Valencià el procediment fotogràfic de Daguerre abans del 1840 i contribuí a la creació de l’Institut Mèdic Valencià 1841

Es llicencià a la Universitat Tecnològica de Munic, on posteriorment es doctorà en bioquímica 1972 Treballà a l’Institut Max Planck de Martinsried del qual també fou director Juntament amb el seu equip desenvolupà mètodes cristallins de proteïnes L’any 1988 li fou atorgat, juntament amb JDeisenhofer i HMichel, el premi Nobel de química per la seva contribució al treball sobre l’estructura molecular de les proteïnes de les membranes cellulars fotosintètiques i la transferència dels electrons en la fotosíntesi

Es graduà a l’Escola de Lió de Física, Química i Electrònica el 1954 i posteriorment treballà a l’Institut Francès del Petroli, del qual fou director de recerca Investigà sobre diversos processos petroquímics, dels quals destaquen el dimersol, l’alfa-butol i, sobretot, de la metàtesi de les olefines, el descobriment de la qual el féu mereixedor del premi Nobel l’any 2005 compartit amb Robert H Grubbs i Richard R Schrock Fou membre de l’Acadèmia de Ciències Francesa 1996

L’any 2000 rebé el premi Nobel de química, juntament amb AJHeeger i AGMacDiarmid, pel descobriment i desenvolupament dels polímers conductors La seva descoberta —anunciada pels tres premiats, després d’alguns mesos de treball en equip, l’any 1977— permeté començar a emprar els plàstics conductors en diverses aplicacions, com panells solars, telèfons mòbils, pantalles d’ordinadors de baixa radiació i rodets de fotografia El desenvolupament dels polímers conductors contribuirà a augmentar la velocitat dels ordinadors i a reduir-ne les mides

Es presenta com a dihidrat o tetrahidrat en forma de pólvores amargants, cristallitzades en petites agulles, de tast molt amarg És soluble en els solvents orgànics Té el punt de fusió a 178ºC És emprada com a desnaturalitzant d’alcohols i olis, i en forma d’hidroclorur o de nitrat en medicina, amb les mateixes indicacions que l’estricnina, tot i que sembla que hom li ha descobert clares propietats carcinògenes en anàlisi química té utilitat per a separar mescles racèmiques

La seva creació havia estat gradual Comprenia cinc seccions laboratoris de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades, de l’Institut de Química Aplicada, dels Serveis Tècnics d’Agricultura, de l’Escola d’Adoberia i de l’Escola Tèxtil Aquest darrer laboratori tenia al seu càrrec el condicionament Durant el govern de la Generalitat depengué del departament tècnic d’indústria i comerç, i a partir de la reestructuració del departament d’economia, per l’agost del 1937, fou òrgan del seu departament tècnic

Es llicencià a Barcelona 1913 i es doctorà el 1917 amb la tesi Electrólisis con corriente alterna Amplià estudis a Alemanya i a Suïssa, i en tornar-ne fou catedràtic de l’escola de perits industrials de Saragossa i de la de Madrid 1930 Collaborà amb Joan Abelló i Pascual en el camp de la indústria farmacèutica El 1940 esdevingué catedràtic d’enginyeria química de la Universitat de Madrid Realitzà tasques de recerca al CSIC El 1944 publicà La corrosión como fenómeno electroquímico

Estudià a les universitats de Leipzig, Heidelberg, Zuric i Manchester Fou professor de química a la Technische Hochschule de Karlsruhe 1911 i a la de Munic 1917 El 1936 s’establí als EUA com a professor de la Universitat d’Ann Arbor Michigan Establí, simultània però independentment de F Soddy, les lleis del desplaçament radioactiu lleis de Soddy , identificà el protoactini 1913 i desenvolupà la teoria quàntica de l’estructura electrònica molecular És autor de nombrosos tractats i coeditor en diverses revistes científiques