Resultats de la cerca
Es mostren 656 resultats
Théophile Bordeu
Metge francès, fou el definidor més brillant del vitalisme de l’escola de Montpeller, on fou professor.
Per mitjà del seu deixeble Paul-Joseph Barthez influí sobre l’escola vitalista catalana del s XIX La seva obra més important, Recherches anatomiques sur la position des glandes et leur action 1752, valora les glàndules, sobretot les limfàtiques, per a la regulació de les “forces vitals”
Nicolaus Steno
Geologia
Anatomista i geòleg danès.
Estudià els músculs i llurs moviments de contracció, la saliva, les glàndules lacrimals, el cor, els ovaris, etc, dels quals féu descobriments notables En geologia destacà sobretot per les seves recerques en cristallografia, sobre les roques sedimentàries, l’acció dels volcans i l’origen dels fòssils
cíclops
Carcinologia
Gènere de crustacis entomostracis de la subclasse dels copèpodes de petites dimensions, amb el cos allargat i format per un cefalotòrax, més o menys ovalat, i un abdomen cilíndric.
Les antènules són ben desenvolupades, especialment en els mascles Els sexes són separats, i les glàndules genitals, imparelles La respiració és cutània, i els aparells circulatori, digestiu i nerviós són poc evolucionats Viuen a les aigües dolces i són, com tots el copèpodes, un dels principals components del zooplàncton
Anatomia de la pell, cabell i ungles

L’epidermis i el derma, en conjunt, tenen un gruix que oscil·la entre 0,5 mm i 4
© Fototeca.cat
Anatomia humana
La pell, l’òrgan més extern del cos humà, recobreix la superfície de l’organisme i continua, als orificis naturals, amb les mucoses Es compon de tres capes de teixits diferenciats, de les quals la més externa és anomenada epidermis, la mitjana derma i la més profunda hipoderma En conjunt, constitueix una membrana gruixuda, resistent i flexible que en la persona adulta té una superfície aproximada d’1,5 m 2 a 2 i, si hom considera només el derma i l’epidermis, pesa uns 4 kg El gruix de la pell varia d’una persona a una altra, i és diferent segons la zona del cos de què es tracti L’epidermis i…
Flux vaginal o leucorrea
Patologia humana
És anomenada flux vaginal o leucorrea l’emissió de secrecions vaginals més viscoses i en una quantitat superior al que hom considera normal Moltes dones que no pateixen de cap trastorn tenen habitualment una petita pèrdua de secrecions per la vagina, compostes de secrecions de les glàndules del coll cervical i del vestíbul vaginal i de cèllules descarnades de la vagina i el coll uterí En general, aquestes secrecions són fluides i transparents, per bé que en algun moment se’n pot incrementar la densitat i adopten un to blanquinós No és estrany que a meitat del cicle menstrual, en el moment de…
fol·licle pilós
Anatomia animal
Aparell format per un pèl i la glàndula que genera la capa àcida de la pell.
N'hi ha en tota la superfície cutània, llevat del palmell de les mans i la planta dels peus La secreció glandular s’obre al coll del follicle sebaci Hi pot haver diverses glàndules sebàcies en relació amb un sol pèl Al nas, cada glàndula aïllada posseix un pèl petit
mucoproteïna
Bioquímica
Combinació d’una proteïna amb un mucopolisacàrid.
És una proteïna estructural de les membranes biològiques que comunica la qualitat de lubricant a les secrecions mucoses i al líquid sinovial de les articulacions dels vertebrats La mucina de les glàndules digestives conté mucoproteïnes i mucopolisacàrids Diverses fraccions mucoproteíniques obtingudes dels sucs gàstrics copulen amb la vitamina B 1 2
fura

Fura
Frank Vincentz (cc-by-sa-3.0)
Mastologia
Mamífer de l’ordre dels carnívors fissípedes de la família dels mustèlids, que ateny uns 40-55 cm de llargada i té el cos molt llarg i estret, cobert d’un pelatge groguenc al dors i bru al ventre i a les potes.
Tota ella fa una fetor considerable, a causa de la secreció d’unes glàndules anals Hom creu que prové de la domesticació del turó, però de sempre hom l’ha coneguda només en estat domèstic És emprada per a la caça de conills, modalitat que actualment és prohibida per la llei
Thomas Addison
Metge britànic.
Treballà al Guy's Hospital de Londres És conegut per la seva descripció de l’anèmia perniciosa 1849 i l’estudi de les malalties de les glàndules suprarenals 1855, bàsic per al desenvolupament de l’endocrinologia moderna Amb el seu nom és coneguda la insuficiència crònica suprarenal malaltia d'Addison
aixella
Anatomia
Regió del cos humà situada a la part inferior de la unió del tronc amb el braç.
Està envoltada de músculs pectorals, subescapular, etc Una pell fina, rica en glàndules sebàcies i sudorípares i poblada de pèl a partir de la pubertat, revesteix tota l’aixella i cobreix una capa abundosa de teixit que envolta l’artèria i la vena axillars, els nervis del plexe braquial i nombrosos ganglis limfàtics
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina