Resultats de la cerca

És al cim de la muntanya de Sant Julià S'hi han documentat restes d’una muralla del segle IV aC, al voltant de la qual se'n bastí una altra al principi del segle II aC, així com les restes d’un gran edifici que podria haver estat un temple L’ocupació perdurà fins al final del segle II aC Al peu de la muntanya s’ha descobert un extens camp de sitges datable entre el segle IV aC i el final del segle II aC

Explotades per la Societat de les Mines de Vetera fins el 1987 amb les de la Coma, a Vallestàvia Conflent, foren les úniques de les antigues mines de ferro dels Pirineus catalans que sobrevisqueren fins més tard gràcies a l’estructura favorable del jaciment La producció era de 90000 a 140000 t anuals El mineral era transportat per vagonetes aèries fins a Arles, on, fins el 1932, perdurà una petita indústria metallúrgica Al costat de la mina hi havia la colònia minera actualment refugi de muntanya

Aquesta indicació cronològica, molt estesa durant l’edat mitjana, és coneguda en els documents amb la fórmula anno a Nativitate Domini i vol dir que aquell any havia començat set dies abans que l’actual Fou molt emprada a Roma, a la cancelleria pontifícia, i s’estengué per tot Europa Una ordenança de Pere el Cerimoniós, a Perpinyà 16 de desembre de 1350, prescriu que els documents han d’ésser datats per l’any de la Nativitat Perdurà fins al començament del s XVIII

El 1746 formà societat a València amb l’impressor Cosme Granja, però a partir del 1749 treballà sol Es dedicà especialment a la impressió de plecs solts, romanços, relacions i obres religioses de poca extensió, tradició que perdurà fins l’any 1864 a càrrec de la seva vídua, Vicenta Devis 1780-1819, de la seva filla Maria Teresa Laborda i Devis 1820-25 i del nebot d’aquesta, Agustí Laborda i Galve , a la mort del qual 1864 la impremta passà a Joan Martí

Des dels anys trenta s’hi han realitzat diferents treballs d’excavació i des del 1979 el Museu Municipal de Badalona hi ha desenvolupat un pla sistemàtic de recerca que n'ha fet un dels jaciments ibèrics més extensament excavats de Catalunya Se'n coneixen diferents cases i carrers i part de la muralla Ocupat des de mitjan s IV aC, perdurà després de la conquesta romana i fou abandonat progressivament a partir del final del s II aC Ha estat declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya

La vila 256 h agl 1991, peraltencs 523 m alt és aturonada a la confluència dels barrancs de Calassanç i de Gavasa hi ha les ruïnes d’un antic castell L’església parroquial és dedicada a santa Maria després de la conquesta 1058-63 del sector pels comtes de Barcelona i d’Urgell esdevingué cap d’un arxiprestat de la diòcesi d’Urgell enclavat dins el de Lleida El 1697 s’hi establí un collegi d’escolapis Josep de Calassanç era fill de Peralta i noviciat que encara perdura

És de planta rectangular 52,2 x 12,4 m, de tres naus, amb entrada per un pròtir que dóna a un nàrtex, el qual comunica amb el temple a través de tres portes Al fons hi ha un absis central semicircular, amb una cambra a cada cantó, una de les quals conté una piscina baptismal cilíndrica, monolítica La construcció ha estat datada de vers la meitat del segle V, i la piscina, de cap a la fi del segle VI El culte hi perdurà fins a l’època islàmica

Després d’una època de decadència a partir del s XV, fou restaurat pel bisbe d’Elna Onofre de Reard el 1607 i perdurà fins a la Revolució Francesa Es conserven l’església —actual parròquia— i la casa prioral, que al s XIV foren voltades de muralles L’església, romànica ampliada al s XII, és de tres naus i tres absis ha estat modernament restaurada conserva quatre retaules barrocs s XVIII, la imatge de la Mare de Déu s XII i set pintures els Set Sagraments de Poussin

Fundada a la segona meitat del segle XI, l’església fou consagrada el 1099 per sant Ot era filial de la canònica d’Urgell el prior era sempre canonge de la Seu Secularitzada el 1255 i definitivament el 1272 tenia aleshores sis canonges, esdevingué collegiata secular a la fi del segle XV, que perdurà fins a mitjan segle XIX El 1423 el bisbe Ferrer d’Urgell havia intentat d’establir-hi la capitalitat de la diòcesi, però tingué vida efímera L’església fou molt refeta al segle XVIII, però conserva alguns elements antics

El costum antic de prendre pa consagrat que hom s’enduia i guardava a casa en píxides, arquetes, etc, perdurà fins al segle IX, que restà exclusivament de norma la reserva a les esglésies, normalment a la sagristia Les lluites dogmàtiques sobre la presència real segle XIII i en temps de la Reforma introduïren el costum de fixar els sagraris sobre els altars, primerament els secundaris, més tard sobre el mateix altar major, per poder adorar més fàcilment l’eucaristia Les normes actuals aconsellen un lloc especial fora del presbiteri