Resultats de la cerca

Estudià al conservatori de la seva ciutat natal abans de fer-ho al de París Després de cursar estudis de violoncel, passà als de direcció orquestral El 1925 guanyà el Premi de Roma de composició Després d’un periple per Marsella i Bordeus, dirigí l’orquestra de l’Òpera Còmica de París entre els anys 1927 i 1932 El 1928 fundà, juntament amb E Ansermet i A Cortot, l’Orquestra Simfònica de París Deu anys més tard, i després d’haver dirigit diverses orquestres arreu del territori francès, tornà a la capital, on es feu càrrec de l’Òpera fins el 1945 Aquest darrer any, i fins al 1962, impartí les…

Rebé les primeres lliçons de música de la seva mare, i continuà la seva formació al Conservatori de Frankfurt Entre el 1921 i el 1930 fou el director de l’activitat concertística de Magúncia Nomenat director de la Ràdio de Frankfurt 1929, exercí el càrrec fins el 1937 i pogué conèixer els grans compositors del moment, cosa que li feu refermar el seu compromís amb la música contemporània Fou director de les òperes de Münster 1937-41 i Estrasburg 1941-44 i de l’Orquestra Filharmònica de Munic 1945-48 En 1948-62 dirigí l’Orquestra de la Ràdio de Baden-Baden El 1950 inicià una estreta…

Anàloga als intermezzi de les òperes italianes, fou conreada durant el s XVIII, sobretot a la cort madrilenya, d’on passà a l’Amèrica llatina Eren composicions per a un solista o per a dos o tres personatges, amb acompanyament instrumental Originàriament la tonadilla era un gènere popular que s’orientà d’una manera lenta cap a temes mitològics o galants Els principals autors des del 1750 fins al 1770 foren AGuerrero, LlMisón, MPla, PEsteve i JValledor Llurs obres eren folklòriques, còmiques i satíriques Durant el període del 1770 al 1790 la tonadilla es convertí en una obra dramàtica de breus…

En alguns casos només hi ha un personatge i aleshores rep el nom de monodrama o dos duodrama El gènere fou moda al segle XVIII, arran de les primeres creacions d’aquest estil Pygmalion , 1775, de Jean-Jacques Rousseau Jirí Antonín Benda també en compongué, i es feu famós amb alguns dels seus duodrames El procediment tingué una forta volada els darrers anys del segle XVIII i els primers del segle XIX, i fou adoptat per diversos compositors com a recurs dramàtic en algunes escenes crucials d’òperes Zaide , de Mozart Fidelio , de Beethoven Der Freischütz , ’El caçador furtiu', d’A von Weber…

Després d’haver estudiat a Reus i a Vic, amplià estudis a Barcelona amb el pianista Nogués Residí a Mataró, on exercí de professor de dibuix al Collegi Valldemia Fou mestre de la família del primer comte de Güell Intervingué en la fundació de l’Orfeó Català i de l’Associació Musical de Barcelona Escriví quatre breus òperes escolars, l’òpera Julio César i el drama líric Garraf Compongué l’oratori Santa Isabel de Hungría , per a quatre cors, orquestra i orgue, una missa de rèquiem per a veus i orquestra, Epitalami , per a orquestra i orgues, obres de música de cambra i peces per a piano De la…

Estudià amb Conrado del Campo i Paul Dukas Fundador 1960 de la banda municipal de Sant Sebastià que dirigí fins el 1969, fou director de l’orquestra de cambra de Guipúscoa 1960-70, i professor d’harmonia al conservatori de Sant Sebastià 1948-82, del qual fou també director 1962-81 El 1937 guanyà el Premio Nacional de belles arts de San Fernando pel Quartet de corda Escriví, entre d’altres, Concierto vasco per a piano i orquestra 1947, les obres corals Aránzazu oratori, 1943 i poema simfònic del 1957, Charmangarria zera 1948, Eusko Salmoa 1980, Mitoen Sinfonia 1993, les òperes Zigor 1963 i…

Estudià pantomima amb Jacques Lecoq Des del 1971 dirigí produccions a Frankfurt, Berlín i Colònia Collaborà amb els dramaturgs Dieter Sturm i Christoph Leimbacher en la direcció del Teatre Schaubühne am Leniner Platz de Berlin 1985-1988 El seu muntatge de Terre étrangère de Schnitzler pel Théâtre des Amandiers de Nanterre 1984 li valgué ésser guardonat per l’associació de crítics El 1996 obtingué un triomf internacional amb Jouer avec le feu , de Strindberg El 1998 assumí la direcció teatral de les Wiener Festwochen i fou guardonat amb el premi teatral de Berlín També ha dirigit moltes òperes…

Perfeccionà els estudis a Leipzig i a Viena Dirigí l’escola d’orgue de Brno 1881-1919, que transformà en conservatori 1919, des del qual exercí un mestratge remarcable per la seva modernitat Recollí, d’una banda, el folklore moravià, i d’altra banda, evolucionà cap a un expressionisme, sense abandonar mai la música nacionalista Especialment notables són les seves òperes, com Jenufa 1904 estrenada a Barcelona el 1965, Kata Kabanová 1921 basada en una obra d’Ostrovski i estrenada a Barcelona el 1973, Příhody Lišky Bystroušky ‘La guineueta astuta’, 1924 i Z mrtvého domu ‘De la casa dels morts’,…

Estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona i posteriorment amplià la seva formació amb B Casablancas i JA Amargós Defensor d’un concepte de música integral, és un creador proper al món del jazz, la música popular i el flamenc Ha fet collaboracions amb Santiago Auserón i el cantaor Miguel Poveda, en els projectes Poemas del exilio —premi Ciutat de Barcelona, 2004— i Desglaç , on musicava i portava a un registre flamenc poemes de Rafael Alberti i poetes catalans És autor de les òperes Ruleta Ópera para un fin de siglo 1998 i Juana 2005, ambdues en format de cambra, i La cabeza del…

Estudià la carrera d’enginyer industrial i alhora contrapunt i composició amb Josep Soler Amplià estudis a Darmstadt 1972 Autor, entre altres obres, de Cinc peces per a piano 1970, Isoritme 1971, per a conjunt instrumental, Saudade , per a dues flautes, The Ascension of Saint Rose of Lima , per a orgue 1973, Cercles 1974, Vuit peces per a orquestra 1974, Apsara II, per a trio 1975, Quartet de corda 1976, Ophiusa , per a flauta, Visió experimental , per a gran orquestra, Un fosc accent, una fosca presència 1979 i Hora foscant 1981, per a cors, L’ombra 1979, Cordèlia 1979, per a conjunt…