Resultats de la cerca

La part més antiga, que comprèn 200 folis, fou escrita entre el 1209 i el 1219 la segona part, relligada posteriorment, fou escrita entre el 1318 i el 1323 i conté 38 folis L’obra és una font historiogràfica bàsica per a la història de la Catalunya carolíngia i comtal El llibre es coneixia ja amb aquest nom durant el segle XVI, nom que prové d’una lectura defectuosa del primer document copiat, un privilegi del rei Carloman de l’any 881 Es desconeixen els autors de les còpies, però es constata una gran semblança entre la primera part i el Llibre gran de la Sagristia major de la catedral de…

Els més antics daten del selge X, però foren abundants durant els segles XII i XIII, i arribaren fins a l’època moderna La possibilitat que els documents originals es poguessin deteriorar o perdre impulsà a fer-ne aquestes còpies –normalment en còdexs, però també en rotlles–, a vegades no d’una manera íntegra sinó també en forma de resums Aquestes còpies eren destinades a l’ús intern i a la seva consulta, però especialment a l’administració dels béns propis El valor històric dels cartularis consisteix en el fet que proporcionen una sèrie homogènia de documents i són d’un gran valor per a l’…

El nom li fou donat al s XVII perquè hom creia que el document més antic era de Carlemany Actualment es conserva a l’Arxiu Diocesà de Girona Conté preceptes dels reis francs i documents dels comtes de Barcelona i d’altres personatges privilegis reials, concòrdies, testaments, donacions, compres relacionats amb el patrimoni de l’església de Girona La part més antiga 380 folis fou escrita al començament del s XIII Els amples marges i els espais en blanc foren aprofitats per a copiar-hi nous documents dels s XII i XIII La segona part, relligada posteriorment, fou escrita al s XVI i presenta…

La presentació dels cartularis, almenys fins al segle XIII, se sol ajustar a unes característiques determinades gran format de quart major a foli major, en pergamí, escrit a dues columnes en lletra librària Els cartularis constitueixen una important font historiogràfica Cal esmentar el cartulari del bisbat de Fulda, del segle IX, un dels més antics, el Becerro gótico de San Pedro de Cardeña, i el Libro gótico de Sant Joan de la Penya Entre els catalans, el d’Alaó, en forma de rètol, el primer de Gerri, del segle XI, el de Lavaix del qual només es conserva una còpia del segle XVIII, el d’…

Gràcies a la recent redescoberta del Cartoral de Santa Maria de Roses Arxiu Diocesà de Girona coneixem notícies prou importants sobre el vilar de Rustià o Rusticià, on hi havia una església La primera vegada que s’esmenta és el 898, en la venda d’un camp situat a “ Rusticiano” Les possessions i els drets que hi tingué l’abadia de Santa Maria de Roses anaren creixent des del segle X fins al segle XIII La dotació del comte Gausfred a aquest cenobi de l’any 976 concedia, a més d’una diversitat de possessions en aquest lloc, la seva església “ in loco qui dicitur Rusticiano…

Estudià al Seminari de Girona i a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i professà al seminari, al Collegi Universitari de Girona i a la Facultat de Teologia de Barcelona Es doctorà en història de l’Església amb una tesi sobre les relacions Església-Estat a l’Espanya de la segona meitat del segle XVII És també llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona i membre corresponent de la Real Academia de la Historia Director de l’Arxiu Diocesà de Girona des del 1980, n’ha confeccionat nombrosos inventaris, i ha editat fonts i repertoris documentals del fons del mateix…

Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al segle XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60 000 documents, i des del 2001 n A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses 1986, Rutes d’art sacre 1986, Impresos gironins de la…

El despoblat de Vilba, on s’han fet unes prospeccions arqueològiques fa pocs anys, és situat sobre la cresta d’una roca calcària, als contraforts de la fallada de Malpàs, allí on hi degué haver el castell del mateix nom Les primeres notícies del lloc de Vilba són insegures car aquest topònim sembla que podria designar qualsevol altre petit vilar Així, al cartoral de Santa Maria de Lavaix hom troba esment de l’adquisició per part del monestir, l’any 956, d’un alou a la villa anomenada Biluva , en el lloc dit Erta de Sas, per tant, lluny d’on hi ha l’emplaçament de l’indret de…

Vora Pedrui es localitza el tossal del Corb Allí hi ha vestigis d’antigues construccions que podrien correspondre a una vella fortificació romànica Al cartoral d’Alaó hi ha copiats diversos instruments de final del segle X i principi del segle XI que consignen un castro Guirbi o Gorbi amb epígrafs idèntics Alguns d’aquests esments s’han de relacionar amb Pedrui i amb el castell del Corb Vers el 1020 el prevere Borrell lliurà al cenobi d’Alaó i a l’abat anomenat Arnau, fill de Dacó, una vinya que tenia “ in castro Corvi, in loco ubi dicitur Susiatus ” Futures recerques…