Resultats de la cerca
Es mostren 41 resultats
centralització
Dret administratiu
Estructuració de l’administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central
.
Inversament, pressuposa una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d’altres organitzacions separades d’ordre local o institucional
sèrie
Lingüística i sociolingüística
Conjunt ordenat d’elements fonològics que tenen un tret, positiu o negatiu, en comú.
Anomenada també correlació o sèrie correlativa , serà marcada, si el tret comú és positiu, i no marcada, si és negatiu Així, per exemple, en català b, d, z, z, ž, ž, z, y, g formen una sèrie marcada quant a la sonoritat, i p, f, s, t, š, s, k la formen no marcada per manca de sonoritat
Quaderns Literaris
Col·lecció literària fundada i dirigida per Josep Janés el 1934.
Fins el 1938 publicà 222 números, una part dels quals corresponien a la “Biblioteca de la Rosa dels Vents” que, malgrat una numeració pròpia, mantenia la numeració correlativa dels Quaderns literaris Precedent de les sèries de butxaca, publicà sobretot, obres estrangeres Merimée, Thackeray, Nerval, Sterne, Swift, Tolstoi, Papini, Bontempelli, però també Eugeni d’Ors, Benguerel i J M Folch i Torres, entre altres
música
Música
Del llatí musica, traducció del grec mousiké ('de les muses').
En grec clàssic, mousiké és un adjectiu que pressuposa el substantiu tékhne L’expressió completa és, doncs, he mousiké tékhne , que cal traduir per ’l’art músic', i que vol dir ’qualsevol art o tècnica presidit o governat per les muses' Una de les dificultats principals per a comprendre aquest mot rau en la desaparició de les muses del nostre món Les muses eren éssers divins femenins que, sota la tutela d’Apollo, d’una banda divertien els déus de l’Olimp amb cants i cors i, de l’altra, eren l’origen de l’art, de l’habilitat o saber fer que permet formar qualsevol cosa refinada, elegant o…
plec de descàrrec
Dret
Enumeració raonada i correlativa dels extrems que s’oposen als càrrecs que figuren en un plec de càrrecs.
Les astèrides
Entre les astèrides raregen els arbres i els arbusts les flors són entomòfiles i sovint zigomorfes, gamopètales i amb un sol verticil d’estams Les astèrides són les més evolucionades de totes les dicotiledònies Tot i les nombroses excepcions que hi ha, solen tenir les flors pentàmeres, tetracícliques, amb un sol verticil d’estams i un gineceu format per dos carpels soldats És freqüent que les flors s’agrupin en inflorescències denses, que funcionalment són equivalents a una sola flor pseudant, com és el cas de l’escardot Dipsacus sylvestris , que veiem a la fotografia En aquesta planta les…
aparellat | aparellada
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que pertany a una sèrie correlativa d’oposició fonològica bilateral, com ara de llarg/curt, sord/sonor, oclusiu/fricatiu, etc.
S'oposa al concepte de fonema correlatiu o correlat perquè aquest pot ésser membre d’una oposició multilateral, i al de no-aparellat quan es tracta d’un fonema no oposable bilateralment En català, com en totes les llengües, hi ha nombrosos fonemes aparellats p/b, p/f, p/m són aparellaments del fonema p en virtut d’altres tantes oposicions bilaterals
lleuda
Història del dret català
Impost que gravava l’entrada de mercaderies a les ciutats i viles on hi havia mercat.
De vegades rebia unes altres denominacions peatge, portatge, barra, teloni , i d’altres vegades era relacionada amb altres exaccions, com el passatge , la reva i l' hostalatge En el fons, tots aquests drets formaven part d’un mateix sistema impositiu, que gravava l’entrada de mercaderies per tarifa fixa i no pas ad valorem , com els delmes La referència més antiga coneguda a Catalunya és el precepte adreçat pel rei Odó al bisbe de Vic Gotmar, el 889, pel qual donà a la catedral el terç del teloni dels mercats de Vic i Manresa, que posteriorment 957 fou donat pel bisbe Guadamir a la canònica…
assaig
Portada del primer volum d’una edició dels Essais de Michel de Montaigne (París 1725)
© Fototeca.cat
Literatura
Gènere en prosa, bé que el nom ha estat ocasionalment aplicat a obres en vers (Pope, Voltaire), no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc, amb voluntat de creació.
Oscilla en longitud entre l’article i el llibre i adopta formes molt diferents la pura divagació — Essais de Montaigne—, la dissertació sistematitzada — Essays on population de Malthus—, el diari íntim — Fragments d’un journal intime d’Amiel—, el “diccionari” — Dictionnaire philosophique portatif de Voltaire—, l’epístola — Lettres persanes de Montesquieu—, el diàleg — Dialogues concerning natural religion de Hume—, etc Bé que fou Montaigne qui el batejà amb els seus Essais 1580-95 i qui n’és generalment considerat com l’iniciador perquè, de més a més, aconseguí un equilibri paradigmàtic entre…