Resultats de la cerca

En lògica moderna, especialment a partir de Frege, hom tendeix a considerar-la sinònim de referència i extensió i a oposar-la a connotació, significat, sentit, comprensió o intensió La denotació és funció específica, i generalment única, dels noms propis en la mesura que aquests identifiquen —sense tenir un significat propi— individus, poblacions, accidents naturals, etc

Per a BPottier, en semàntica, la diferència entre denotació i connotació es relaciona amb l’oposició entre actual i virtual , que dóna lloc a la noció de virtuema

En la lògica moderna, conjunt de notes que designen un objecte o que constitueixen un concepte En aquest sentit, hom tendeix a identificar la connotació amb la intensió i a oposar-la a denotació

Hom la confon amb la denotació i la referència, de les quals es diferencia perquè indica, en el cas que es refereixi a una realitat, el concepte d’una cosa més que no pas la cosa mateixa

Hom tendeix a considerarla equivalent a la denotació i a la referència, i a oposar-la a la comprensió i a la intensió No obstant això, des d’un punt de vista lògic, l’extensió no es concep com una quantitat d’objectes, sinó que inclou únicament entitats com gèneres o espècies

Entesa sovint com a equivalent a la denotació, la significació només correspon, segons Husserl, als signes significatius, en contraposició als signes indicatius els quals assenyalen, però no signifiquen en aquest sentit coincideix més pròpiament amb l’expressió, bé que aquesta no hi sigui sempre identificable, pel fet que la significació confereix sentit a l’expressió

Més estrictament, aquest terme ha estat reservat per al substantiu Hom s’ha acostumat a dividir-lo en comú , que designa tots aquells éssers als quals pot ésser aplicat de la mateixa manera, tant els éssers reals com tot allò que hom pot concebre com una entitat, encara que sigui abstracte, i propi , aplicat només a un ésser considerat en particular noms de persona, geogràfics, d’éssers personificats La definició de nom propi no apareix prou clara a molts lingüistes pel fet que sovint els noms propis tenen o poden tenir també una pluralitat de referents Alguns lingüistes atribueixen al nom…

La primera distinció que la gramàtica tradicional feia entre els substantius era la que separava el nom apellatiu o comú p ex ciutat , del propi p ex Barcelona La natura de la diferència ha estat molt debatuda, generalment en termes tals com el d' espècie i individu, connotació i denotació, comprensió i extensió , etc Són termes filosòfics i, en efecte, el debat és filosòfic Lingüísticament és buit, car, com feu veure James Harris 1751, els noms propis són marginals a la llengua, i això en tres sentits la majoria dels noms propis es fabriquen per procediments extralingüístics la…

Exemples de diglòssia són algunes aristocràcies europees abans de la Primera Guerra Mundial llengua A el francès llengua B la del país corresponent, la comunitat suïssa alemanya llengua A alemany comú llengua B suís alemany i la societat catalana en el seu conjunt, bé que amb diferències regionals històriques situació més atenuada a Catalunya que al País Valencià o al Rosselló Alguns autors distingeixen entre diglòssia em> parcial i diglòssia total segons que l’alternança dels parlars A i B es produeixi amb pressions de caràcter polític externes ocupació militar, opressió nacional o no…

Molt sovint hom contraposa la creença a la certesa, en el sentit de simple opinió no verificada o no verificable En contexts religiosos i teològics, els termes fe 1 i creença són utilitzats de forma equivalent i, de fet, així s’esdevingué en tota la filosofia medieval, en la qual la creença era referida quasi exclusivament a Déu i les veritats de la revelació No fou fins a l’època moderna que hom desproveí aquest terme de connotacions teològiques, utilitzant-lo com més va més en contexts exclusivament filosòfics Així, per als racionalistes la creença era la conseqüència de l’evidència dels…