Resultats de la cerca
Es mostren 17 resultats
esfagne
Botànica
Gènere de molses, de l’ordre de les esfagnals, que viuen en torberes, aiguamolls i indrets molt humits, d’aigües àcides, on formen gespes esponjoses, de color verd clar, rosat o vermellós, integrades per plantetes de creixement apical indefinit, que es moren per la part inferior i originen la torba
.
N'hi ha als Pirineus i a les regions humides d’una gran part del món
esfagnals
Botànica
Ordre de la classe de les molses, els membres del qual presenten fulletes formades per dos tipus de cèl·lules, unes de verdes, petites i de paret gruixuda, i unes altres de grosses, incolores, mortes i amb porus en llur paret cel·lular, encarregades d’emmagatzemar aigua.
Es caracteritzen també pel protonema laminar i perquè l’entoteci dóna lloc a la columella L’únic gènere és l' esfagne Sphagnum
taigà

Distribució geogràfica de la taigà
© Fototeca.cat
Geobotànica
Bioma propi de les terres boreals d’Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord, caracteritzat pel predomini del bosc de coníferes perennifòlies (pícees, avets, pins boreals) o caducifòlies (làrixs).
Les temperatures hivernals són baixes i les precipitacions són moderades i en bona part cauen en forma de neu El sòl típic és un podzol El sotabosc és pobre i consta d’ericàcies subarbustives, d’algunes herbes humícoles i de molses Als llocs entollats hi ha torberes d’esfagne Als indrets més afavorits es desenvolupen comunitats megafòrbiques També s’hi troben bosquets de bedolls i salzes El bosc subalpí pot ésser considerat com una irradiació extrema, cap al sud, de la taigà
Creu Casas i Sicart

Creu Casas i Sicart
© IEC / Orbita Max
Biologia
Farmacèutica i briòloga.
Fou professora adjunta 1949-67 i agregada 1967-71 de fanerogàmia de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i la primera titular de la càtedra de botànica de la Universitat Autònoma de Barcelona 1971-83, on inicià el 1971 l’Herbari de Briòfits de la Universitat Autònoma de Barcelona, que reunia les recolleccions personals que havia fet des del 1942 uns 50000 especimens Especialitzada en briòfits, la seva aportació fou decisiva per a la formació d’una escola briològica catalana amb projecció internacional Fou autora de més de dos-cents treballs en aquest camp, entre els quals…
muskeg
Aiguamoll, especialment el que conté esfagne i sovint presenta tofes d’herba, propi de la part septentrional de l’Amèrica del Nord.
torba

Torba
© Fototeca.cat
Geologia
Tipus d’humus d’estructura fibrosa, format en un medi anaeròbic i saturat d’aigua, raó per la qual la descomposició i humificació de la matèria orgànica hi són molt lentes.
Hom distingeix una torba oligotròfica , de pH molt àcid, pobra en cendres i en nitrogen, típica de les torberes altes, i una torba mesotròfica , de pH neutre, rica en cendres i en lignina, pròpia de les torberes baixes Des del punt de vista geològic és el primer graó de la cadena de formació del carbó i a les torberes actuals pot ésser estudiat el desenvolupament del procés De color negre o marró i d’aspecte esponjós, la seva estructura vegetal pot ésser observada a ull nu Es forma als aiguamolls anomenats torberes , en els quals es desenvolupen, ordinàriament, una gran quantitat de molses i…
Austràlia
Paisatge prop de Pemberton, Austràlia
© Fototeca.cat
Continent
Continent situat entre 10°41´ i 39° S de latitud i entre 113°9´ i 153°39´ E de longitud.
Constitueix pròpiament una illa vorejada al sud i a l’est per l’oceà Índic, al nord per les mars de Timor i Arafura i a l’oest per la mar del Corall, l’oceà Pacífic i la mar de Tasmània Aquesta última la separa de Nova Zelanda l’estret de Torres, al nord, de Nova Guinea, i l’estret de Bass, al sud, de Tasmània El relleu Austràlia es divideix en tres àrees estructurals clarament diferenciades els plegaments orientals, les terres baixes del centre i el massís occidental Vista del litoral de la costa de l’estat australià de Victòria © Corel Professional Photos Els plegaments orientals Els…
Les esfàgnides o esfagnes
Capítols rameals característics de la porció terminal dels caulidis dels esfagnes, en aquest cas de Sphagnum subsecundum, a l’Hospital de Viella Alta Ribagorça Víctor Canalís Els esfagnes constitueixen un grup molt antic i especialitzat de molses acrocàrpiques, de color blanquinós, verd poma, brunenc o vermellós, que viuen en llocs més o menys embassats Les espores germinen en presència de fongs, amb els qui viuen en simbiosi, donant un protonema tallós, retallat, que originarà un sol gametòfit Aquest, més o menys alt, presenta branques característiques, en grups de…
La flora i el poblament vegetal de la taigà
Sempre els mateixos arbres Només al llarg d’uns pocs quilòmetres de selva plujosa tropical hom pot trobar algunes desenes d’espècies d’arbres i centenars, si no milers, d’altres espècies vegetals A la taigà, en canvi, són freqüents els espais infinits, de centenars i fins i tot milers de quilòmetres, coberts per boscos extraordinàriament monòtons pel que fa als arbres, una sola espècie, i quant a l’estrat herbaci i subarbustiu, la dominància absoluta de només un parell d’espècies Si s’exclouen les plantes introduïdes, a la zona eurasiàtica de la taigà la quantitat total d’espècies de plantes…
Els ambients rics en briòfits
Hem vist com els briòfits prefereixen els ambients on la humitat es manté sense massa discontinuïtats durant el període favorable per al creixement Les exigències de cada espècie són, però, molt variables, no solament pel que fa a les necessitats d’humitat, sinó en relació amb la reacció pH del medi, illuminació, temperatura, durada del període favorable, etc Hi ha força espècies de briòfits, sovint comunes, que són eurioiques, és a dir, adaptades a un ample ventall de condicions ecològiques D’altres són, però, més estenoiques, i apareixen lligades a condicions ecològiques més estrictes Per…