Resultats de la cerca

El mot fisc que significava ‘bossa per a guardar-hi els diners’, originàriament, en el dret romà, es referia al tresor públic Des de l’inici de l’època imperial, hom distingeix el tresor públic del de l’emperador, i el nom de fisc restà per a aquest, mentre que aquell era anomenat erari públic del poble romà Aquesta distinció es mantingué en el dret visigòtic, bé que d’una manera no tan clara Tot el fisc corresponia al rei, però hom feia distinció entre el patrimoni del rei i el de la corona el primer corresponia als hereus, en morir el rei, mentre que l…

A vegades fisc era sinònim de feu o de benefici eren béns patrimonials dels reis francs, dels comtes o d’altres senyors, exempts d’altre domini, sense cap correlació amb el sentit d’erari públic en molts casos fisc era equivalent a erm o territori no adjudicat Com a norma general, s’entenia que els fiscs eren patrimoni del príncep

Així, arribat el cas d’exigir el compliment de l’obligació, si el deutor no la feia efectiva, podia ésser empresonat com a deutor del fisc Habitualment contenia la clàusula dita guarentigia , que facultava els jutges a executar els béns del deutor com si l’obligació provingués d’una sentència ferma Les escriptures de terç havien d’ésser registrades a la cort del jutge ordinari de la vegueria o del territori baronial

Pàgina d’un exemplar manuscrit de la Lex Visigothorum , segle VII BNM / Aisa Què calia pagar per a adquirir la propietat d’un instrumentum vocalem , és a dir, una eina parlant com deien els juristes romans, en època carolíngia Què era més car, l’ instrumentum vocalem esclaus, l’ instrumentum semivocalem bestiar o l’ instrumentum mutum eines Depenia de la qualitat de l’ instrumentum , dels serveis que se’n podien obtenir La modalitat esclavista de producció devia entrar en crisi al final del segle VII, i, després, la invasió musulmana segle VIII i les posteriors lluites entre cristians i…

Doctor en els drets civil i canònic, professor de l’estudi general de Barcelona i advocat general del fisc al Principat de Catalunya És autor d’una introducció erudita i encarcarada al volum primer de les Decisiones de Bonaventura de Tristany i Bofill-Benac 1686

Regulat per l’usatge Quoniam ex conquestione segles XII-XIII, Jaume I el declarà obligatori el 1251 Ni el fisc ni els senyors quan pledejaven contra un vassall no estaven obligats a fer-lo, i els clergues no el podien fer sense llicència de llur prelat

Algunes universitats o municipis, a vegades per compra i a vegades per privilegi, obtingueren aquest dret per cessió del senyor, dret que es transformà, així, en un dels ingressos del fisc local Aquest dret s’extingí amb l’abolició de les jurisdiccions senyorials l’any 1813

Escanyaven llurs víctimes i s’apoderaven de llurs riqueses Documentats al s XII, llur professió era reconeguda i sotmesa a les exigències del fisc Les fortes mesures britàniques per a suprimir-los el governador WBentinck n'empresonà uns 1 500 el 1835 arribaren a la quasi extirpació total vers el 1861