Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
Pere Fouché
Lingüística i sociolingüística
Lingüista.
Especialitzat en fonètica, el 1923 en fou professor a la Universitat de Grenoble el 1931 passà a la Sorbona, després d’haver explicat història de la llengua francesa a Estrasburg 1926 A París dirigí l’Institut de Phonétique, el Musée de la Parole, la Revue Internationale d’Onomastique i Le Français Moderne El 1924 publicà la seva important tesi doctoral Phonétique historique du roussillonnais i Morphologie historique du roussillonnais Tolosa 1924, complementada el 1925 amb un article a la Revista de Dialectologia Catalana sobre Le diphtongaison en catalan Barcelona 1925 Altres obres seves…
Joseph Fouché
Història
Polític francès.
Durant la Revolució Francesa afavorí les mesures més extremistes dels jacobins Cap de policia durant el Directori, collaborà amb Napoleó Bonaparte en el cop d’estat del 1799 Napoleó I el conservà en el càrrec i el nomenà ministre de l’interior, senador i duc d’Òtranto Fou governador d’Illíria 1813 i després de la caiguda de l’emperador contra el qual conspirà fou ministre de Lluís XVIII Tornà amb Napoleó durant els Cent Dies 1814, i el 1815 fou ambaixador de Lluís XVIII a Saxònia però el 1816, acusat de regicidi, es retirà a Trieste
paleontologia lingüística
Paleontologia
Disciplina que té per finalitat la reconstrucció de fenòmens culturals, ètnics, socials, etc, de pobles antics, dels quals no resta cap testimoni històric, mitjançant les dades que proporcionen llurs llengües, sovint conegudes únicament per topònims i inscripcions.
Iniciada per A Pictet Les origines indoeuropéennes , 1859-63, fou continuada per Arbois de Joubainville, Bertoldi, Feits, Fouché, Schrader i Tovar, entre altres
Edmond Louis Alexis Dubois de Crancé
Història
Militar
Política
Militar i polític francès.
Jacobí convençut, la seva màxima preocupació fou d’aconseguir la democratització interna i l’eficàcia militar de l’exèrcit Juntament amb Fouché reprimí la insurrecció reialista de Lió març del 1793 Actuà contra Robespierre juliol del 1794 Durant el Directori fou diputat del Consell dels Cinc-cents, a la fi de l’estiu del 1799 substituí Bernadotte en el ministeri de la guerra Després del cop d'estat del 18 de brumari es retirà de la política
Òtranto
Ciutat
Ciutat de la província de Lecce, a la Pulla, Itàlia, situada a l’extremitat del canal homònim.
Té port, de poc moviment comercial, i és seu d’un arquebisbat Corresponent a l’antiga Hydruntum i seu episcopal, esdevingué, a la segona meitat del segle VI, un dels centres principals de la dominació bizantina a Itàlia i punt d’enllaç comercial entre l’Orient i els països de l’Adriàtica Fou la capital de l’antiga terra d’Òtranto , part extrema de la península Salentina Amb Bari i Tàrent, fou un focus de resistència bizantina contra els normands segle XI Sacsejada per les guerres internes d’Itàlia i saquejada pels turcs 1480, fou, durant molt de temps, possessió de la corona…
Joaquim Aubert i Puigarnau

Joaquim Aubert i Puigarnau
© Jaume Vila-Ajuntament de Premià de Dalt
Disseny i arts gràfiques
Dibuixant de còmics que signa Kim.
Començà la carrera de belles arts interessat inicialment en la pintura, estudis que abandonà Publicà els primers còmics en la revista musical Vibraciones , amb una clara influència de l’ underground nord-americà El maig del 1977 començà a collaborar a la revista setmanal El Jueves , i hi creà Martínez el Facha, personatge que satiritza l’extrema dreta espanyola La seva trajectòria comprèn, també, la collaboració en les publicacions Ajo Blanco , Por Favor , Mata Ratos , Rambla , El Víbora i Makoki , entre d’altres També és autor entre d’altres, de les novelles gràfiques El ala rota 2016,…
Joan Fontcuberta i Gel
Literatura catalana
Traductor.
Llicenciat en filosofia i lletres i doctor amb una tesi sobre l’aprenentatge del català com a llengua estrangera 1982, fou catedràtic de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona Publicà alguns treballs acadèmics en publicacions especialitzades En el camp audiovisual, traduí nombrosos guions per a TV3 al llarg de la primera dècada d’existència D’ençà que el 1966 sortí a la llum La mort a Venècia i Mario i el màgic de Thomas Mann, traduí una seixantena d’obres a partir de l’alemany i l’anglès Sobresurten alguns clàssics de la literatura alemanya, com…
síl·laba
Lingüística i sociolingüística
Tradicionalment, element mínim d’articulació i la unitat natural que conforma els significants dels signes lingüístics.
Com a tal, la síllaba mai no té significat i sempre és formada per un conjunt de fonemes jeràrquicament relacionats, tot i que hi ha signes d’una sola síllaba i síllabes d’un sol fonema La identificació i el reconeixement de la síllaba, malgrat la seva simplicitat intuïtiva en el cant i en la poesia, no ha rebut fins fa poc temps una confirmació experimental Durant molts anys, alguns, com G Panconzelli, P Menzerath i A de Lacerda, havien arribat a negar-li una existència determinable Altres, com E Sievers, W Viëtor i O Jespersen, la definien com un màxim de perceptibilitat entre dos mínims…
romanística
Lingüística i sociolingüística
Ciència que estudia les llengües i les literatures romàniques.
Nascuda a l’escalf del Romanticisme i vertebrada en el mètode comparatiu, té per fundador l’alemany F Diez, autor de dues obres cabdals, la Grammatik der romanischen Sprachen ‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1836-42 i l' Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen ‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1854 Pels volts del 1870, els neogramàtics neogramàtic cerquen la formulació de lleis reguladores de l’evolució fonètica, relegant l’analogia als casos que no s’hi ajusten Diversos moviments, manifestats al començament del segle XX, obren…
dialectologia
Lingüística i sociolingüística
Estudi científic dels dialectes.
L’aparició de la dialectologia com a disciplina dotada de mètode és tardana segle XIX a causa de l’interès inicial dels romanistes per la llengua escrita, del caràcter de degradació atribuït als parlars populars i del desig de fixar la llengua sobre el canemàs del “bon ús” El segle XVIII, amb la seva curiositat observadora i el desvetllament d’un gust per la vida rural, ofereix els primers precedents de dialectologia en les aportacions de Sarmiento, Jovellanos, etc, i en els primers vocabularis dialectals, com els de Pasqualino i Galiani-Mazzarella a Itàlia, i els de Carles Ros i Manuel…