Resultats de la cerca

És pròpia de sòls silicis i calcaris de la zona mediterrània Als Països Catalans hi ha, com a comunitats vegetals espontànies, la màquia continental de garric i arçot, a les contrades seques de la terra baixa continental, en la qual dominen el garric i l’arçot la màquia litoral d’ullastre i margalló, a l’illa d’Eivissa i tot al llarg de la zona litoral càlida i eixuta de Garraf fins a Alacant, en la qual dominen el garric i el llentiscle, acompanyats de l’ullastre, del margalló i del garrofer la màquia mallorquina de garrofer i olivella, a l’illa de…

De distribució mediterrània meridional, viu a la màquia baleàrica

Viu a l’alzinar, a la màquia baleàrica i a la garriga

És pròpia de la regió mediterrània moltes vegades és originada per degradació de l’alzinar o d’una màquia

L’illa d’En Colom és el més extens dels illots i petites illes litorals de Menorca Es troba a la costa de tramuntana, just enfront del tram on se situa S’Albufera des Grau A l’indret s’estableix una interessant màquia, ben desenvolupada al vessant de migjorn Yves Hennechart L’illa d’En Colom 22, entre els principals espais naturals de Menorca Al nord-oest de la ciutat de Maó, davant de la costa d’Es Grau, es troba l’illa d’En Colom, la més gran del litoral menorquí La forma de l’illa és lleugerament quadrangular, i té un relleu modest, però accidentat i irregular La costa és rocosa, amb…

Entre els rius Millars i Xúquer, coincidint pràcticament amb el domini de la màquia litoral, es disposen les baixes cotes del territori mediovalentí És la continuació de les planes litorals catalanídiques, però amb un rerapaís organitzat altrament pels relleus ibèrics, les darreres digitacions del qual atenyen aquestes terres baixes litorals Ultra pels nítids límits que suposen el Millars i el Xúquer al N i al S, i el mar a l’E, el territori queda desllindat a l’W per la isohipsa 200-300 m aproximadament al NW, la Serra d’Espadà eleva la cota termenejadora El territori comprèn…

Cingles del vessant nord-est de la serra del Sit Rafael Paulo La serra del Sit 222, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra del Sit està situada entre les comarques de l’Alacantí i les Valls del Vinalopó, dominades àmpliament pel seu cim, de 1127 m d’altitud Des del punt de vista tectònic, pertany a la unitat denominada Prebètic d’Alacant, i està formada per calcàries, margues i gresos del Cretaci, materials afectats per multitud de falles que donen lloc a formes de relleu característiques, amb vessants de pendents molt forts cap al nord i est, i més suaus cap al sud-…

La màquia litoral que ocupava en altres temps la plana de Sant Jordi ha estat substituïda per altres formacions arbustives menys madures La plana limita al nord amb les muntanyes de Vandellòs, força visibles al fons de la illustració Anna Motis La plana de Sant Jordi 211, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià La plana de Sant Jordi s’estén al sud del coll de Balaguer, des del cap del Terme a l’Ametlla de Mar i entre els contraforts de la serra de la Mar i la Mediterrània Ocupa en total més de 800 ha El substrat, format per una capa de conglomerats…

Les muntanyes bètiques atenyen també els Països Catalans i ho fan de manera prou poderosa Hi penetren en direcció E-W i, amb llur empenta incontenible, evaginen la corba tibant del litoral valencià, que esdevé així alterosa punta de llança avançada devers les Pitiüses les quals, en rigor, no en són sinó una prolongació mar enllà Les muntanyes diàniques, en efecte, representen el sector terminal del Sistema Bètic Constitueixen un conjunt geogràfic de primera magnitud, netament diferenciat de les planes alluvials que interrompen o dels relleus ibèrics que deixen al NW territori serrànic El…