Entre els rius Millars i Xúquer, coincidint pràcticament amb el domini de la màquia litoral, es disposen les baixes cotes del territori mediovalentí. És la continuació de les planes litorals catalanídiques, però amb un rerapaís organitzat altrament pels relleus ibèrics, les darreres digitacions del qual atenyen aquestes terres baixes litorals.
Ultra pels nítids límits que suposen el Millars i el Xúquer al N i al S, i el mar a l’E, el territori queda desllindat a l’W per la isohipsa 200-300 m aproximadament; al NW, la Serra d’Espadà eleva la cota termenejadora. El territori comprèn les comarques de la Plana Baixa, el Camp de Morvedre, l’Horta, el Camp de Túria i la meitat septentrional de la Ribera Alta i de la Ribera Baixa (de fet, és el límit comarcal més que cap isohipsa precisa allò que, molt convencionalment, delimita el territori). Hom adjunta a aquest territori les Illes Columbrets, situades davant la desembocadura del Millars, a uns 50 km de la costa.
Fisiografia
El territori considerat és eminentment pla, bé que els relleus d’eleven progressivament devers l’W. En constitueix l’única excepció remarcable la Serra d’Espadà (pic d’Espadà, 1041 m), situada al NW. És aquesta serralada, altrament, l’única zona silícia considerable; a la resta, predominen els llims i argiles al·luvials de natura bàsica o les roques calcàries. Els Columbrets són de natura volcànica.
Fan part del territori els baixos cursos de quatre rius mediterranis d’una certa importància, provinents tots, òbviament, del rerapaís ibèric: el Millars, el Palància, el Túria (que rep per l’esquerra la rambla Castellana) i el Xúquer (que rep, també per l’esquerra, el riu Magre). Fóra del Xúquer, es tracta de rius secs durant molt mesos a l’any, però, tanmateix, són els responsables de l’afaiçonament de les planes al·luvials que constitueixen quasi tot el territori, i també de la gran Albufera de València.
Bioclima
Quasi tot el territori continental es sotmès a un bioclima xerotèric marítim, en el qual destaquen la suavitat tèrmica dels hiverns (cap mes hivernal, i com a màxim un de subhivernal, o sigui amb temperatures mitjanes per sota de 10°C i per sobre de 5° C) i el rigor dels estius (períodes àrids o peràrids sostinguts durant cinc mesos o més); les precipitacions totals es mantenen entorn dels 400-500 mm/any (vegeu diagrama ombrotèrmic de València). S’aparta d’aquesta tònica la zona de la Serra d’Espadà, amb un bioclima més humit i fresc.
Els Columbrets són la zona probablement més seca i àrida del nostre país. Presenten un clima netament hemièric, amb precipitacions totals molt escasses, de l’ordre dels 250 mm/any només, i amb períodes de forta ariditat que es mantenen durant nou o deu mesos l’any (de fet, només els trenquen unes molt discretes pluges autumnals); les temperatures es mantenen durant tot l’any per sobre dels 10°C, per sobre dels 15°C durant vuit mesos.
Dominis de vegetació
La plana de Castelló, enterament conreada, vista des del Desert de les Palmes (Plana Alta), a la zona termenera amb el territori mediovalentí.
Teresa Franquesa / R. Folch i Guillèn
Les terres baixes litorals del Millars al Xúquer i el domini de la màquia de garric i margalló són pràcticament una mateixa cosa. En realitat, el territori és convencionalment delimitat en funció d’això, i si la coincidència no resulta del tot completa és perquè hom ha procurat respectar també els límits comarcals; altrament la delimitació dels dominis climàcics al País Valencià no ha atès encara el nivell de detall aconseguit al Principat. És possible que certes zones litorals que nosaltres atribuïm a la màquia resultin potencialment ocupables pel carrascar amb margalló, sobretot a les fondalades i llocs obacs.
El domini de la màquia litoral de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) s’empara, doncs, de la pràctica totalitat del territori no insular. A l’extrem NW, de tota manera, i en una banda vacil·lant que ressegueix el límit occidental, es produeixen penetracions del domini dels carrascars (Quercenion rotundifoliae) i fins i tot, a la Serra d’Espadà, del domini de la sureda (Quercetum ilicis galloproviciale suberetosum). (Aquestes suredes tan meridionals difereixen una mica de les empordaneses i selvatanes, raó per la qual alguns autors consideren que caldria atribuir-les a una altra associació, Asplenio-Quercetum suberis, segons Costa et al.). Al front occidental del Camp de Túria, arriba a penetrar el domini de la màquia continental de garric i arçot (Rhamno-Quercetum cocciferae). Una remarcablement dilatada àrea perifèrica a l’Albufera pertany als dominis de la vegetació marjalenca (Phragmitetalia, Puccinellio-Salicornietea) i costanera (Ammophiletea, Phillyreo-Rhamnetum augustifoliae).
Els Columbrets, en conjunt, són assimilables al domini de l’espinar d’arçot i margalló (Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis).
Vegetació actual
El territori mediovalentí ha estat engolit en quasi la seva totalitat per l’activitat agrícola i per l’ocupació urbana i industrial. La vegetació espontània és ben bé relictual, acantonada a les àrees més montuoses o en llenques de relleu trencat, inaptes per a cap ús d’explotació. Àdhuc les zones marjalenques de l’Albufera s’han vist afectades pel fenomen, cosa que n’ha reduït enormement l’extensió.
Els boscos, les bosquines i els prats
Pinedes de pi blanc i conreus de secà a l’interior del territori mediovalenti, a la zona de Casinos (Camp de Túria); al fons, les planes de Morvedre.
Teresa Franquesa / R. Folch i Guillèn
Ben poca importància té l’espai forestal al territori. Hom troba retalls de carrascar amb gatosa (Quercetum rotundifoliae ulicetosum) a la vall del Millars i en punts esparsos del front occidental, bé que prou sovint es tracta de carrascar amb margalló (Rubio-Quercetutn rotundifoliae), sobretot als obacs de la zona litigiosa amb el domini de la màquia litoral; a la Serra d’Espadà, sobre substrats gresosos, es troben extensions considerables de sureda (Quercetum ilicis galloproviciale suberetosum). Les pinedes tampoc no són gaire importants, amb l’excepció de les pinedes de pinastre (Pinus pinaster) de la Serra d’Espadà i de les pinedes de pi blanc (P. halepensis) de la conca de la rambla Castellana i del Saler, en part artificials. Aquestes pinedes del Saler —la barra arenosa que separa l’Albufera del mar— solen coincidir amb el territori inicialment ocupat per la màquia d’aladern de fulla estreta (Phillyreo-Rhamnetum augustifoliae), de la qual el pi blanc ja feia espontàniament part. Malauradament, tant aquesta màquia com les pinedes, com tota la vegetació psamòfila de l’indret, han experimentat una reculada fortíssima a causa d’un procés d’urbanització i d’obertura de vials més que objectable.
Les pinedes del Saler, a la barra de l’Albufera de València (Horta), són una mescla d’arbreda secundària i de màquia d’aladern de fulla estreta arbrada (a dalt); a les clarianes (a baix), apareixen jonqueres i vegetació psamòfila.
Ernest Costa i Teresa Franquesa
Les bosquines —a part l’esmentada màquia d’aladern de fulla estreta i la mateixa màquia climàcia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum asperagetosum stipularis), pràcticament inexistent en l’actualitat— es presenten sota la forma de brolles diverses; tanmateix, al Camp de Túria encara són trobables retalls de màquia de garric i arçot (Rhamo-Quercetum cocciferae daphnetosum gnidii). Apareixen algunes brolles silicícoles d’estepes i brucs amb estepa crespa (Cisto-Pinetum pinastri quercetosum suberis) a l’àrea gresosa de la Serra d’Espadà, coincidint amb les pinedes de pinastre, de qui solen constituir el sotabosc, però la majoria són brolles calcícoles de romaní i bruc d’hivern, sigui amb esteperola (Anthyllido-Cistetum clusii anthyllidetosum cytisoidis) al domini de la màquia litoral, o bé amb pebrella (Helianthemo-Thymetum piperellae thymetosum piperellae) al domini dels carrascars, mai cap d’elles gaire difosa; arran de platja es fa la brolla d’estepa d’arenal (Teucrio-Halimietum halimifolii). La bardissa amb arç blanc d’espina curta (Rubo-Crataegetum brevispinae) és trobable en algunes fondalades.
Formacions nitrohalòfiles de salat fruticós (Suaeda fruticosa), al cràter que constitueix el Columbret Gran.
Joaquim Gosàlbez
Una menció especial quant a les bosquines, cal dedicar-la a les que poblen els Columbrets. Aquestes illes, en efecte, apenes tenen altre recobriment vegetal que un magre mantell de comunitats nitròfiles (en part naturals, degudes als ocells) i alhora halòfiles, que substitueixen un hipotètic espinar potencial. Consta, en efecte, que havia existit vegetació llenyosa a l’arxipèlag, i en dues de les illetes, la Foradada i la Ferrera, es conserven encara poblaments d’alfals arbori (Medicago arborea ssp. citrina) i malva gran (Lavatera arborea). Al Columbret Gran, només resten poblaments nitrohalòfíls de salat fruticós (Suaeda fruticosa) i vegetació ruderal banal.
Els prats secs escassegen en tot el territori, tant en diversitat com en extensió. El més difós potser sigui el prat d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentispubescentetosum); a les fondalades pren un aspecte més dens (subas, imperatetosum). Hom troba també llistonar, el llistonar típic (Phlomido-Brachypodietum retusi convolvuletosum althaeoidis), que baixa al N fins a la Plana, i el Uistonar amb iva borda (Teucrio-Brachypodietum retusi), més meridional, que el substitueix de l’Horta cap al S.
La vegetació de ribera, aigualosa i litoral
Canyissars i bogars reblint gradualment les aigües més sornes de l’Albufera de València.
TAF
El bosc de ribera no existeix o quasi en el territori. Els cursos d’aigua, secs bona part de l’any, són ocupats pel baladrar (Rubo-Nerietum oleandri) i, marcant el trànsit cap a les bosquines, en valls relativament encaixades o frescals, pel murtar amb margalló (Calicotomo-Myrtetum chamaeropetosum). En llocs nitrificats i més o menys salats apareix el tamarigar (Tamaricetum canariensis).
La vegetació aigualosa, de fet, queda molt vinculada als regalis i sèquies agrícoles, únics corrents d’aigua més o menys permanents, i als aiguamolls costaners, especialment l’Albufera. A banda els banals i inevitables creixenars (Apietum nodiflori) i comunitats de llentilles d’aigua (Lemno-Azolletum), l’Albufera ofereix un cinyell important de canyissars i bogars (Typho-Schoenoplectetum glauci, Typhetum latifoliae), separats sovint de la vegetació halófila que arriba part de mar per una banda d’espartinar (Spartino-Juncetum maritimi); les anomenades "mates", que són illetes interiors de 11acor i torba que emergeixen de les molt sornes aigües (0,5-1,5 m de fondària en quasi tota l’extensió d’aigua o "lluent"), duen els molt singulars herbassars alts de costelètsquia i meravelles d’aigua (Hydrocotylo-Cladietum marisci), mentre que ocupant la posició de l’espartinar a les zones no salabroses, i també resseguint els canals i les sèquies, es fa l’herbassar alt de lliri groc (Irido-Polygonetum salicifolii). Arreu del territori, sobre sòls humits, són esparsament trobables jonqueres amb lletsó d’aigua (Peucedano-Sonchetum aquatilis).
La productivitat biològica de l’Albufera de València, com la de la majoria de les llacunes litorals, és força alta, cosa que ha permès una activa i tradicional activitat pesquera.
Ernest Costa
La vegetació aigualosa de l’Albufera es continua, per la banda del mar (el Saler), amb les comunitats halòfiles i psamòfiles, i amb un mantell forestal costaner a què ja hem fet referència. Tot plegat constitueix un conjunt molt interessant que, desafortunadament, ha patit innombrables greuges i destruccions. Les àrees argiloses situades entre les dunes fixades i la vegetació fistulosa lacustre (canyissars, espartinars, etc.) solen ser domini de les comunitats halòfiles, concretament la jonquera amb plantatge crassifoli (Schoeno-Plantaginetum), si el sòl és encara sorrenc i mig permeable, o el salicornar (Arthrocnemetum fruticosi). Després ve, o venia, una ampla faixa (algun centenar de metres) de dunes fixades per la brolla d’estepa d’arenal (Teucrio-Halimietum halimifolii) i sobretot per la màquia d’aladern de fulla estreta (Phillyreo-Rhamnetum augustifoliae) més o menys poblada de pi blanc, al si de la qual faixa apareixen petites depressions argiloses, anomenades localment "mallaes", seu novament de jonqueres halòfiles. Les habituals comunitats de crucianella marina (Crucianelletum maritimae), de borró (Ammophiletum arundinaceae) i jull de platja (Apropyretum mediterraneurri) completen el panorama de la platja.
Existeixen d’altres marenys menys importants, bonificats agrícolament en gran part, entre els quals destaquen encara els del Camp de Morvedre (Xilxes, Almenara, Puçol, etc.); hom hi troba jonqueres halòfïles, saliconars i també comunitats de limòniums i donzell marí (Artemisio-Limonietum angustibracteati). Al cap de Cullera, una de les poques zones de costa rocosa alta del territori, apareix una comunitat de limòniums i fonoll marí (Crithmo-Limonietum dufourei).
L’activitat agrícola i la vegetació ruderal
Conreus d’arròs en terres bonificades i guanyades als marjals de l’Albufera de València; a la dreta, s’inicien les pinedes del Saler (Horta).
Firo-Foto
Quasi tot allò que no és urbà o industrial és agrícola al territori mediovalentí. Els costers són dedicats al conreu de l’olivera i de l’ametller, en règim de secà, però les planes costaneres es beneficien d’un intens regadiu (canals i sèquies fluvials, bombeig de la capa freàtica), cosa que fa possible, sobretot a les planes al·luvials, proveïdes de sòls profunds i fèrtils, d’altres conreus més productius: cítrics i horta en primer lloc, però també ametllers, oliveres i garrofers; a la zona de l’Albufera, fins al Xúquer i més avall, hi ha extensos arrossars, en bona part implantats sobre terres boni ficades en èpoques històriques recents (el pla d’aigua actual, circular, és d’unes 3000 ha, mentre que a mitjan segle XIX era allargassat i en tenia unes 5000).
Els secans porten, com a vegetació arvense, la comunitat de lleteresa de camp (Diplotaxietum erucoidis euphorbietosum segetalis)*, una altra variant de la qual (subas, silenetosum rubellae) apareix en els camps de cítrics poc irrigats. Però la comunitat arvense habitual als tarongerars, mandarinars, etc. és la comunitat de pa-de-cucut (Citro-Oxalidetum pes-caprae), constel·lada de belles floretes grogues: els regadius d’horta duen comunitats de cerreigs i panissoles (Setarío-Echinochloetum colonae). Als arrossars, com al delta de l’Ebre, apareixen la comunitat de jóncera i ammània (Cypero-Ammanietum coccineae) i, als cordons elevats per on hom transita, el Spergularío-Ranunculetum scelerati.
* Costa et al., 1982, han proposat que aquesta subassociació constitueix una associació independent sota la denominació Lobulario-Euphorbietum pineae, que faria el trànsit entre el Diplotaxietum erucoidis del N i el Calendulo-Chrysanthemetum paludosi del migjorn valencià.
La vegetació ruderal té en el bleterar d’amarants (Amarantho-Chenopodietum ambrosioidis) i en els herbassars i cardassars viaris (Asphodelo-Hordeetum, Silybo-Urticion) els representants més corrents. Als deixius suburbans prosperen els herbassars de ripoll (Oryzopsio-Ballotetum hirsutae). Als llocs calcigats apareix el Schismo-Filaginetum congestae, i els nombrosos sòls argilosos humits de la plana al·luvial porten les inevitables comunitats nitròfiles lligades al trepig i a l’activitat agrícola (Bidentetalia, Plantaginetalia). És en aquestes àrees agrícoles on es fan els no menys inevitables canyar (Arundini-Convolvuletum sepium) i fenassar (Brachypodietum phoenicoidis convolvuletosum althaeoidis), aquest darrer ja molt afeblit.
Recorregut Cullera-Llíria
Visió esquematitzada del Saler (Horta). Representació idealitzada de la vegetació potencial (a dalt) i de la vegetació actual (a baix): 1 comunitat de jull de platja, 2 i 3 comunitats de duna i de reraduna, 4 brolla d’estepa d’arenal, 5 màquia d’aladern de fulla estreta amb pins, 6 jonqueres halòfiles, 7 espartinar i canyissar, 8 comunitats nitròfiles, 9 arrossars i horta.
J. Nuet i Badia i Marisa Bendala, a partir d’un original de M. Costa i A. Mansanet
Cap dels recorreguts escollits no és tan pla i tan agrícola com el present, però és que cap territori no és tan poc accidentat i tan agrari com el mediovalentí. Hom parteix de Cullera, arran de mar i, havent travessat la ciutat de València (15 m), arriba a Llíria (190 m) sense salvar cap coll ni desnivell destacable.
El més gran desnivell, de fet, s’obté abans d’iniciar el recorregut pujant al turó rocós immediat a la població, on es dreça el castell de Cullera (221 m). Això permet de veure la plana arrossera i l’horta de la Ribera Baixa, fins a Sueca (vegeu visió esquemàtica corresponent), i entrar en contacte amb les esclarissades brolles de romaní que malviuen sobre el substrat càrstic del turó.
Pot travessar-se la Ribera i l’Horta per la carretera general, a través d’arrossars i tarongerars, però és més recomanable seguir el litoral —tanmateix molt trinxat—, també ocupat per arrossars i camps de cítrics encledats amb baladres, però amb l’interès suplementari de resseguir les goles de l’Albufera i la barra del Saler en el fragment menys malmès (platja de la Devesa). S’hi veu la vegetació helofítica de l’estany, a una banda, i la màquia/pineda d’una altra, amb la possibilitat de fer alguna incursió a peu devers les dunes.
Havent passat la ciutat de València, hom abandona gradualment els conreus de plana al·luvial i entra en contacte de seguida amb els secans: garrofers, ametllerars i olivets, i fins alguns tarongerars ocasionalment irrigats; apareixen brolles esparses de romaní, en fàcies particularment riques en gatosa, i alguns petits rodals de pineda de pi blanc. Aquest paisatge agrícola es manté fins a Llíria, i encara continua fins als confins del territori.