Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
marquesat d’Olivart
Història
Títol concedit per Alfons XIII, el 1929, a Ramon Jordi de Dalmau i Falces (mort el 1970), segon marquès pontifici d’Olivart.
Aquest títol pontifici havia estat concedit pel papa Lleó XIII, el 1882, al seu pare Ramon de Dalmau i d'Olivart
Enric Font Olivart
Rugbi
Jugador de rugbi.
Format al Futbol Club Barcelona, debutà amb el primer equip el 1966 Fou un dels millors jugadors catalans d’aquells anys, fins que es retirà el 1975 La seva posició preferida era la de mig d’obertura, però també jugà de centre i ala Guanyà dos Campionats de Catalunya 1968, 1969 i dos subcampionats d’Espanya, els mateixos anys També aconseguí la Copa Ibèrica del 1970 Disputà 14 partits amb la selecció espanyola absoluta
Eulàlia Solé i Olivart
Música
Pianista i pedagoga.
Cursà la carrera de piano al Conservatori del Liceu amb Pere Vallribera Entre el 1960 i el 1963 estudià a París amb Christiane Sénart, professora que la influí de manera decisiva També rebé lliçons d’Alícia de Larrocha i Wilhelm Kempff En 1971-72 treballà amb Maria Tipo a Florència i es diplomà el Conservatori Luigi Cherubini d’aquesta ciutat Amb un ampli repertori clàssic, romàntic i modern, així com de la música espanyola, ha actuat a França, els Estats Units, Itàlia, Puerto Rico i Bèlgica, i als festivals de Granada, Sant Sebastià, Cadaqués, Santes Creus i Peralada, escenari aquest darrer…
,
Ramon de Dalmau i d’Olivart
Dret internacional
Història del dret
Jurista especialitzat en dret internacional i primer marquès d’Olivart.
Actuà d’àrbitre en diferents plets fronterers entre repúbliques americanes President de l’Asociación Española de Derecho Internacional i vicepresident de l’Instituto Colonial Publicà Catalina de Aragón y Carolina de Brunswick 1881, Tratado del derecho internacional público 1887-89, Colección de los tratados celebrados por nuestros gobiernos con los estados extranjeros desde el reinado de doña Isabel II hasta nuestros días 1892, Bibliographie du droit international París 1905-10
marquesat de Vilallonga
Història
Títol concedit el 1710 pel rei arxiduc Carles III a Pau Ignasi de Dalmases i Ros, senyor de Vilallonga del Camp.
El 1916 fou rehabilitat per la seva neta cinquena Carme de Dalmases i d’Olivart, baronessa de Pierola Ha passat als Fontcuberta
les Borges Blanques
Els porxos de la Plaça Major de les Borges Blanques, al nucli antic de la ciutat
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi
Municipi i cap de comarca de les Garrigues.
Situació i presentació El terme municipal de les Borges Blanques, de 61,59 km 2 d’extensió, és centrat per la ciutat que constitueix el cap comarcal de les Garrigues Limita amb els termes de Cervià de les Garrigues SW, l’Albi SE, Vinaixa SE, la Floresta E, Arbeca NE, Puiggròs N i Juneda N i W Comprèn, a més de la ciutat de les Borges Blanques, l’únic nucli de població agrupada, el santuari de Sant Salvador i l’enclavament del Masroig, de poblament disseminat Alguns arabistes han identificat el nom de les Borges com un equivalent àrab de “torres”, i la presència a la zona d’abundants pedreres…
Una caixa conservadora, ortodoxa i sanejada (1921-1935)
Resistència a la modernitat La plaça de Catalunya La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona es resisteix a la modernitat No és una excepció L’excepció és la Caixa de Pensions i d’Estalvis És encara la “caixa dels marquesos”, una entitat encapçalada i dirigida per una classe social que s’està distanciant cada cop més de la realitat social Malgrat això, la Junta de Govern —després Consell d’Administració— ha d’acceptar alguns canvis Inicia la seva expansió dintre de la ciutat de Barcelona convertint el que eren oficines del Mont de Pietat en oficines també de la seva secció d’estalvis I…
La darrera etapa (1976-1990)
La igualtat operativa entre bancs i caixes Grup immobiliari del Passeig de Sant Joan-antiga fàbrica Elizalde Memòria , 1964 La inversió immobiliària s’incrementa a un ritme més lent i només s’accentua pel que fa a immobles per a utilització pròpia El general Franco morí el 20 de novembre de 1975 Dos anys més tard —el 29 de setembre de 1977— es restablia amb caràcter provisional la Generalitat de Catalunya La Constitució espanyola fou aprovada per les corts el 31 d’octubre de 1978 i ratificada en referèndum del 6 de desembre del mateix any Finalment, la Llei Orgànica de 18 de desembre de 1979…