Una caixa conservadora, ortodoxa i sanejada (1921-1935)

Resistència a la modernitat

La plaça de Catalunya.

La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona es resisteix a la modernitat. No és una excepció. L’excepció és la Caixa de Pensions i d’Estalvis. És encara la “caixa dels marquesos”, una entitat encapçalada i dirigida per una classe social que s’està distanciant cada cop més de la realitat social.

Malgrat això, la Junta de Govern —després Consell d’Administració— ha d’acceptar alguns canvis. Inicia la seva expansió dintre de la ciutat de Barcelona convertint el que eren oficines del Mont de Pietat en oficines també de la seva secció d’estalvis. I ho fa perquè les operacions pròpies del Mont han entrat en una clara decadència.

En el camp de les operacions d’actiu es promouen els crèdits hipotecaris, frenats fins aleshores, i es dóna volada a la construcció de cases per a obrers i de lloguer per xifres ja significatives. Sempre, però, amb la sensació de fer alguna cosa que no lliga amb el seu esperit fundacional, que per als dirigents de la Caixa és sagrat. És evident que no es troben gaire còmodes amb algunes operacions. Des d’un punt de vista financer, la Caixa està força sanejada. Invertiran una part important dels seus recursos i ho faran amb un caràcter molt conservador. Però aconseguiran crear uns importants fons de reserva, que tranquil·litzen el Consell i el públic. Han acceptat que ja no són “la” Caixa, sinó la segona caixa de Barcelona i de Catalunya.

Els homes i l’organització

Els prop de setze anys d’aquesta etapa coincideixen bàsicament amb la presidència de dos personatges, força en la línia dels anteriors directors: el baró de Purroi i Lluís de Dalmases.

Josep Franquet i Dara, baró de Purroi, director de la Caixa d’Estalvis de Barcelona, 1918-1928 (Caixa d’Estalvis de Barcelona).

Josep Franquet i Dara, baró de Purroi, havia nascut a Saragossa el 1845. El títol nobiliari li venia de la seva mare, Lluïsa Dara, i havia estat concedit el 1806. Purroi és un poble integrat avui al municipi de Benavarri (Baixa Ribagorça). Els Franquet eren tortosins i propietaris de terres al terme d’Ulldecona. Josep Franquet tenia residència a Barcelona i a Tortosa. Com la majoria dels grans propietaris rurals, formà part de la Junta de Govern de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

La seva entrada a la Caixa es va produir el 1899, quan tenia cinquanta-quatre anys. En fer-ne setanta-tres li arribà el torn de ser nomenat director primer, la màxima responsabilitat executiva de l’entitat. La seva presidència durà deu anys i devia ser un autèntic calvari, pel que es desprèn de les actes.

Quan feia tres anys que era director primer, Josep Franquet presentà la dimissió “por su estado delicado de salud’ (28 d’abril de 1921). La Junta de Govern la desestimà perquè considerà que “la enfermedad no es grave afortunadamente”. Cinc mesos més tard es repetí la petició i la desestimació.

El 1926, Josep Franquet canvià de tàctica a l’hora d’insistir en la dimissió i presentà la seva carta directament al governador civil, president de la Caixa, a efectes oficials, sense informar-ne prèviament els seus companys, com hauria estat normal. La Junta de Govern en tingué coneixement en la seva reunió del 27 de febrer de 1927, a través d’una comunicació de la primera autoritat civil de la província. En absència del dimitit director primer, la Junta rebutjà de nou la petició. El 30 de març d’aquest mateix any, Josep Franquet assistí a la reunió ordinària de la Junta de Govern i demanà per enèsima vegada que li permetessin plegar, ja que “el cargo de Vicepresidente lleva en sí obligaciones de asiduidad, aptitud e inteligencia, que mis fuerzas casi no permiten cumplir debidamente”. Davant de 1’actitud contrària dels seus companys, acceptà mantenir-se en el càrrec “hasta cuando mis fuerzas me permitan, contando con la ayuda de todos”. Tenia vuitanta-un anys.

Un any més tard diu que ja no pot més, però el vescomte de Forgas li contestà “que no debía el Sr. Barón de Purroy poner límite a la voluntad de Dios”, i per unanimitat el confirmaren en el càrrec (31 de març de 1928). El 15 d’octubre d’aquell mateix any, la Junta s’assabentà que el seu director primer havia repetit la jugada de presentar la dimissió al governador civil. Aquest cop la hi van acceptar, però deixant-lo com a vocal. El baró de Purroi devia estar moribund, ja que morí el 28 de febrer de 1929.

Amb aquests antecedents, resulta difícil de qualificar la presidència de Josep Franquet. El càrrec fou ocupat a efectes pràctics pel que era el seu segon en el comandament, Lluís de Dalmases.

Lluís de Dalmases i d’Olivart, director de la Caixa de Barcelona, 1928-1937 (Caixa d’Estalvis de Barcelona).

Lluís de Dalmases i d’Olivart pertanyia a la noblesa de Catalunya i a una de les antigues famílies catalanes. Els Dalmases tenien grans propietats al Barcelonès, el Maresme, el Vallès i Osona i n’havien tingut més en temps anteriors. Lluís de Dalmases estudià dret i treballà un temps com a lletrat a la Diputació de Barcelona. Però aviat deixà el càrrec de funcionari per dedicar-se a l’administració de les seves finques i a les obres benèfiques. La Caixa d’Estalvis de Barcelona serà una d’aquestes darreres.

La seva entrada com a vocal es produí el 1906. Ocuparà diversos llocs de responsabilitat a les diferents oficines fins arribar a la primera de la Caixa el 1928. Quan el 1933 es modificaren els estatuts, serà el primer president del Consell d’Administració.

Quan esclatà la guerra, el 1936, marxà de Catalunya. Morí un any després a Sant Sebastià, a setanta-sis anys.

La Junta de Govern de la Caixa està molt cohesionada. Els seus membres pertanyen socialment a la classe nobiliària i a l’alta burgesia i políticament són conservadors, sense escletxes. L’únic incident que es troba en les actes d’aquests anys es dóna el 1930, quan hi hagué un tímid intent d’introduir saba nova a la Caixa per part dels directors. El nom de Josep Maria de Nadal i de Ferrer, l’escriptor i polític membre de la Lliga Regionalista, va ser vetat de la terna de nous vocals que es presentà al governador civil. La revista de la Lliga “Economia i Finances” li dedicarà un dur editorial, amb aquest motiu, en el qual deia:

“La Caixa del carrer de la Ciutat té la inercia de tants anys i a dins hi han anat a parar com a dirigents protectors, gran nombre dels que la ciutat no vol... Hi ha una atmosfera, com si fóssim en ple segle passat. El català escrit no té cap manifestació. No batega al ritme de la ciutat. Les excepcions personals amb tots els prestigis i tots els respectes confirmen la regla” (15 de juliol de 1931).

Amb l’adveniment de la Segona República —1931— hi hagué un canvi en la Memòria de la Caixa que no deixa de ser significatiu. El 1930, en la relació de vocals de la Junta de Govern, hi figuraven, entre d’altres,

  1. Excm. Sr. marquès de Camps
  2. Il·lm. Sr. marquès d’Alòs
  3. Excm. Sr. marquès de Castelldosrius
 

En la del 1931, aquests mateixos personatges es diuen:

  1. Excm. Sr. D. Carles Camps i d’Olzinella
  2. Il·lm, Sr. D. Lluís E. d’Alòs i de Matheu
  3. Excm. Sr. D. Carles de Sentmenat i de Sentmenat
 

Un canvi similar serà el del Reverendíssim i Il·lustríssim Monsenyor Joan Icart i Aymerich, el rector més antic de les parròquies barcelonines, que serà substituït pel nom molt més curt de Sr. Joan Icart i Aymerich, sense fer cap referència a la seva condició sacerdotal.

El personal de la Caixa estava encapçalat per un administrador general, que era Esteve Molins i Ribó, fill del qui també havia ocupat aquest càrrec anys abans. El 1929 treballaven a l’empresa 133 persones. El sou més alt era el de l’administrador, amb 25 200 pessetes anuals, i el més baix, el dels meritoris, acabats d’entrar, que guanyaven 2 400 pessetes.

Sala de la Junta de Govern (Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona, 1844-1904).

El 1926 un Decret Llei posava les caixes d’estalvis sota el control del Ministeri de Treball, a efectes d’inspecció. La Caixa i Mont de Pietat de Barcelona s’hi oposà, argüint que sempre havia estat sota la dependència del Ministeri de Governació i volia continuar així (Memòria, 1926). Obtingueren el que demanaven. El Decret Llei de 21 de novembre de 1929, que establia una diferència entre el que en deia entitats d’estalvi popular i entitats particulars d’estalvi, acceptava en un article addicional que la Caixa de Barcelona continués la seva dependència del Ministeri de Governació.

Però l’Ordre de 20 d’abril de 1933, en plena República, que regulava per primera vegada tota l’activitat de les caixes, les posava totes sota la dependència del Ministeri de Treball i Previsió, sense excepcions. S’acaba aquí la presidència —més teòrica que pràctica— del governador civil.

La nova legislació donarà a la Caixa el caràcter de Caixa General d’Estalvi Popular, mentre que la seva Junta de Govern es converteix en Consell d’Administració. Els 31 vocals poden ampliar-se fins a 36, si interessa, i desapareix la vocalia atorgada al rector més antic de les parròquies barcelonines.

La Comissió Directiva es manté, integrada pels tres directors de l’oficina central, el comptador, el tresorer i el secretari. El mateix passa amb la Comissió d’Aplicació de Fons i la de Crèdits Hipotecaris. El Consell, però, conserva la major part de funcions executives, de manera que les comissions només poden portar propostes al Consell. Això fa que les reunions del màxim organisme s’allarguin extraordinàriament.

El caràcter benèfico-social de les caixes, que ja era acceptat, dóna entrada per primera vegada a l’obra cultural, un concepte que abans no hi estava inclòs.

El marc històric

La Dictadura de Primo de Rivera

Els anys del pistolerisme (1917-23) aguditzaren les actituds de classe, en el que fou una autèntica lluita armada entre el terrorisme anarquista i el sindicat lliure, que rebia el suport del Govern Civil i d’alguns empresaris.

Ignasi de Fontcuberta i de Sentmenat, vocal de la Caixa, propietari i membre de la noblesa de Catalunya, fou objecte d’un atemptat, del qual sortí il·lès. La Junta de la Caixa manifestarà “la satisfacción de todos los compañeros por haber salido ileso de la cobarde agresión de que fué objeto” (28 de gener de 1922).

El “pronunciamiento” del general Primo de Rivera, aleshores capità general de Catalunya, serà ben rebut per una bona part de la societat catalana, que volia la pau social, al cost que fos. Però en les actes de la Junta de Govern no hi ha cap referència al canvi, ni cap elogi al nou dictador. La impressió és que valoren positivament la seva política —repressió obrera, campanya d’Àfrica—, però no li tenen una gran estima personal. En hores ja baixes de la Dictadura, quan el general vingué a Barcelona amb motiu de la inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929, la Unión Patriótica —l’organització política que donava suport al dictador— demanà a la Caixa que la Junta fes acte de presència a l’estació de ferrocarril, amb motiu de la seva arribada. Lluís de Dalmases dirà que “yo me atrevo a proponer a los presentes, que no como adhesión a determinada política, sino como prueba de confianza en la marcha pública dada a nuestra Nación y protesta a las campañas del extranjero y de algunos elementos nacionales, asistan a aquel acto todos los señores que puedan” (26 de març de 1929). Era un matís.

La Segona República

La “caixa dels marquesos” no podia veure amb satisfacció la proclamació de la República. No surt cap comentari en les actes de la Caixa amb motiu del canvi de règim. Però la Junta sap que seria suïcida una posició d’enfrontament i l’accepten. Amb motiu d’un crèdit a l’Ajuntament de Barcelona —que es comentarà—, fan constar que els arguments en contra no seran mai “por resquemores contra el Ayuntamiento y mucho menos contra el régimen” (15 de juliol de 1931).

Però una certa fricció era inevitable. Es posarà en evidència el 1933, amb motiu de les ternes que presentà la Junta al Govern Civil, de les quals havien de sortir els nous vocals en substitució dels qui cessaven i d’un que havia mort. El 30 de gener d’aquest any, quan la Junta, reunida, comentava el silenci de la primera autoritat civil a la presentació de ternes, entrà Claudi Ametlla, el governador, membre d’Acció Catalana, i encara president de la Caixa d’Estalvis, segons els estatuts. Ametlla manifestà que “tenía entendido que su antecesor había ya tenido la idea de que personas pertenecientes a otros sectores compartieran la labor de la Junta, compensando por así decirlo el modo de ser de los actuales componentes de la misma, y que también él creía que el cambio de régimen experimentado debía reflejarse en la Caja” (30 de gener de 1933). No obstant això, les autoritats republicanes no anaren més enllà i deixaren les coses com estaven. La Junta de Govern va optar també per la quietud, sense renovar ni substituir.

L’aixecament del 6 d’octubre de 1934 serà lògicament condemnat i la Caixa farà un donatiu de 50 000 pessetes a favor de l’exèrcit, la guàrdia civil, els carrabiners i els guàrdies d’assalt —totes les forces armades— “por su comportamiento en los últimos sucesos revolucionarios” (26 d’octubre de 1934). Amb el govern més afí que sortí de les eleccions generals del 1934 i el nou estatut de la Caixa, la Junta demanarà el nomenament de tres nous consellers, que estaven absolutament en la seva línia. Però ara depenien del Ministeri de Treball i no del Govern Civil barceloní.

Els problemes creats pel Banc de Barcelona

Acció del Banc de Barcelona, 1919. El crèdit contra el Banc de Barcelona es liquidarà en tres exercicis per amortització de les pèrdues i acceptant accions del banc Comercial de Barcelona. Successor del banc liquidat.

La Caixa tenia el 50% de la seva tresoreria en el compte que mantenia al Banc de Barcelona, tal com s’ha dit en l’anterior capítol. La suspensió de pagaments del Banc, sol·licitada el 20 de desembre de 1920, els immobilitzava, però la Caixa tancà amb naturalitat el seu exercici, sense fer esment de l’ensopegada. De fet, les memòries no fan cap referència a aquest fet i el seu tractament no supera mai l’àmbit de la Junta de Govern. Evidentment, la Caixa no volia que transcendís el que serà una pèrdua important per a l’entitat.

No obstant això, quan el mes de febrer del 1921 es va fer evident que la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona no era una situació provisional i de pocs dies, es produí un pànic financer que afectà la Caixa durant unes setmanes, amb retirades de dipòsits continuades. La relació de la Caixa amb el Banc era pública, i l’enganxada, fàcil d’endevinar.

Però la seva posició financera era molt sòlida. Ara jugarà a favor seu la política d’alta liquiditat i el manteniment de forts saldos —l’altre 50%— al Banc d’Espanya, el qual li donà suport públic. Quan es produïren les primeres cues de clients que volien retirar els seus dipòsits, la Caixa entrà i descarregà a la vista de tothom set vagonetes amb monedes de plata. Hi havia qui, sense ser dipositant, es posava a la cua i cedia el seu lloc a un que ho era i arribava més tard, a canvi de diners. Els guardes de seguretat de la Caixa van intervenir per liquidar el que les seves actes qualifiquen de “la cotización del puesto”, i exigiren a tots els qui feien cua l’exhibició de la seva llibreta. La Caixa arribà a distribuir, a posteriori, 50 000 pessetes en premis a tots els dipositants que havien fet ingressos durant aquell mes de febrer.

Acció del Banc Comercial de Barcelona, 1924.

Quan s’inicià el que seria el llarguíssim procediment judicial de la suspensió, la Caixa féu tot el possible per mantenir-se’n al marge. Primer argumentava que, com a entitat benèfica, havia de rebre un tractament privilegiat. Després, quan va veure que aquest argument no era acceptat pels altres creditors, manifestà que els seus estatuts li impedien aprovar un conveni que signifiqués la creació d’una nova entitat i l’adjudicació d’accions en pagament. “Esta entidad —acordarà la Junta de Govern— no puede adquirir ni aceptar en pago de sus créditos acciones de ninguna clase, según dictamen de su Letrado asesor, doliéndose mucho por tal motivo no poder cooperar a la levantada y digna acción del Comité de Acreedores del Banco de Barcelona, en pro del restablecimiento de la normalidad económica de esta plaza” (28 de febrer de 1921).

Però la decisió final de la Caixa era determinant per a una solució tranquil·la de la suspensió. El comitè de creditors amenaçà amb la fallida si la Caixa no signava el conveni i les seves condicions. A la Junta de Govern de la Caixa hi havia el comte de Fígols, que era accionista del Banc de Barcelona i membre de la Comissió Interventora del Banc, que demanarà l’adhesió al conveni. El vescomte de Forgas —un altre vocal— li farà costat dient que “de lo perdido saca lo que puedas”.

Caixa de Barcelona. Crèdit amb el Banc de Barcelona, tractament comptable (en milers de pessetes).

L’acord final de la Caixa és força característic. La Comissió Directiva parlarà amb el comitè de creditors “exponiendo los motivos que tiene esta Caja para no adherirse, haciendo lo posible para evitarlo, pero autorizando la adhesión, si de ésta dependiera la adhesión al convenio” (29 de maig de 1923). Finalment, serà el governador civil el qui superarà els escrúpols de la Junta autoritzant la Caixa perquè accepti unes accions en pagament parcial del crèdit, en contra del que estipulaven el seus estatuts.

La Caixa amortitzà la major part del crèdit en tres exercicis. Acceptà i comptabilitzà 132 642 accions del Banc Comercial de Barcelona —que tenien un valor nominal de 132 642 pessetes—, l’entitat creada com a successora del banc suspès, i uns bons de realització per un import d’1 249 050 pessetes. D’aquests darrers es cobrà el 35% del seu valor, quan la Caixa ja els tenia totalment amortitzats.

L’ortodòxia de la Caixa

La Junta de Govern de la Caixa considera un honor mantenir l’esperit dels fundadors de l’entitat, un fet ben elogiable. Però no s’adonen que han passat molts anys, que la societat ha evolucionat i que no sempre la fidelitat a la lletra significa la fidelitat a l’esperit. Aquest esperit ortodox i purità es posarà en evidència amb motiu de les primeres topades que es produeixen a escala estatal entre bancs i caixes i a l’hora de debatre l’acció social de les caixes.

Les friccions entre bancs i caixes

Els bancs eren entitats financeres que servien el comerç i la indústria. El seu principal instrument de captació de dipòsits era el compte corrent, un compte disponible mitjançant l’emissió de xecs. Les dues operacions d’actiu fonamentals dels bancs eren el crèdit i el descompte comercial. Les caixes —els bancs dels pobres— acceptaven diners en forma de llibreta d’estalvis, i es considerava que havien d’invertir els recursos dels seus clients en títols de renda fixa.

Les primeres topades es produïren a la dècada dels anys vint. Els bancs crearen un departament de llibreta d’estalvis i les caixes entraren en la concessió de crèdits personals. A Catalunya, la caixa heterodoxa per excel·lència era la Caixa de Pensions, i l’ortodoxa, la Caixa de Barcelona.

En la Memòria del 1928, es reprodueix un llarg paràgraf d’un escrit de 1’Asociación de Banqueros del Norte de España, que diu:

“Existen en España... instituciones de ahorro que no han invadido el campo de la banca, presentando balances que han de merecer la justicia de considerarlos como modelo de esta clase de entidades... La Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona conserva el carácter para el que fué fundada. De los 152 millones que importa el saldo de sus imponentes, tiene invertidos 15 millones en préstamos sobre alhajas, ropas e hipotecas, 104 millones en valores del estado y 24 millones en obligaciones de empresas ferroviarias.”

És la resposta que la Caixa dóna a les crítiques, cada cop més generals, que rep de la societat catalana. Considera que no s’ha mogut del lloc on era des del 1844.

El debat sobre l’obra social

La Caixa ha de donar seguretat, en primer terme, i rendibilitat, després, als estalvis de les classes humils. Els serveis complementaris han d’estar en relació amb aquests objectius, i amb el del Mont de Pietat, que és evitar la usura. Com a serveis complementaris ofereixen “suplementos del servicio de custodia de sus modestos capitales en forma de premios, pensiones para ancianos, servicio gratuito de compra y custodia de valores, préstamos con sola garantía personal, casas o pisos baratos, colonias escolares, etc.” (Memòria, 1926). La Caixa de Pensions, en aquell moment, està aplicant els seus excedents socials a l’Institut de la Dona que Treballa, l’Obra Antituberculosa, l’Institut Català per a Cecs, l’Obra Cultural —Biblioteques—, etc. El contrast és brutal.

El 1926 la Caixa havia iniciat les colònies escolars per als fills dels impositors i es va fer càrrec del cost de deu llits a l’Hospital del Sant Esperit, a Sant Adrià de Besòs, destinats a dones malaltes de tuberculosi. Tot a escala modesta i sempre en relació amb els impositors i les seves famílies.

El 1930 l’obra social es posarà sobre la taula de la Junta de Govern. El marquès de Casa Pinzón, vocal, demanà ajut per a unes monges d’un orde hospitalari. Mossèn Joan Icart, el rector més antic de Barcelona, tingué la gosadia de manifestar que “he pensado muchas veces que la Caja debería no dar camas, subvenciones, etc. sino crear directamente edificios a estos fines”. El marquès de Casa Pinzón el frenà dient que mossèn Icart “se havia excedido en sus manifestaciones”, però la proposta del sacerdot trobà un suport en l’advocat i vocal Antoni Maria d’Orovio, el qual defensà la realització d’una obra social pròpia (30 d’abril de 1930).

Al cap d’uns dies (21 de maig de 1930) el diari “La Vanguardia”, de Barcelona, publicava un article sense signar, titulat “La Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona”. En un context d’elogi de l’entitat i dels seus dirigents, el redactor afirmava que “la Caja ha entrado en el terreno benéfico-social en una modestísima proporción”. I en el seu paràgraf central, fent-se ressò del debat de la Junta de Govern, deia:

Ya que tiene posibilidades, debe la Caja ayudar a instituciones que se dediquen a la enseñanza, a fin de inculcar a la niñez el amor a Dios, a los padres y ala Patria en el más amplio sentido de la palabra; tiene que hacer intensísima campaña para favorecer en todos los sectores de la ciudad la práctica de la virtud del ahorro... tiene que favorecer a sus imponentes, pues si éstos proporcionan la prosperidad de que actualmente dispone la Caja, que ésta los socorra en enfermedad y falta de trabajo; tiene que hacer todos los posibles para desterrar la infame usura y tiene, en una palabra, que coadyuvar a toda actuación genérica que se presente, con tal que directa o indirectamente favorezca los fines primordiales para los que fué creada la Caja de Ahorros y Monte de Piedad.

Edifici de la sucursal núm. 4 a Sant Martí de Provençals (Centenario de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, 1844-1944, Barcelona, 1944). El 1920 s’accepta per primera vegada que una oficina del Mont de Pietat incorpori la secció d’estalvi....

L’article era un autèntic programa d’obra social i sintonitzava amb l’expressió manifestada pels vocals heterodoxos de la Caixa. El to era correctíssim i acabava fent una lloança explícita dels elements directius, Lluís de Dalmases i els marquesos d’Alòs i de Vilallonga, “cuyas dotes de competencia, buen sentido y laboriosidad son reconocidas”, segons el redactor.

Però aquests directius acolliren molt malament l’article. Lluís de Dalmases declarà que “he leído con disgusto un articulo publicado en La Vanguardia... altamente peligroso para los intereses de la Caja”. Àngel Mariné, un vocal nou, manifestà “que no ha encontrado en nuestro país más que dos Cajas, la de Pensiones para la Vejez de esta localidad, y la Municipal de Bilbao, que sigan las orientaciones que se nos quieren imponer en aquel artículo”, i que “entiende que las obras sociales, culturales y benéficas corresponden a municipios, provincia, estado y en cuanto les sea posible a los particulares, pero nunca a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad” (31 de maig de 1930).

El drama es produí a la reunió del mes de juny, quan el vocal Antoni Maria d’Oro vio confessà que era ell l’autor de l’article. És fàcil d’imaginar que la Junta de Govern havia fet les indagacions necessàries i va arribar a la conclusió correcta sobre el responsable de l’escrit. La Junta reprovà durament l’actitud del vocal, el qual presentarà dignament la seva dimissió uns mesos més tard (30 d’octubre), al·legant “motivos de salud”.

Dipòsits

La secció d’estalvi a les oficines del Mont de Pietat

L’expansió de la Caixa i Mont de Pietat de Barcelona es posa només al servei del Mont de Pietat, fins el 1920. El Mont té 5 oficines a Barcelona, quan s’accepta per primera vegada que la de Sants incorpori la secció d’estalvi.

Costarà Déu i ajuda que les restants oficines del Mont facin el mateix. Al final del 1922 s’estableix a la sucursal número 4 de Sant Martí de Provençals “el servicio de Caja de Ahorros, en la misma forma que está establecida en la sucursal de Sans” (30 d’octubre de 1922). Dos anys més tard es farà el mateix a l’oficina de Gràcia (29 de novembre de 1924). S’ha pres l’acord d’anar incorporant la secció a les oficines del Mont obertes, però el ritme lent s’imputa als greus problemes administratius que crea la seva implantació. Així, es diu en la Memòria del 1924 que “no se procederá a establecerla en las núm. 1-Padró y núm. 2-San Pedro, hasta que se haya puesto en práctica en la núm. 3-Gracia, para dar lugar a preparar debidamente el sistema de fichas, que se va aplicando a todas las dependencias con verdadero éxito, pues además de representar economía de tiempo, se consigue mayor rapidez y claridad en las operaciones”. El que hi ha, evidentment, és molt poca agilitat de gestió. L’estructura de la Caixa és molt encarcarada.

Per altra part, sembla evident que si la secció d’estalvi es va estenent és a causa del declivi continuat de les operacions de pignorado sobre robes i joies, pròpies del Mont de Pietat. La inversió es manté totalment estancada al voltant dels deu milions de pessetes i el 1935 aquesta xifra representa només el 3% sobre la inversió total de la Caixa.

L’any 1925, finalment, les 5 oficines de la Caixa i Mont de Pietat tenen secció d’estalvi.

El 1929 s’acordà obrir l’oficina número 6 a la Barceloneta. El Mont de Pietat funcionarà d’immediat, mentre que la secció d’estalvi no es posarà en marxa fins 1’1 de gener de 1930.

La Junta de Govern no tenia un criteri unànime sobre l’expansió, i del seu si sortien de tant en tant veus lleugerament discordants. El 1936 el vocal baró de Quadras demanà la creació de més sucursals, vista l’expansió dels bancs que tenen tots secció d’estalvi, i que fan així la competència a la Caixa. Però el president contestarà que “más que crear nuevas sucursales podrá llevarse a la práctica el traslado de la sucursal de la Barceloneta, que no hace nada” (29 de febrer de 1936).

Els dipòsits es triplicaran durant aquests quinze anys, en què passen de 101 a 325 milions, però la Caixa de Pensions els multiplica per sis durant el mateix període, gràcies a una política d’expansió dintre i fora de Barcelona, a una agilitat administrativa i a uns nous i millors serveis. El nombre de comptes passa de 101 689 (1921) a 250 527 (1935). El saldo mitjà d’aquests comptes serà de 1 249 pessetes al final del període per 568 al començament, amb un increment del 220%. Al marge dels nombrosos comptes inactius que es van acumulant, la millora del nivell de vida es fa notar, ja que el creixement d’aquest saldo mitjà és molt superior al dels dipòsits en el seu conjunt.

La Caixa es va adaptant als nous temps, però sempre amb retard. El límit per a la primera imposició, que era de 2 500 pessetes el 1921, serà de 25 000 a partir del 1931.

Per disposició legal, el tipus d’interès abonat a l’estalvi es rebaixarà del 3% al 2,5% el 1935. La Junta de Govern se’n doldrà, “por ser el interés del 3% tradicional en esta casi centenaria caja, que jamás ha intentado reducirlo de tipo y que siempre se ha preocupado de que obtuvieran la máxima remuneración los capitales de sus modestos imponentes’” (Memòria, 1935).

Inversió

Cartera de valors: fons d’estat, sobretot

El 1922, la Caixa tornà a comprar títols de renda fixa del sector privat i, especialment, obligacions d’empreses ferroviàries. Aquestes oferien una bona rendibilitat en cotitzar majoritàriament per sota de la par —el seu valor nominal—. Si hi havia sort i els títols eren amortitzats, s’obtenia aleshores una important plusvàlua.

De tota manera la part del lleó es continua invertint en valors d’estat. El 1921 representaven el 75% de la cartera, mentre que el 1935 el percentatge augmentarà fins el 84%. Per això, quan una disposició legal obligarà les caixes d’estalvis, el 1926, a invertir com a mínim el 30% dels seus dipòsits en valors d’estat, la Caixa podrà dir que la disposició no l’afecta, ja que en aquell moment hi té invertits el 66% dels dipòsits. La Junta reblarà el clau aquell any en dir que “nuestra Caja siempre ha seguido el criterio de colocar la mayor parte de los fondos de sus imponentes en Valores del Estado, por creer la Junta que así salva mejor su responsabilidad’ (Memòria, 1926). La Junta el que demostra és una mala memoria històrica, ja que durant molts anys els valors locals i privats havien estat a la capçalera de les inversions de la Caixa.

La Dictadura de Primo de Rivera serà declaradament intervencionista en tots els sectors. Serà la que afegirà “recomanacions” a les obligacions que imposa per disposició legal, una política que el franquisme aplicarà amb contundencia. El 1929, la Junta manifesta en acta que “el delegado de Hacienda interesó en nombre del Ministro que esta Caja subscribiera la mayor partida de Deuda Ferroviaria al 41/2%, para evitar una subscripción pública, que no consideraba el gobierno oportuna por la flojedad de los valores en general y que afectaba también a los del estado” (30 d’octubre de 1929).

L’increment dels crèdits hipotecaris

La demanda per part del mercat i les limitacions d’una inversió en valors mobiliaris, quan la borsa estava tocada, impulsaren la Caixa a l’increment continuat en la concessió de crèdits hipotecaris. Aquesta partida del balanç passa de 2,7 milions el 1921 a 27,8 milions el 1936, i de 41 operacions a 490.

Deute ferroviari.

Deute perpetu d’Espanya. La Dictadura de Primo de Rivera serà declaradament intervencionista. Obligarà les caixes a invertir en fons públics i deute ferroviari.

Els crèdits personals també augmenten, però la migradesa dels principis que regeixen la seva concessió fa que la inversió sigui mínima.

Cal destacar els crèdits institucionals que es concediran en època republicana i que donaran lloc a llargues discussions en el si del Consell d’Administració.

El més important fou el crèdit que sol·licità el mes de juliol del 1931 l’Ajuntament de Barcelona, en un moment especialment delicat per a les finances de l’Ajuntament i de la mateixa plaça barcelonina. El primer de juliol, l’Ajuntament anuncià la impossibilitat de pagar el cupó del Deute Municipal, com a conseqüència del dèficit acumulat amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Sis dies més tard, el Banc de Catalunya presentava la suspensió de pagaments i enraria el mercat financer. L’Ajuntament de Barcelona s’adreçà aleshores a les tres caixes barcelonines i els demanà un crèdit de 9 milions de pessetes, que distribuí entre elles segons la importància dels seus dipòsits. El repartiment era el següent: Caixa de Pensions: 5 milions de pessetes; Caixa de Barcelona: 3,7 milions de pessetes; Caixa de la Generalitat: 0,3 milions de pessetes.

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1921-1935.

La Caixa de Pensions mantenia molt bones relacions amb la Generalitat i les noves autoritats municipals. El mateix passava amb la Caixa de la Diputació de Barcelona, convertida ara en Caixa de la Generalitat, però aquesta era una entitat amb pocs anys de vida, i el seu potencial econòmic era mínim. La Caixa de Barcelona quedava allunyada de la mentalitat del nou Ajuntament barceloní i fou la que concentrà l’atenció del govern municipal per a conèixer quina seria la seva reacció.

El crèdit es donà finalment amb la garantia dels terrenys on s’havia celebrat l’Exposició. Però no sense reticències per part de la Caixa de Barcelona, si bé aquesta tingué un especial interès a destacar que no tenien res a veure amb el règim republicà (15 de juliol de 1931). Un dels vocals, Frederic Elias de Molins, no va voler votar a favor i es va abstenir.

Un altre crèdit institucional va ser el de 500 000 pessetes que es concedí per a la construcció d’una caserna de la guàrdia civil. Una operació que Lluís de Dalmases considerà “sumamente simpática” (17 de juny de 1932). El governador civil, Joan Molas, demanà un crèdit de 9 milions a la Caixa de Pensions, però aquesta insistí que la concessió fos compartida per les altres caixes.

Immobles. Cases de lloguer i cases per a obrers

Cases barates a Casanova-Londres (Centenario de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, 1844-1944, Barcelona, 1944).

Cases barates al carrer de Mallorca (el Clot) (Centenario de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, 1844-1944, Barcelona, 1944).

Les primeres cases barates construïdes per la Caixa seran qualificades d’assaig pel vocal Joan Ferrer-Vidal i Güell (28 de juny de 1922). La seva inversió no superà el mig milió de pessetes. Feia pocs mesos que la Junta de Govern havia rebutjat la compra d’una illa de l’Eixample —Gran Via, Padilla i Castillejos— per considerar que la inversió de 5,5 milions, a 2,5 pessetes el pam, era excessiva.

Però la necessitat d’invertir els nous recursos captats portarà la Junta a revisar la seva política. Com dirà Lluís de Dalmases, “tal vez la construcción no será negocio, pero para la Caja, con tal de que produzca el 3% que abonamos a los imponentes, no resulta gravoso” (29 de març de 1922).

Cases barates al passeig de Fabra i Puig (Centenario de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, 1844-1944, Barcelona, 1944). El 1922 la Caixa construí les primeres cases barates.

La primera compra serà la de 83 000 pams quadrats al carrer de Casanova, xamfrà carrer de Claudi Coello —actualment Londres—. Com el solar era a l’Eixample, els habitatges es destinaran a “empleados y a clase media” (28 d’abril de 1922) i es llogaran els pisos, en lloc de vendre’ls. Una de les cases es destinarà a la seu d’una parròquia nova, la del Pilar.

Els vocals Ferrer-Vidal i Orovio insistiren en la construcció de cases destinades a obrers. El darrer donarà com a argument que “el Directorio —de Primo de Rivera— quiere dar impulso a la construcción de casas para obreros” (30 d’octubre de 1923). Aquest any es comprà un terreny a la carretera de Ribes, al barri de Sant Martí de Provençals, que permetrà l’edificació de 180 pisos.

L’any 1935, la Caixa havia passat d’una inversió de 500 000 pessetes a una de 3 milions en immobles de lloguer o destinats a l’habitatge d’obrers.

Excedents i fons propis

Vint milions de fons de reserva i resultats sanejats

La Caixa de Barcelona mantingué fins els anys 1921-22 una política d’alta liquiditat en forma de forts saldos disponibles a caixa i en el Banc d’Espanya.

A dalt, evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1920-1935. A baix, evolució dels Excedents i Fons propis. 1920-1935.

Des del 1923, però, aquesta política canvià i s’activà la inversió. La Dictadura de Primo de Rivera inspirava confiança política a la Junta de Govern, però també hi havia la seguretat —ja comprovada— que el Banc d’Espanya concedia crèdit amb la garantia d’uns fons públics, que la Caixa tenia dipositats ara a la sucursal barcelonina d’aquest banc, en un termini brevíssim. No hi havia motius per a témer que un pànic financer provoqués problemes greus. La major inversió repercutirà positivament en els excedents anuals de la Caixa.

La Junta aplica una política de prudència amb fortes amortitzacions de la cartera de valors, un cop liquidat el crèdit amb el Banc de Barcelona. Aquesta política comportarà que el valor que figura en el balanç per a la seva cartera quedi sempre per sota del preu de mercat.