Resultats de la cerca

El seu tractament era el de sacra i imperial majestat o majestat cesària El títol d’emperador romà era emprat després de la coronació com a tal feta pel papa Emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic dinastia de Saxònia Otó I el Gran 962-973 Otó II el Sanguinari 973-983 Otó III 983-1002 Enric II el Sant 1002-1024 dinastia sàlica Conrad II el Sali 1024-1039 Enric III el Negre 1039-1056 Enric IV 1056-1106 Enric V 1106-1125 Lotari II el Saxó 1125-1137 dinastia dels Hohenstaufen Conrad III 1138-1152 Frederic I Barba-roja 1152-11909 Enric VI 1190-1197 Felip de Suàbia 1198-1208 Otó IV…

Continuador de l’imperi Romà d’Occident Roma i de l' imperi Carolingi , el Sacre Imperi Romanogermànic comprenia, en un principi, el regne de Germània Saxònia, Francònia, Suàbia, Baviera, etc, el regne d’Itàlia i els annexos d’ambdós Lorena, les marques orientals i el patrimoni de Sant Pere L’Imperi s’eixamplà el 1032 amb la incorporació del regne de Borgonya, que incloïa la Provença, i a partir de mitjan segle XIII, gradualment, perdé els territoris meridionals Itàlia, el Delfinat, els cantons suïssos, etc, fins a coincidir gairebé els seus límits amb els del regne germànic L’Imperi,…

Otó II, emperador romanogermànic, és derrotat pels àrabs prop de Tàrent

Fill i successor de Leopold II i de la infanta Maria Lluïsa d’Espanya Conseqüent amb la seva actitud política conservadora i antireformista, prengué part en diverses coalicions europees contra la Revolució Francesa i hagué de cedir territoris considerables en les paus de Campoformio 1797, Lunéville 1801, Bratislava 1805 i Viena 1809 L’abdicació de la corona imperial 1806 posà fi a la història de l’imperi Romanogermànic, però aconseguí de salvar la monarquia austríaca casant la seva filla Maria Lluïsa amb Napoleó, el qual després vencé a Leipzig 1813 i a Waterloo 1815 A l’interior…

Entre els diversos imperis de la història es destaquen l’imperi Romà, el Sacre Imperi Romanogermànic i l’imperi Bizantí

Lluità per defugir la sobirania de l’imperi romanogermànic, però acabà 950 reconeixent-la i li prestà ajuda contra eslaus pagans i hongaresos

Jurista a la cort de Lluís IX de França Vidu, prengué l’estat eclesiàstic el 1247 Confirmà Carles d’Anjou com a rei de Sicília i excomunicà Conrad IV, emperador romanogermànic, per la seva campanya italiana Refusà el divorci de Jaume I de Catalunya-Aragó

Comprenia Saxònia, Turíngia, Francònia, Alamània, Baviera i les marques orientals, i en fou el primer rei Lluís el Germànic El regne desaparegué al segle XV, però els sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic continuaren portant el títol de reis de Germània fins que foren coronats emperadors

Fill i successor d’Udalric I Ocupà Polònia 1038-41, però les pressions de l’emperador romanogermànic Enric III l’obligaren a abandonar-la i s’emportà el cos de sant Adalbert El 1054 establí la successió a favor del representant de més edat dels premíslides

L’estirp provada 1287 del llinatge és Jacques de Croÿ , senyor de Croÿ o Crouy Somme De totes les seves línies només ha subsistit la dels prínceps de Solre, esdevinguda primogènita el 1767 i dividida en diverses branques residents a Westfàlia, Bohèmia, França, Bèlgica i Àustria A la mort de Jean de Croÿ batalla d’Azincourt, 1415, el llinatge es dividí en dues línies, fundades pels seus dos fills Antoine de Croÿ mort el 1475, senyor de Chièvres i conseller del duc Felip el Bo de Borgonya, que continuà la línia primogènita, i Jean de Croÿ mort el 1473, que fundà la línia de Chimay Antoine de…