Resultats de la cerca

Es formà com a documentalista i s’inicià amb dos films de caràcter polític — Macunaíma 1969 i Os inconfidentes 1971— Posteriorment es dedicà a la comèdia intranscendent A guerra conjugale 1974, Vereda tropical 1979, etc El seu darrer film fou O Homem do Pau-Brasil 1981

Membre destacat del Cinema Novo amb Ganga Zumba 1962 i Os heredeiros 1969, els seus films posteriors han mantingut un cert grau d’interès Xica da Silva 1977, Chuvas de verão 1978 i Bye Bye Brasil 1980 També ha dirigit Quilombo 1984, Um trem para as estrelas 1987 i Dias melhores virao 1989

Estudià dret i arquitectura A París entrà en contacte amb l’avantguarda artística dels anys vint En 1939-49 residí a Anglaterra, on dirigí documentals i curtmetratges entre els quals destaquen Pett and Pott 1934 i Coal Face 1936 Novament a París, fundà la productora Vera Cruz 1949 Posteriorment residí a Àustria, on adaptà al cinema l’obra de Brecht Herr Puntila und sein Knecht Matti 1956 i tornà al Brasil, on es convertí en un dels inspiradors del “nou cinema” brasiler

Adscrit al moviment del Cinema Novo , per al qual redactà el manifest teòric A estética da fame El seu inconformisme el portà a produir un cinema original, basat en l’estètica de la violència i que reflecteix la problemàtica del seu país L’any 1969 fou premiat en el festival de Canes per Antonio das Mortes 1968 D’altres films seus són Barravento 1962, Terra em transe 1966, Cabezas cortadas 1970, Historia do Brasil 1973 i A idade da terra 1980

Estudià dret a la Pontificia Universidade Católica do Rio de Janeiro, on entrà en contacte amb Carlos Diegues, amb el qual, de manera bàsicament autodidacta, esdevingué un dels principals representants del Cinema Novo , amb pellícules com Ganga Zumba 1963, A Grande Cidade 1966 i Bye Bye Brasil 1979 Fou també autor de les reeixides adaptacions de les novelles de Jorge Amado Dona Flor e Seus Dois Maridos 1976 i Gabriela, Cravo e Canela 1983 que dirigí Bruno Barretto, amb el qual també collaborà en el thriller polític O Que È Isso, Companheiro 1997

Es formà i treballà en estreta collaboració amb els seus germans Francesc, fotògraf, i Ricard, realitzador i operador en cap El 1905, s’inicià com a ajudant de fotografia i de laboratori a la Hispano Films El 1908, filmà la visita del rei Alfons XII a Saragossa i, l’any següent, l’homenatge a Àngel Guimerà a Barcelona L’exhibidor Joaquim Llopis el contractà, el 1911, per anar al Brasil, a Belém do Gran Pará, on fundà la Pará Films i rodà nombrosos reportatges i documentals El 1912, creà el noticiari d’actualitats Pará Films Journal i la Raymond de Baños y Cía A l’Amazònia, féu…

Els anys en què estudiava arquitectura s’introduí en el cinema amateur, i realitzà videos experimentals Posteriorment treballà en televisió i publicitat El 1990 fundà O2 Filmes, que es convertí en la productora de cinema publicitari més important del Brasil Debutà en el cinema amb Menino Maluquinho 2 A Aventura 1998, al qual seguiren Domésticas 2001 i Cidade de Deus 2003, film gairebé documental sobre els barris marginals a les grans ciutats brasileres basat en la novella homònima de P Lins i que obtingué una gran acollida internacional fou nominat a quatre Òscars Posteriorment…

Entrà en contacte amb el món del cinema com a projeccionista a la seva vila natal Especialista en mecànica i electricitat, el 1974 fundà a Barcelona Kelonik, empresa dedicada a la fabricació d’equipaments cinematogràfics, pionera i líder en el sector de l’exhibició i responsable de l’equipament de gran part de les multisales de l’Estat espanyol i també amb una important presència al Brasil Gràcies a aquest vincle professional, tingué accés a una gran part del material cinematogràfic que adquirí, conservà i restaurà, i que donà lloc a una de les colleccions cinematogràfiques més…

Actuà a Obsesión 1974 de F Lara Polop, La muchacha de las bragas de oro 1979 de V Aranda, Mater amatísima 1980 de JA Salgot, Río abajo 1984 de JL Borau, Padre nuestro 1985 de F Regueiro i La hora bruja 1985, de J de Armiñán El 1990 inicià la seva collaboració amb P Almodóvar a Átame , que continuà amb Tacones lejanos 1991 i Kika 1993 També actuà a Amantes 1991, Libertarias 1995 i Tirant lo Blanc 2005, de Vicente Aranda Entre las piernas 1999, de MGómez Pereira Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto 1995, Sin noticias de Dios 2001 i Alatriste 2005, d’ADíaz Yanes El séptimo día 2004,…

Els seus antecedents són l’obra crítica d’Alex Viany, pròxima al neorealisme, i els films de Nelson Pereira dos Santos Definit teòricament pel manifest A estética da fome de Glauber Rocha com un cinema del Tercer Món, popular, revolucionari, que adopta postures radicals i anticolonials Els autors més importants del moviment han estat G Rocha, Nelson Pereira dos Santos , Roberto Santos i Rui Guerra, entre d’altres