Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
era de Dioclecià
Cronologia
Era calculada a partir del 284 dC.
D’ús des del s IV fins al VIII en algunes regions d’Europa i fins més tard a l’Orient encara es conserva entre els coptes d’Egipte
any de Dioclecià
Cronologia
Història
Inici de l’anomenada Era dels Màrtirs, o sigui, que l’any començava el dia 29 d’agost de 284, en record de les grans persecucions ordenades per aquell emperador contra els cristians.
era
Cronologia
Període cronològic de durada indefinida que comença amb un fet important a partir del qual hom compta els anys i del qual pren sovint el nom.
Principals eres cronològiques era punt de partida inici 1 bizantina des del segle VII i a Rússia, fins el 1700 creació del món 1-IX-5509 aC budista mort de Buda 543 aC cristiana o vulgar generalitzada al segle X naixement de Crist anno Domini 1 dC 2 de Dioclecià o dels Màrtirs usada pels coptes entronització de Dioclecià 29-VIII-284 dC hispànica origen incert 1-I-38 aC japoensa entronització de Jimmu Tennȏ 660 aC jueva des del segle X-XI creació del món musulmana hègira = migració de Mahoma de la Meca a Medina 16-VII-622 dC olímpica divulgada el 300 aC primers jocs…
pèon | pèona
Història
Individu d’una població antiga de la Macedònia que es refugià a les altes valls del Vardar.
Subjugats pels perses i deportats a l’Àsia, vers el 360 aC envaïren la Macedònia i aconseguiren de viure amb una certa autonomia Vençuts per Lisímac, passaren posteriorment a poder dels romans Dioclecià uní llur país i la Pelagònia per formar la província de Macedonia secunda o salutaris
diòcesi
Història
Divisió administrativa a l’imperi Romà originària de les províncies orientals.
Dioclecià, al segle III, dividí l’Imperi en 12 diòcesis, cadascuna de les quals comprenia diverses províncies Tenien una funció administrativa, judicial o fiscal, però no militar Constantí en reformà la distribució Al segle IV les diòcesis foren agrupades i donaren lloc a quatre prefectures del pretori l’Orient, la Illíria, Itàlia i la Gàllia
prefecte
Història
A la Roma antiga, nom donat a alguns oficials que acomplien funcions jurisdiccionals per manament o delegació dels magistrats superiors.
Entre tots ells, es destacaven el praefectus iure dicundo encarregat de la jurisdicció de les ciutats allunyades de Roma, el praefectus urbi que havia de substituir els cònsols en llurs absències i el praefectus praetorio , delegat de l’emperador en el comandament de les cohorts pretòries Aquests darrers, sota Dioclecià, en nombre de quatre, presidiren les noves prefectures en què fou dividit l’Imperi i acompliren funcions judicials i militars
prefectura
Història
Territori governat per un prefecte.
Amb l’administració de Dioclecià, les prefectures foren quatre la de les Gàllies amb seu a Trèveris, la d’Illíria amb seu a Sirmium, i que fou suprimida a la mort de Constantí, la de Roma que, en algunes ocasions, tingué la seu a Milà i la d’Orient, amb capital a Antioquia Cadascuna d’aquestes prefectures estava dividida en diòcesis i diferia de Roma i Constantinoble, ciutats que formaren sempre una prefectura independent
donatisme
Cristianisme
Heretgia estesa entre l’Església nord-africana durant el s IV.
Iniciada per Donat, bisbe cismàtic de Cartago, sostenia l’exclusió dels pecadors de l’Església i la invalidesa dels sagraments —especialment del baptisme i l’orde— administrats per ministres indignes, suspectes de traditio traïció a la fe durant la persecució de Dioclecià Arribà a posseir un gran nombre de seus episcopals, principalment a Numídia, i de seguidors L’afrontament amb els catòlics, agreujat per friccions polítiques, ètniques i socials, assolí una extrema violència Sofrí alternativament èpoques de repressió i de tolerància per part del poder polític, fins a la seva…
constitució
Història del dret
Disposició legislativa dels emperadors romans. Les constitucions incloïen els edictes, disposicions de contingut general, els decrets, els rescriptes, sobre qüestions i consultes particulars, i els mandats, instruccions als funcionaris.
Eren també sentències judicials i dictàmens imperials La llei romana autoritzava l’emperador de publicar els edictes, però fins a Septimi Sever usaren poc aquesta atribució Les altres constitucions havien d’ésser aprovades pel senat Els emperadors anaren prescindint d’aquesta aprovació, i les constitucions esdevingueren lleis Les reformes de Dioclecià atorgaren plens poders als emperadors per a promulgar lleis generals sense cap altre requisit A Catalunya, fins ben entrat el segle XIII, persistí el concepte romà de constitució recollit en l’usatge Unaquaeque gens, d’incorporació…