Resultats de la cerca

Tit Livi la posà en boca de Brenne, cap dels gals, en apoderar-se de Roma

Es casà amb Hug Roger II de Pallars, el qual, en morir 1416, li deixà les valls de Cardós, Espot i Berrós, i Llavorsí i Escaló El 1432 el seu net, Arnau Roger IV de Pallars, intentà d’apoderar-se de les seves rendes

Fill d’Alexandre Filhellè, en morir aquest aconseguí d’apoderar-se de tot el regne lluitant contra els seus germans Aliat d’Esparta, combaté Atenes i afavorí la rebellió de les ciutats de la Calcídica En morir, deixà al seu fill Arquelau un regne sòlidament constituït

Tintorer granadí, descendent dels ibn Siraǧ, el 1568 intentà d’apoderar-se, amb una partida de moriscs, de la ciutat de Granada, però fracassà, fet que inicià la revolta de Las Alpujarras Aben Humeya el nomenà algutzir, però fou destituït a causa de la seva crueltat envers els cristians

Pogué escapar-se de la matança dels membres de la dinastia Keita que dugué a terme Sumanguru, rei de Soso, en intentar apoderar-se del regne de Mali 1230 Organitzà un exèrcit, derrotà Sumanguru 1235 i recuperà el regne i ocupà el de Ghana Fundà l’imperi dels mandings regne de Mali , que perdurà fins al s XVII

Entronitzat per Nabucodonosor en lloc de Jeconies, que s’havia revoltat contra el domini babilònic, malgrat els consells del profeta Jeremies, es comprometé també ell en diverses coalicions contra els babilonis i finalment s’hi revoltà Nabucodonosor, aleshores, després d’apoderar-se de Jerusalem i de destruir-la 586 aC, matà els seus fills davant d’ell, li tragué els ulls i el deportà a Babilònia

En la guerra civil que esclatà quan fou assassinat Karīm Khan, de la dinastia zand, aconseguí d’apoderar-se de Teheran i es proclamà rei 1786 El 1794, després d’ordenar l’execució del darrer zand, es convertí en xa Féu dues expedicions a Geòrgia 1795 i 1796, amb sort desigual, i dominà el Khorāsān 1796 Fou mort 1797 pels seus criats, i el succeí el seu nebot Fath ‘Alī

Els almoràvits, aprofitant-se probablement de la rivalitat entre el comte de Barcelona i el rei d’Aragó, Alfons el Bataller, per tal d’apoderar-se de Lleida, envaïren el Segrià i amenaçaren Albesa i les darreres conquestes del comtat d’Urgell Els cristians experimentaren en aquella batalla, segons el Chronicon Dertusense , moltes pèrdues d’homes, i el castell no tornà a les mans catalanes fins el 1147

En 1461-62 fou conseller en cap, i comandà collegialment, amb el comte de Pallars i Arnau de Vilademany, l’exèrcit del Principat que lluitava contra Joan II al Vallès Oriental, el Maresme, el Gironès i l’Empordà Són molt interessants les relacions detallades de les campanyes que trametia al Consell de Barcelona El 1463 restà conseller simple, però continuà la seva tasca militar en l’instant d’apoderar-se del castell de Montcada

Fou un dels quatre vicaris nomenats per Frederic III de Sicília en morir per governar l’illa durant la menor edat de la seva filla Maria Manfredo donà a aquesta refugi al seu castell de Licata davant els intents d’Artal d’Alagó d’apoderar-se d’ella La seva actitud, però, semblà sospitosa a Roger de Montcada, encarregat per Pere III de Catalunya-Aragó de custodiar la jove reina, i la féu traslladar al castell d’Agosta