Resultats de la cerca
Es mostren 26 resultats
anticipació articulatòria
Fonètica i fonologia
Tendència dels òrgans de fonació a adoptar, durant l’emissió d’un fonema, les condicions favorables de posició, tensió i moviment del fonema següent en tot tipus de seqüència fònica.
classificació articulatòria dels sons del llenguatge
Classificació articulatòria dels fonemes vocàlics del català central
©
Fonètica i fonologia
Ordenació dels trets distintius que deriven de l’anàlisi del treball muscular que efectuen els òrgans de fonació de moviment lingüísticament interpretable.
Constitueix l’objectiu primordial de la fonètica articulatòria o genètica Classificació articulatòria dels fonemes consonàntics del català central ©
tret distintiu
Fonètica i fonologia
Diferència d’un fonema amb els altres, en termes de fonètica articulatòria, acústica o auditiva, que es revela en l’anàlisi dels fonemes o, més ben dit, de llurs diferents al·lòfon
, dels quals són una abstracció.
En català, per exemple, els fonemes fricatius presenten els trets distintius següents, descrits segons la fonètica articulatòria on + indica la presència del tret, - indica l’absència del tret, i la casella buida, la no funcionalitat del tret
amplitud
Fonètica i fonologia
Valor màxim d’una ona acústica en un semiperíode.
És un concepte correlatiu de la intensitat acústica i depèn directament, sobretot en sons vocàlics, de la tensió articulatòria
sord | sorda
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic que es realitza sense vibracions de les cordes vocals.
S'oposa a sonor o fluix En la terminologia acústica, els fonemes sords s’anomenen també tensos, atès que l’energia articulatòria es concentra a les cavitats supraglòtiques En català, són sordes les consonants p, f, t, s, š š, k
pausa
Fonètica i fonologia
En fonètica, silenci entre dues emissions fòniques.
Aquesta pausa, anomenada relativa, enfront de l’absoluta, que es produeix quan el parlant no té intenció d’emetre cap so, és emprada sovint en els estudis de fonètica articulatòria com a punt de referència per a determinar les modificacions orgàniques de cada emissió
sonor | sonora
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza amb vibracions de les cordes vocals.
S'oposa als fonemes sords o tensos En la terminologia acústica, els fonemes sonors s’anomenen també fluixos, atès que l’energia articulatòria es distribueix entre la boca i la glotis En català, són sonores les vocals, les líquides i, entre les consonants, b, d, z, z, z, y, w, g
acústica
Fonètica i fonologia
Part de la fonètica experimental, que rep sovint el nom de genèmica
.
Estudia les ones produïdes o relacionades amb qualsevol fet lingüístic, per tal d’analitzar o sintetitzar llurs elements distintius, comprovar llurs formes de propagació física i fornir elements de judici connectats tant amb llurs fonts generatives naturals -camp de la fonètica articulatòria o genètica - com amb els respectius efectes fisiològics de la recepció -camp de la fonètica auditiva-, mitjançant aparells com l' escillògraf , l' espectrògraf o sonògraf i el sintetitzador de llenguatge , entre d’altres
q
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dissetena lletra de l’alfabet català anomenada cu [pl cus].
La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…
proposició exclamativa
Gramàtica
Proposició basada en la consideració de la intensitat articulatòria en l’expressió.
Representa l’enregistrament d’un dels recursos que ofereix, primàriament, el llenguatge oral i que consisteix a reforçar la tonalitat de la veu a fi d’indicar l’interès especial que hom vol atribuir a un enunciat En la llengua escrita el caràcter exclamatiu és assenyalat amb el signe admiratiu al final del període d’aquest caràcter no hi vull anar