Resultats de la cerca

Pot ésser, segons això, quantitatiu, intensiu, tonal, etc, i és susceptible de rebre caràcter fonològic, com és ara en l’oposició del català, llengua que fa un ús fonològic de l’accent intensiu i tonal, entre tribu i tribú , que es diferencien per l’accent intensiu

El primer forneix el corrent d’aire necessari com a primera matèria de la fonació i comprèn el mecanisme pulmonar, els bronquis i la tràquea L’aparell fonatori, que converteix aquell corrent en una ona acústica imprimint i regulant les vibracions necessàries per a fer-lo audible, és format per la laringe, la qual, al seu torn, es compon de les cordes vocals, els cartílags cricoides, aritenoides i tiroides la nou, etc L’aparell articulatori conforma i matisa acústicament l’ona sonora reforçant-la, afegint-hi elements, o interrompent-la Es compon dels llavis, les dents, els alvèols…

La marca del contacte és aconseguida aplicant sobre la llengua una fina capa d’una substància acolorida que deixa una petja al paladar en produir-se un moviment articulatori

També són anomenades així les alternances i, en general, el comportament vocàlic d’una derivació, d’un sistema de- sinencial o fins i tot d’un mot aïllat Més en concret, s’anomena vocalisme mínim, segons R Jakobson, un sistema primitiu de vocals a base de i, u, e o a que componen el fonament articulatori dels infants

Es comporta com una ràpida transició entre un estat de màxima obertura, vocàlic, i un de màxim tancament, consonàntic per exemple, i en gaire gáire, u en moure móure, etc Alguns fonetistes no distingeixen aquest procés articulatori de l’invers, quan l’element tancat és primer membre d’un diftong, o sia semiconsonant per exemple, W en igual igwál

Hom reconeix tres sistemes l’aparell generador del corrent aeri pulmons, tràquea, l’aparell fonador laringe, que posa en vibració aquell corrent, i l’aparell articulatori llengua, llavis, que matisa i amplifica certs trets acústics de l’ona D’acord amb llur capacitat de moviment, els últims òrgans es classifiquen en actius maxillar inferior, llengua i passius dents, alvèols, paladar

Es comporta com una ràpida transició entre un estat de màxim tancament i un altre de màxima obertura, que correspon ja a la vocal que forma el nucli del diftong sillàbic per exemple, w a quatre kwátrə Alguns fonetistes no distingeixen aquest procés articulatori de l’invers, quan l’element tancat és segon membre d’un diftong, o sigui semivocal per exemple, u a caure káurə

Hom l’anomena variant lliure si la diferència es dóna entre dues unitats lingüístiques distintes fonema o morfema que poden aparèixer en un mateix context, sense presentar un contrast mutu, talment que la substitució de l’una per l’altra no origina un mot diferent, sinó només una pronunciació distinta de la mateixa paraula vi , pronunciada amb labiodental o amb bilabial b segons els dialectes dormia, dormiva Hom l’anomena variant combinatòria si la diferència es dóna entre dues unitats lingüístiques distintes fonema o morfema que no poden aparèixer en un mateix context, però presenten entre…

Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal d’això li ve el nom de consonant Al començament del s XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sillàbica, mentre que la vocal n'és la part nuclear Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc Això no obstant, de molt ençà, hom reconeix…

El mètode linguogràfic, emprat sobretot per la fonètica experimental clàssica, consisteix en el fet de pintar, generalment, un paladar artificial, amb una emulsió que deixa traces del contacte amb la llengua després d’una articulació simple