Resultats de la cerca

La clímax general és el bosc d’aciculifolis o taigà, amb diferents variants segons l’espècie dominant en cada sector S'estén de Noruega fins a Kamtxatka i del sud d’Alaska fins a Terranova Alguns autors també hi enclouen els estatges subalpins de coníferes de les muntanyes medioeuropees i nord-americanes

Té un esquelet dorsal reticulat, amb petites espines no articulades sobre els nusos i amb una tofa d’espines en llur vèrtex S'alimenta sobretot d’eriçons, molluscs, lamellibranquis i altres preses mortes o vives Habita a 15-20 m de profunditat, i de vegades hom els troba sobre les costes, a la província circumboreal

Les licopodiates, també anomenades licòpsides, constitueixen un grup de pteridòfits semblantment molt antic, amb un passat gloriós, ja que dominaren la vegetació terrestre durant el Devonià superior i el Carbonífer Però totes les espècies arbòries s’han extingit i només en resten alguns gèneres herbacis, que bé podem qualificar, com el gènere Psilotum , que acabem de veure, de fòssils vivents Però algunes de les seves espècies no són pas rares als Països Catalans, sobretot als llocs prou humits, a les muntanyes, etc Els principals caràcters en comú són la presència d’arrels dicotòmiques i de…

L’espai dels boscos caducifolis El bioma de les boscanes decídues no comprèn pas totes les terres temperades potser no és tan fragmentat com altres biomes, però tanmateix queda dividit, a grans trets, en tres extenses bandes, una a cada un dels continents de l’hemisferi boreal, més una cadena de localitzacions al llarg dels Andes meridionals, des del centre de Xile fins al SE de la Terra del Foc Latitudinalment, a l’hemisferi boreal, els seus límits septentrionals són fixats per unes condicions climàtiques més severes, amb una estació freda massa llarga per als planifolis, i al S per àrees de…